Maria Montessori ha sigut una de les pedagogues més importants de la història de l’educació. Nascuda el 1870 (aquest agost s’en celebraven els 150 anys), Montessori va ser una dona fascinant i molt avançada al seu temps, inspiradora d’un nou model d’ensenyament que encara avui compta amb innombrables seguidors. De fet, moltes premisses proposades per Montessori són adaptades i usades per escoles o fins i tot en joguines que no s’inscriuen pròpiament dins del mètode Montessori, però que han vist els beneficis de moltes de les seves aportacions.

En aquesta entrada del nostre blog volem homenatjar la docent italiana recordant la seva figura i aprofitar de pas per a inaugurar aquesta sèrie de semblances dedicades als grans pedagogs que més han influït l’educació actual.

Els primers anys de Maria Montessori

Montessori va ser una dona d’interessos molt variats i pionera en molts aspectes. Va ser metgessa, psicòloga, antropòloga, activista i sobretot fundadora d’un moviment pedagògic regenerador. Després de llicenciar-se en medicina, en l’especialitat de psiquiatria, amb una tesi sobre les al·lucinacions, Montessori va anar derivant progressivament el seu interès de la medicina cap a les ciències humanes i concretament cap a l’ensenyament. Durant la seva joventut va militar per alguns anys en el moviment feminista, aconseguint un cert relleu públic, encara que amb el temps se’n desvincularia i moderaria les seves postures, encara que sempre reivindicant la igualtat de gènere. Entre 1899 i 1902 va treballar com a consellera per a la Lliga Nacional per a la protecció dels nens amb discapacitats cognitives, i en els anys posteriors va ampliar el seu interès no sols als nens amb necessitats especials, sinó al conjunt de la població infantil.

La societat italiana de principis del segle XX era un brou de cultiu per a nous plantejaments pedagògics, pròxims en molts casos al positivisme i a l’higienisme, amb una gran preocupació per la qüestió social i especialment per problemes com la delinqüència infantil. Durant els seus anys de formació, Montessori va estar en contacte amb aquestes corrents i també amb els cercles socialistes, liberals, els catòlics modernistes (un corrent reformista del catolicisme), a més d’amb maçons i teósofos. Aquestes múltiples influències serien decisives a l’hora de plantejar i difondre el seu mètode.

Les Cases dels Nens

L’any 1908 la carrera de Maria Montessori dóna un impuls quan Eduardo Talamo, enginyer i director general de l’Institut Romà de Béns Immobles (IRBS) li proposa una col·laboració. L’IRBS havia adquirit uns blocs de cases per a classes populars que el propi Talamo havia reformat habilitant-los perquè els seus habitants gaudissin de majors comoditats, amb l’objectiu de dignificar la classe obrera. Entre altres mesures, Talamo havia fundat en els IRBS un espai recreatiu per als fills dels seus habitants, La Casa dels Nens, amb la finalitat que els pares poguessin deixar els infants durant les hores de feina. I havia demanat a Montessori la seva participació en la gestió d’aquests espais.

Les Cases dels Nens van gaudir d’un gran èxit, i van constituir per a Maria Montessori un laboratori perfecte per a desenvolupar les seves premisses pedagògiques i experimentar amb noves metodologies docents. Encara que la col·laboració amb Talamo va ser breu (va durar només dos anys), va suposar una ruptura en la carrera científica de Montessori i li va permetre publicar, l’any 1909, el text inaugural del nou corrent que lideraria: El mètode de la pedagogia científica aplicat a l’educació infantil a les Cases dels Nens (1909).

Difusió del mètode

El llibre i les experiències de Montessori van gaudir d’una gran popularitat, i en els primers anys de la dècada de 1910 es van difondre en gran manera pels Estats Units i per Espanya, on el 1915 es va fundar una Casa dels Nens (concepte desvinculat ja del projecte de Talamo) a la Casa de la Maternitat i expòsits de Barcelona. De fet, el 1933, després d’una ambigua i problemàtica relació amb el feixisme italià, Montessori i el seu marit es van mudar a Barcelona, on van col·laborar activament amb la Generalitat de Catalunya i on van viure fins l’esclat de la Guerra Civil l’any 1936. Montessori en classe

Entre el 1939 i el 1949, Maria Montessori va alternar viatges per Europa amb estades a l’Índia, on en contacte amb el corrent teosòfic va continuar treballant en el seu mètode. Allí va acabar de desenvolupar la seva teoria pedagògica i evolutiva per a la franja d’edat compresa entre els 0 i els 3 anys, i va defensar el foment de la pau a través de l’educació. Després de la seva tornada a Europa, amb vuitanta anys, va continuar participant en conferències i cursos al voltant del món. La seva mort, esdevinguda el 1952 a Holanda, va deixar un llegat incalculable que ha canviat la nostra manera d’entendre l’educació.

El mètode de Maria Montessori

El mètode Montessori es defineix pel seu caràcter experimental, que s’oposa al rigor dels ensenyaments i al dogmatisme de l’ensenyament tradicional tal com s’entenia a principis del segle XX. La seva premissa fonamental és la idea que el nen té un desenvolupament natural que no ha de coartar-se, sinó que cal per contra reforçar. A diferència de la psicologia i la pedagogia clàssica, que veia en el nen un ésser incivilitzat, inferior en certa manera, que calia redreçar i limitar perquè pogués adequar-se a les normes morals de la societat, la perspectiva de Montessori es caracteritza per una visió més optimista dels nens com a éssers autònoms i capaços d’aprendre a autoregular-se de manera natural.

No és estrany, per tant, que el mètode Montessori rebutgi recórrer a premis i càstigs externs, que supediten l’assoliment de les metes del nen a un element extern i que a més poden comportar fàcilment frustració. D’altra banda, atès que els ritmes d’aprenentatge són diferents per a cada aprenent, Montessori rebutja unificar els continguts didàctics per tal de donar-los en bloc: a l’aula Montessori, els alumnes poden interactuar de manera espontània amb els diferents elements que tenen a la seva disposició en funció del seu interès a cada moment.

En aquest sentit, més que ser una figura d’autoritat, el docent adopta el rol de “científic” que observa el comportament dels infants i que en funció d’aquest decideix les següents accions que ha de dur a terme per canalitzar els interessos de cadascun d’ells. De fet, la pròpia Montessori va seguir aquest principi a l’hora de determinar quins eren els materials més adequats per al seu mètode, observant aquells amb els quals els nens interactuaven més i rebutjant aquells altres que no atreien la seva atenció. El mestre, en definitiva, assumeix un rol passiu, intervenint el mínim possible i convertint-se així fonamentalment en un vincle entre el nen i l’entorn.

La importància de l’entorn

Maria Montessori considerava que el procés de desenvolupament dels nens consisteix en gran manera en l’aprenentatge sobre com organitzar la infinitat d’estímuls rebuts; és a dir, en poder ordenar el seu món. Per aquest motiu, l’autodisciplina, l’ordre i la higiene ocupen un paper clau a l’escola Montessori. El punt de partida és que si els nens aprenen a organitzar el seu entorn i a mantenir-lo en ordre (i no per imposició externa, sinó per voluntat pròpia) seran igualment capaços d’estructurar el seu propi món intern. Material Montessori

D’aquesta manera, els ensenyants posaran èmfasis en la importància de mantenir l’espai de joc ben net després de jugar, i moltes activitats proposades (per exemple, a l’hora del menjar) tindran com a finalitat aconseguir un major control psicomotriu i una major capacitat d’autoregulació.

De la mateixa manera, la dimensió sensorial ocupa un lloc primordial en el mètode de Montessori i en els seus materials: colors, formes, tactes, sons i fins i tot olors es vinculen a l’aprenentatge de les matemàtiques, dels noms i dels números per a permetre als infants d’individualitzar aquestes diferents sensacions i percebre amb més detall el món que els envolta.

D’altra banda, l’espai de la classe, que en l’ensenyament tradicional era restrictiu (per exemple, amb pupitres excessivament alts per a obligar els nens a adoptar determinades postures, mobles rígids, etc.), s’adapta a les necessitats dels nens, fent ús de mobles i objectes adequats a la seva mida i d’objectes amb els quals puguin interactuar. L’objectiu últim és, en definitiva, crear un espai atractiu per als nens que estimuli la seva curiositat i interès i els permeti així completar el seu desenvolupament.

El mètode Montessori va suposar d’aquesta manera un trencament total amb la docència clàssica i va posar per primera vegada el nen en el centre de l’aprenentatge: no com a espectador passiu, sinó com a actor que participa activament en el seu propi desenvolupament. Aquesta concepció, que ara com ara és una premissa universal per a gairebé tots els docents, la devem en gran part a Maria Montessori.

Si voleu conèixer millor com funcionen els centres adscrits a aquesta metodologia, podeu visionar aquest vídeo que mostra el dia a dia d’una escola Montessori:

Si t’ha agradat, també pot interessar-te Com redissenyar la teva aula per millorar l’aprenentatge i 4 beneficis de l’estimulació visual dels infants

Compartir:
FacebookTwitterLinkedIn

Sense comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *