Maria Montessori ha estat una de les pedagogues més importants de la història de l’educació. Nascuda el 1870 (just a l’agost se celebraven els 150 anys del seu naixement), Montessori va ser una dona fascinant i molt avançada al seu temps, inspiradora d’un nou model d’ensenyament que encara avui compta amb innombrables seguidors. De fet, moltes de les seves premisses pedagògiques són encara avui utilitzades per moltíssimes escoles o per fabricants de joguines que no s’inscriuen necessàriament dins del mètode Montessori, però que han vist els beneficis de moltes de les seves aportacions.

En aquesta entrada del nostre blog volem homenatjar la docent italiana recordant la seva figura i aprofitar de pas per inaugurar aquesta sèrie de semblances dedicades als grans pedagogs que més han influït en l’educació actual.

Els primers anys de Maria Montessori

Montessori va ser una dona d’interessos molt variats i pionera en molts aspectes. Va ser metgessa, psicòloga, antropòloga, activista i sobretot fundadora d’un moviment pedagògic regenerador. Després de llicenciar-se en medicina (especialitat de psiquiatria) amb una tesi sobre les al·lucinacions, Montessori va anar derivant progressivament el seu interès cap a les ciències humanes i concretament cap a l’ensenyament. Durant la seva joventut va militar per alguns anys en el moviment feminista, aconseguint cert relleu en aquest àmbit, encara que amb el temps es desvincularia del mateix i moderaria les seves postures, sense deixar mai de reivindicar però la igualtat de gènere. Entre 1899 i 1902 va treballar com a consellera per a la Lliga Nacional per a la protecció dels nens amb discapacitats cognitives, i en els anys posteriors va ampliar el seu interès no sols als nens amb necessitats especials, sinó al conjunt de la població infantil.

La societat italiana de principis del segle XX era un brou de cultiu per a nous plantejaments pedagògics, pròxims en molts casos al positivisme i a l’higienisme, amb una gran preocupació per la qüestió social i especialment per problemes com la delinqüència infantil. Durant els seus anys de formació, Montessori va estar en contacte amb els cercles socialistes, liberals, els catòlics modernistes (un corrent reformista del catolicisme), a més d’amb maçons i teòsofs. Aquestes múltiples influències serien decisives a l’hora de plantejar i difondre el seu mètode.

Les Cases dels Nens

En aquest sentit, l’any 1908 la carrera de Maria Montessori dona un impuls quan Eduardo Talamo, enginyer i director general de l’Institut Romà de Béns immobles (IRBS) li proposa una col·laboració. El IRBS havia adquirit uns blocs de cases populars que el propi Talamo havia reformat habilitant-los perquè els seus habitants gaudissin de tantes comoditats com fos possible, amb l’objectiu de dignificar la classe obrera. En aquest sentit, Talamo havia fundat en els IRBS un espai recreatiu per als fills dels habitants, La Casa dels Nens, amb la finalitat que els pares poguessin deixar als seus fills durant les hores de feina. I havia demanat a Montessori la seva participació en la gestió d’aquests espais.

Les Cases dels Nens van gaudir d’un gran èxit, i van ser per a Maria Montessori un laboratori perfecte per desenvolupar les seves premisses pedagògiques i experimentar amb noves metodologies docents. Encara que la col·laboració amb Talamo va ser breu (va durar només dos anys), va suposar punt d’inflexió en la carrera científica de Montessori i li va permetre publicar, l’any 1909, el text inaugural del nou corrent que iniciava: El mètode de la pedagogia científica aplicat a l’educació infantil a les Cases dels Nens (1909).

Difusió del mètode

El llibre i les experiències de Montessori van gaudir d’una gran popularitat, i en els primers anys de la dècada de 1910 es van difondre en gran mesura pels Estats Units i per Espanya, on el 1915 es va fundar una Casa dels Nens (concepte desvinculat ja del projecte de Talamo) a la Casa de la Maternitat i expòsits de Barcelona. De fet, el 1933, després d’una ambigua i problemàtica relació amb el feixisme italià, Montessori i el seu marit es van mudar a Barcelona, on van col·laborar amb la Generalitat de Catalunya i on van viure fins que va esclatar la Guerra Civil l’any 1936.

Entre 1939 i 1949, Maria Montessori va alternar viatges per Europa amb estades a l’Índia, on, en contacte amb el corrent teosòfic, va continuar treballant en el seu mètode. Allí va acabar de desenvolupar la seva teoria pedagògica i evolutiva per a la franja d’edat compresa entre els 0 i els 3 anys, i va defensar el foment de la pau a través de l’educació. Després de la seva tornada a Europa, amb vuitanta anys, va continuar participant en conferències i cursos al voltant del món. La seva mort, esdevinguda en 1952, va deixar rere seu un llegat incalculable que ha canviat la nostra manera d’entendre l’educació.

El mètode de Maria Montessori

El mètode Montessori es defineix pel seu caràcter experimental, que s’oposa al rigor dels ensenyaments i dogmatisme de l’ensenyament tradicional tal com s’entenia a principis del segle XX. La seva premissa fonamental és la idea que el nen té un desenvolupament natural que no ha de coartar-se, sinó que cal per contra reforçar. A diferència de la psicologia i la pedagogia clàssica, que veia en el nen un ésser incivilitzat, en un cert sentit inferior, que calia redreçar i limitar perquè pogués adequar-se a les normes morals de la societat, la perspectiva de Montessori es caracteritza per una visió dels nens com a éssers fonamentalment autònoms i capaços d’aprendre a autoregular-se de manera natural.

No és estrany, per tant, que el mètode Montessori rebutgi recórrer a premis i càstigs externs, que supediten l’èxit personal a un element extern i que poden suposar d’altra banda un element de frustració per als nens. A més, ja que els ritmes d’aprenentatge són diferents per a cada aprenent, Montessori rebutja unificar els continguts: a l’aula Montessori, els alumnes poden interactuar amb els diversos elements de manera espontània sempre que hi sentin interès.

El paper del docent no és per tant el d’una figura d’autoritat, sinó el d’un “científic” que observa el comportament de cada nen i que en funció d’aquest determina les següents accions que ha de prendre per tal de canalitzar-ne els interessos. De fet, la pròpia Montessori va seguir aquest principi a l’hora de determinar l’ús dels millors materials per al seu mètode, observant amb quins elements els nens interactuaven més i rebutjant aquells que els atreien menys. El mestre, en suma, assumeix un rol passiu, intervenint el mínim possible i convertint-se així essencialment en un vincle entre el nen i l’entorn.

La importància de l’entorn

Maria Montessori considerava que el procés de desenvolupament dels nens consisteix en gran manera en l’aprenentatge de com organitzar la infinitat d’estímuls rebuts; és a dir, es tracta de poder ordenar el món. Per aquest motiu, l’autodisciplina, l’ordre i la higiene ocupen un paper clau a l’escola Montessori. El punt de partida és que si els nens aprenen a organitzar el seu entorn i a mantenir-lo ordenat (i no per imposició externa, sinó per voluntat pròpia) seran igualment capaços d’estructurar el seu propi món.

D’aquesta manera, els ensenyants posaran èmfasis en la importància de mantenir l’espai de jocs endreçat després de jugar, i moltes activitats que proposaran tindran com a finalitat aconseguir un major control psicomotriu.

De la mateixa manera, el treball sensorial ocupa un lloc primordial en el mètode de Montessori i en els seus materials: colors, formes, tactes, sons, fins i tot olors, es vinculen a l’aprenentatge de les matemàtiques, dels noms i dels números per a permetre’ls als infants individualitzar les diferents sensacions i percebre amb més detall el món que els envolta.

D’altra banda, l’espai de la classe, que en l’ensenyament tradicional era restrictiu (per exemple, pupitres innecessàriament grans per a obligar els nens a adoptar determinades postures, mobles rígids, etc.), s’adapta a les necessitats dels nens, amb mobles i objectes fets a mida per a ells i elements amb els quals interactuar. L’objectiu últim és, en definitiva, crear un espai atractiu per als nens que estimuli la seva curiositat i els permeti completar el seu desenvolupament.

El mètode Montessori va suposar així un trencament total amb la docència clàssica i va posar per primera vegada el nen en el centre de l’aprenentatge; no com a espectador passiu, sinó com a actor que participa activament en el seu propi desenvolupament. Aquesta concepció, que ara com ara accepten gairebé tots els docents, la devem a Maria Montessori.

Si t’ha interessat aquest article, no et perdis Célestin Freinet i l’escola moderna i Gianni Rodari, mestre de la fantasia.

Compartir: