Avui, 7 de juliol, es compleixen 101 anys de la mort d’Arthur Conan Doyle, el creador del detectiu més famós de la història: Sherlock Holmes. Amb aquest personatge, l’escriptor escocès va impulsar de manera definitiva la literatura de detectius i policíaca, i va donar al món un dels seus majors mites moderns. A dia d’avui, gairebé 135 anys després de la primera aparició de Sherlock Holmes (a Estudi en escarlata, publicada el 1887), continuem sentint fascinació pel personatge i per tot el gènere que Doyle va contribuir a fundar. Autors tan remarcables com Agatha Christie, Dashiell Hammett, William Irish o Patricia Highsmith, entre molts d’altres, van recollir el testimoni, i més tard les sèries televisives de misteri van fer el mateix, sumant generacions i generacions de lectors i espectadors incondicionals. Però per què ens atreuen tant els llibres de detectius? Aprofitem l’efemèride per intentar respondre a aquesta pregunta.

Per què ens atreuen els llibres de detectius?

Assassinats i robatoris misteriosos, pistes que van encaixant entre elles, una munió de personatges variats que aviat esdevenen sospitosos, revelacions finals que donen sentit als indicis previs… són alguns dels principals trets dels llibres de detectius. Amb variants i actualitzacions diverses, aquestes característiques són presents des dels primers relats policíacs fins a les novel·les i produccions audiovisuals més modernes. Això no obstant, tant donen de si aquests elements perquè la ficció detectivesca continuï causant furor? Què és el que aquesta té que li permet capturar dècada rere dècada l’interès dels lectors? A continuació, et donem algunes possibles respostes:

1. La ficció policíaca activa la imaginació i la capacitat analítica

En bona mesura, els llibres de detectius ens proposen trencaclosques a resoldre, i en aquest sentit cal posar en relleu, primer de tot, la seva gran capacitat per alimentar la imaginació i estimular al mateix temps la lògica. Igual que un puzle, uns mots encreuats o un sudoku ens ofereixen pistes per a resoldre un problema, la novel·la negra o policíaca va mostrant-nos progressivament les diferents evidències que ens permetran comprendre finalment la clau del misteri, i tancar d’aquesta manera la gran incògnita del seu argument. Així, per exemple, a El misteri de la cambra groga (1907), de Gaston Leroux, es proposa per primera vegada una endevinalla clàssica dins del gènere: el de l’assassinat comès en una habitació tancada. Qui ha comès el crim? I sobretot, com ha pogut fer-ho? Aquest enigma reapareixerà amb incomptables variacions i amb solucions diverses al llarg dels anys, però sempre presentarà un repte per al detectiu… i per al lector.

2. Admirem la intel·ligència del protagonista

Bé es tracti del fred Sherlock Holmes, de l’entranyable Miss Marple, de l’elegant i egocèntric Hèrcules Poirot o del dur i irònic Samuel Spade, la veritat és que ens meravellem davant l’extraordinària capacitat d’observació d’aquests personatges i de la seva facilitat per a treure conclusions d’indicis que molt probablement a nosaltres se’ns haurien escapat. El mateix Sherlock Holmes sol fer exhibició davant Watson i els seus clients dels seus portentosos dots abans d’abordar cada cas. Així, per exemple, al començament de El gos dels Baskerville, observant un simple bastó, Holmes és capaç de deduir la professió del seu propietari, la seva edat, el seu caràcter… i fins que té gos! Com Watson, no podem deixar de sorprendre’ns davant del seu enginy i davant d’un talent que, secretament, voldríem per a nosaltres.Imagen del libro El sabueso de los Baskerville

3. Somiem en poder resoldre l’enigma… però des de la seguretat de casa nostra

Lligat amb allò dit anteriorment, un dels punts forts dels llibres de detectius és la seva habilitat per involucrar-nos en la resolució del problema. Així com per al detectiu la solució del cas és un desafiament, per a nosaltres el repte és seguir els passos del detectiu i poder arribar potser a les mateixes conclusions que ell, endevinant com encaixen en la solució final les pistes que se’ns han anat donant. Per descomptat, el relat sol tenir truc, i a vegades no se’ns ofereix tota la informació necessària per arribar a una conclusió infal·lible. Però això no ens impedeix fantasiar amb la identitat del culpable, els seus motius i el seu mètode, i seguir-li la pista… des de la comoditat de la nostra butaca preferida i sense córrer cap risc ni sofrir les molèsties dels protagonistes.

4. Són històries trepidants

Quan tenim un relat policial entre les mans, és difícil deixar de llegir fins que n’arribem al final. Certament, els autors de novel·la negre saben a la perfecció quines fórmules aplicar per retenir l’atenció dels seus lectors i convertir els seus relats en històries plenes d’acció i amb un sòlid ritme narratiu. El motor del qual es valen és principalment la curiositat: el protagonista sembla haver arribat a un atzucac… com seguirà el relat? O bé: qui és aquest personatge misteriós? Com escaparà el detectiu d’aquesta situació? Hi haurà més víctimes?… A això cal sumar la sensació de perill i la tensió que aquests autors tan bé saben provocar.

5. I finalment… ens diverteixen

Doncs sí, així de simple. Els llibres de detectius ens enganxen, estimulen la nostra curiositat, ens plantegen situacions rocambolesques i ens desafien a trobar la resposta correcta. I tot això ens diverteix. Volem saber més sobre el crim, saber quines pistes seran decisives per a desxifrar l’enigma. Potser un missatge secret que cal desencriptar, un personatge sospitós que cal seguir o un objecte que no és ben bé el que sembla. Les variacions són infinites. El que es mesura aquí no és només l’enginy del detectiu, sinó també el de l’escriptor a l’hora de crear aquest embull de fets que després han de ser assemblats, així com la nostra destresa en seguir-li els passos. No importa si les situacions proposades són extravagants o inversemblants, amb la condició que serveixin per a construir-nos aquest món de fantasia en el qual podem acompanyar en les seves aventures a Sherlock Holmes, a Miss Marple o a Auguste Dupin. La literatura policíaca és, sens dubte, literatura d’evasió; però evasió entesa en el sentit més noble de la paraula.

I a tu, quins autors de novel·la negra t’agraden? Explica’ns-ho en els comentaris!

Si t’ha interessat aquests article, segurament també t’agradaran 12 coses sobre Sherlock Holmes i Watson que no sabies, Llibres per a l’estiu: Deixa volar la imaginació! i La crida salvatge: Atreveix-te a pensar(-te).

Compartir:
FacebookTwitterLinkedIn

Sense comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *