El passat mes de març les escoles van tancar davant una emergència imprevisible que ens ha posat a prova a tots, a nivell mèdic, econòmic i social. No hi havia cap altra alternativa prudent tenint en compte que desconeixíem, absolutament, el comportament de l’agent infecciós, que, darrerament ens han dit, que ja portava un temps entre nosaltres.

Al dia següent, l’escola es va posar a treballar en l’única opció possible en circumstàncies de confinament, l’escola virtual. Immediatament, es va veure que els infants, que en aquests primers moments es van qualificar de supercontagiadors, de forma poc contrastada, havien de quedar completament confinats a casa, sense poder sortir. I aquí van arribar un seguit de problemes que van deixar al descobert carències que ens van enfrontar amb una societat on no tothom té les mateixes oportunitats.

Què farien aquelles famílies que haguessin de treballar fora de casa, per força, amb les criatures a casa? Què farien aquelles famílies que no poguessin ajudar, pel que fos, als seus fills en el seguiment virtual? Què farien les famílies sense possibilitats tecnològiques a casa? Què farien les famílies que havien de teletreballar a casa amb els nens i nenes? Què passava si la malaltia entrava en una llar? Hi havia segur, moltes més preguntes, una immensa casuística.

S’intuïa que el tancament d’escoles desvelava, de forma manifesta, les desigualtats socials preexistents i comprometia el dret a l’educació dels infants en molts casos.

Mantenir el fil amb l’escola

Els mestres vam haver de renunciar a la presencialitat i la interacció social física, dos eixos fonamentals de la nostra missió educativa i social. Vam haver de reinventar fórmules que sabíem que mai serien satisfactòries! D’un dia per l’altre! I, majoritàriament, ens vam posar a treballar a casa, amb les nostres pròpies responsabilitats familiars alhora, per crear una escola virtual.

Havíem d’aconseguir arribar a tots els infants, de manera que poguessin seguir a distància. Havíem d’aconseguir crear un fil de connexió estable amb les famílies per guiar-les, en la mesura del possible. Havíem de programar contacte amb els nostres alumnes, amb mitjans virtuals, per atendre la seva situació individual acadèmica, però, sobretot, personal. Hem fet un autèntic màster sobre la incertesa, el dol i la fragilitat humana.

dibuix d'un endoll per a escola virtual

La feina acadèmica que vam programar no tenia pas l’objectiu fonamental d’acabar el temari o tenir entretinguts els infants, d’avaluar-los  continguts, sinó evitar que es tallés el fil amb l’escola, assegurar que els nens i nenes podien mantenir una rutina que sabíem necessària, per aguantar psicològicament la duresa del confinament. I garantir, forçosament de manera virtual, que no es perdés el vincle amb els companys i els professors. És sabut que, sense vincle emotiu, no hi ha aprenentatge possible, però també que els vincles són, en definitiva, un factor de resistència a la adversitat.

Una escola virtual més diversa

I així vam començar a construir una escola virtual que també havia de ser un mur contra la desmotivació, la ràbia i la tristesa. Des de cada disciplina, havíem d’aconseguir tornar als infants la seguretat perduda. Era prioritari combatre la intoxicació de determinades informacions sobre què estava passant i, alhora, evitar els prejudicis que, sobre la situació, s’observaven. Ningú és culpable d’emmalaltir, tots tenim responsabilitats en la convivència… Vam fer una anàlisi d’un problema social rellevant mentre l’estàvem patint.

A més d’aquests objectius havíem de fer un seguiment, a distància, de cadascuna de les situacions dels nostres alumnes i les seves famílies, contactant, escoltant, empatitzant, donant suport. La diversitat va esclatar en tota la seva plenitud! Cada persona té el seu món però, aquest cop, el món de tots estava en franca dissolució, amb totes les incerteses que això comporta.

I aquí estem, després de tres mesos de lluita contra el virus, la crisi econòmica i emergència social. Els infants han patit una situació d’emergència extraordinària en les seves carns. I ho han portat amb una disciplina que cal reconèixer i agrair, amb unes famílies desbordades que han fet un exercici, majoritàriament, de protecció i cura. També cal agrair-ho. I uns docents que hem intentat arribar a tots els racons, sovint amb la impotència de no aconseguir-ho.

3 moments brillants a l’escola virtual

Per acabar vull rescatar alguns exemples sobre com han estat les classes en aquests temps difícils. Els nens i nenes han fet el màxim que han pogut, no ho oblidem. I, en algunes ocasions, han brillat amb llum pròpia. Recordo tres moments amb especial claredat.

dibuix d'un cervell com a núvol amb bombetes com a pluja per a escola virtual

  • El primer fa referència a una classe de Ciències Socials de 4t d’ESO, els dimecres de 16.00 a 17.00.

Parlàvem de la Guerra Civil i un alumne va preguntar: “ Aleshores, no es podia haver evitat la Guerra Civil? “ Jo vaig proposar al grup que contestessin, en el xat, aquesta pregunta. I van començar les respostes, breus:

No, perquè tant els de dretes com els d’esquerres s’havien radicalitzat.
No, perquè els governs no decidien per a tota la població. Només per als seus.
No, perquè s’havia intoxicat d’odi tota la societat.
No, perquè s’havien fet bàndols i s’havien armat.
No, perquè tots van oblidar que negociar vol dir cedir…

No calen paraules. El diàleg virtual és difícil però possible.

  • El segon correspon a alumnes de 10 anys, de cinquè de Primària, en una trobada de Filosofia, els dimecres a les 11.00.

A la pregunta que els vaig fer: Podem viure amb por? Una nena va contestar:

“Mai  hem de viure amb por, perquè viure amb por és un no viure. En canvi, sí hem de tenir respecte del què ens amenaça, com aquest virus que volta, per estar previnguts, per cuidar-nos i cuidar dels altres. I tenir respecte és saber que no tens el control de tot, a la vida, ni molt menys. Però això no és por. La por paralitza i no et deixa veure clar, en un racó; el respecte, en canvi, et deixa pensar”.

Molt adults necessitaríem reflexionar sobre aquestes paraules.

  • Finalment un  dilluns, a la classe de Filosofia, a les 11.00, amb alumnes d’11 anys, de sisè de Primària, vam preguntar-nos si els nens poden ensenyar alguna cosa als adults.

I una nena, molt perspicaç, va fer el següent raonament.

“És clar que sí. Tota persona ensenya i aprèn dels altres. Ensenya perquè com que és única i diferent, té un punt de vista personal que aporta una mirada diferent del món. Pertany a una generació diferent que veu la realitat d’acord amb la seva edat. A més, com que és única, té un conjunt d’experiències personals que ningú més té. La saviesa es reparteix entre tots, no és posseïda per ningú en exclusiva. Tothom ensenya a tothom; tothom aprèn de tothom. Això és el que fem les persones”.

Un cant al respecte, sí senyora!

Al setembre, molt em temo, haurem de començar el curs mantenint la distància física, que no social, si us plau. En la taula que és l’escola, retirarem una de les potes, i això la farà més inestable. Lògicament. Almenys, haurem recuperat la presencialitat i això ens encoratjarà a seguir endavant en la nostra tasca, la tasca de l’escola, que manllevant un poema d’Amado Nervo podríem sintetitzar així : “Aquí se piensa, aquí se lucha, aquí se ama”.

En absència de les abraçades, s’hauran d’intensificar  la nostra mirada de mestres i les nostres paraules, que també curen!

A més d’aquest article sobre l’aula virtual, et poden interessar altres articles del professor Jordi Nomen com El xou de Truman i la democràcia a l’aula o Art i filosofia a l’aula: una proposta amb Goguin.

Compartir:
FacebookTwitterLinkedIn

Sense comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *