Les preguntes són com els mitjans de transport. A vegades, prioritzem la velocitat i altres el passeig, per descobrir els paisatges o fins i tot per compartir les impressions que aquests desperten en nosaltres, al costat dels altres. Per això, hi ha preguntes per anar de pressa i conèixer les dades que s’amaguen al darrera. Si jo em pregunto quan es va iniciar la Gran Guerra?, no necessito construir un repte; només veure si es troba la resposta en la meva memòria o necessito buscar-la. La dada immediata és el que m’interessa. En canvi, quan pregunto si l’essencial de la vida humana és la salut, aquí, ja no puc córrer. Essencial? En quin sentit?; la salut?, com a culte o com a prioritat? Les bones preguntes no tanquen el coneixement sinó que l’obren com les portes que donen pas a noves habitacions o les cambres de les coves, que obren pas a les grans sales envoltades per les aigües que les construeixen durant mil·lennis. Les bones preguntes requereixen investigar, amb el mètode científic, basat en les hipòtesis o amb altres mitjans (estadístics, experiencials…).

Les preguntes construeixen el coneixement en la mesura en què ens desequilibren, en què ens estranyen i sorprenen. Per què els maies van abandonar les seves ciutats que tant d’esforç havien suposat en la seva construcció? S’obren pas hipòtesis diverses que suggereixen explicacions i implícits que cal contrastar, sigui per experimentació -com en les ciències- o amb les fonts de les quals disposem o fins i tot com a experiència viscuda, en les humanitats.

Però fins i tot més enllà s’obren les preguntes creatives que ens porten a nous temps i espais. Com cantar a l’amor? Com pintar la mort? Aquí, en aquestes preguntes es posen en joc traduccions a diversos llenguatges en els quals l’ésser humà transcendeix allò concret, podent arribar a allò sublim i etern, a la creativitat.

Fins i tot hi ha preguntes irresolubles, transcendents, que abandonen el més immediat per remuntar el vol enmig d’allò que s’intueix una foscor opaca: creus que et coneixes a tu mateix?, fins a quin punt? Aquestes preguntes solen mobilitzar-nos i inquietar-nos, perquè ens influeixen fins al més profund de nosaltres mateixos.

Les preguntes ens envolten quan aprenem a pensar per nosaltres mateixos, perquè allò que vivim es presenta com a problema, com a dubte, com a repte o, fins i tot, com a qüestionament de la veritat.

Hi ha preguntes que ens obren a la introspecció, a la pròpia opinió i altres que ens porten al diàleg o al debat: Estarà bé el que he fet? Què hauries fet tu, en el meu lloc?

En qualsevol cas, a banda de les certeses de la ciència, moltes preguntes obren pas a la incertesa. Totes, en major o menor mesura, ens estimulen a pensar, per a comprendre-les i per a intentar, en la mesura que sigui possible, respondre-les.

Les preguntes obren el camí a practicar habilitats de pensament. Es tracta d’entrenar la ment en l’art de la pregunta i el mecanisme mental que aquesta posa en marxa. Així, si pregunto, què passaria si…?”, indubtablement provocaré un raonament condicional. De la mateixa manera, si pregunto, Quines alternatives de solució té aquest problema?, estaré afavorint un raonament de possibilitats que s’obren. Aquestes habilitats, en la taxonomia que va crear Matthew Lipman, es classifiquen en quatre grups: indagació, conceptualització, raonament i traducció.

Les d’indagació permeten descobrir el món, aportant vestigis. Així, si preguntem per les hipòtesis d’un problema, estem treballant amb aquest tipus.

Les de conceptualització classifiquen la informació i produeixen la connexió entre pensament i llenguatge. Per exemple, si demanem una excepció, estem treballant amb aquesta tipologia.

Les de raonament elaboren el coneixement i l’expandeixen. Així, si demandem les causes i els efectes del que estem analitzant, ens trobem dins d’aquest tipus.

Finalment, les de traducció, transformen el coneixement i permeten la seva transferència a altres llenguatges. Així, buscar un símbol per a allò de què s’està parlant, es trobaria dins d’aquest tipus.

Potser el fonamental és comprendre com floreixen. Parteixen d’un cert desequilibri que podríem dir curiositat o admiració i prossegueixen en l’encaix amb el que ens ocupa i preocupa, tant des del punt de vista lògic com des del punt de vista emocional. Després, s’obren camí en el treball per a buscar evidències sobre les quals puguem construir el raonament, l’argument de les respostes (sobre el que ja sabem, indispensable per acostar-nos al que desconeixem). I acaben expandint el que sabem, els límits del pensament, a vegades en una via més o menys central i, en altres ocasions, de manera lateral i alternativa.

Les bones preguntes porten a la lucidesa, a la llibertat intel·lectual, ja que eviten que caiguem en la certesa dels dogmes o la ignorància dels prejudicis. La veritat i la seva cerca, acaben sent el premi al nostre compromís amb el nostre propi pensament, amb la nostra pròpia integritat.

Si t’ha resultat interessant, et recomanem altres articles de Jordi Nomen, com És antiga la innovació educativa? o Oferir ajuda: la bastimentada docent.

Compartir: