Jessica Lahey

Jessica Lahey és escriptora i professora de secundària. És autora de dos llibres exitosos: “El regal del fracàs” i “La vacuna contra l’addicció”, que tractan sobre l’educació dels fills i sobre la sobreprotecció que molts pares exerceixen sobre ells. Durant vint anys, ha sigut professora en diverses escoles dels Estats Units. Actualment escriu la columna quinzenal “Conferència de pares i mestres” al New York Times.

Jessica Lahey recorda que quan tenia 11 anys va formar part d’una classe combinada de cinquè i sisè curs, on els van animar a llegir i a explorar alguns llibres. El seu mestre, el Sr. Akeley, els llegia ‘Història de dues ciutats’ de Dickens a l’hora de menjar, un llibre que la va entusiasmar. Jessica s’inclinava en la seva cadira durant les classes, sense poder esperar que arribés l’hora de menjar per a poder gaudir de la lectura. Quan es va convertir en professora de secundària, el llibre de Dickens va ser dels primers que va mostrar als seus alumnes, motivada pel record de la fascinació que li havia produït.

Vostè ha escrit dos llibres d’èxit, tots dos relacionats amb l’educació parental. Per què va decidir escriure sobre aquesta qüestió?

Vaig ser professora durant vint anys i tinc dos fills. Vaig descobrir que les preocupacions que tenia com a mestra i com a mare se superposaven. Escric sobre temes que m’afecten i m’interessen, ja sigui de l’aprenentatge, la resiliència, l’addicció en adolescents o la salut mental. Penso que moltes de les preguntes que jo em faig habitualment, que tenen relació amb els meus alumnes i fills, també se les estaran formulant altres persones, per la qual cosa intento donar algunes respostes.

Com descriuria la relació que tenen els pares amb els seus fills avui en dia?

Actualment existeix molta pressió sobre els pares, no sols perquè siguin pares perfectes, sinó també perquè tinguin fills perfectes, i això no és just ni pels uns ni pels altres. Els nostres fills no són un butlletí de notes, que calgui valorar únicament en funció del seu rendiment acadèmic. Desafortunadament, tota aquesta pressió alimenta l’ansietat dels pares i agreuja l’estrès que els nens senten per intentar estar a l’altura de les expectatives. Renyar i recordar constantment als nostres fills cada examen, cada partit de futbol o cada cita afebleix les nostres relacions i les connexions emocionals que tenim amb ells. I, precisament, aquesta relació emocional és la que prepara l’escenari per al seu creixement, aprenentatge i salut mental. 

Per què establim aquest tipus de relacions amb els nostres fills?

Cada cop tenim menys fills i a una edat més avançada, ja que moltes vegades prioritzem la nostra formació i la feina.  Gestionem els nostres fills de la mateixa manera que executem un projecte laboral, i tendim a valorar-los en funció de les seves notes i dels seus èxits esportius si realitzen alguna activitat extraescolar. A més, molts corrents d’opinió alimenten la nostra ansietat, dient-nos que és molt complicat que els nostres fills puguin entrar a la universitat i que, en el context actual, a ells mai els anirà tan bé com a nosaltres a nivell econòmic. Tot això, fa que resulti difícil fer un pas cap endarrere per a desconnectar i abstreure’s de les horribles prediccions sobre el seu futur, la qual cosa provoca que tendim a sobreprotegerlos, pensant que d’aquesta manera els mantenim fora de perill.

¿Quins efectes negatius té la sobreprotecció dels fills i el que vostè denomina ‘criança excessiva’?

Les coses que fem per guiar als nostres fills, especialment quan els dirigim massa o quan els diem com han de fer les coses, els nega l’oportunitat de frustrar-se i solucionar les coses per si mateixos. Aquesta sobreprotecció els converteix en persones menys capaces de resoldre desafiaments quan els pares no estem prop d’ells. En altres paraules, l’ajuda que els brindem pot afectar negativament els seus processos d’aprenentatge. En contrapartida, si reforcem la seva autonomia en lloc de dirigir-los, podem augmentar les possibilitats que puguin enfrontar-se a situacions complicades quan no estiguem al seu costat

Com han d’actuar els pares?

Una mica en la línia del que comentava abans. Si deixem que els nens prenguin més decisions sobre com, quan, on i per què fan els seus deures, tasques de la llar o altres coses que els afecten, fins i tot encara que es frustrin si alguna cosa no surt com esperaven, els estarem ajudant a ser més capaços d’espavilar-se per si mateixos, sense la necessitat de la nostra ajuda.

Vostè, a part d’escriptora, ha estat professora i ha pogut observar el que passa a les escoles. Quin paper haurien de jugar els centres educatius en la relació entre pares i fills?

Durant més de vint anys he estat ensenyant en classes de diferents cursos, amb estudiants amb edats entre els 12 i els 18 anys. També he treballat en un centre de rehabilitació de drogues i alcohol per a adolescents hospitalitzats. Durant tot aquest temps he pogut comprovar de primera mà el que moltes  investigacions han constatat: quant millor és la relació entre el nucli familiar i l’escola, millor aprenen els nens. Les bones relacions entre la llar i el col·legi es basen en la confiança, el respecte mutu i una comunicació bidireccional clara i directa.

Com poden ajudar les escoles a potenciar l’autonomia dels alumnes?

Les escoles i els pares poden promoure la independència dels nens i ajudar-los a aprendre del fracàs, secundant-los quan cometen errors, fent-los saber que estan amb ells i que els valoraran i els estimaran independentment de les notes que obtinguin o de si marquen molts gols o no. L’important és que percebin que estarem al seu costat quan s’equivoquin i que els animem a perseverar i a aprendre dels seus errors perquè puguin fer-ho millor en el futur.

En relació amb el seu altre llibre, “La vacuna contra l’addicció”, per què l’adolescència és una època especialment perillosa pel consum de substàncies?

En les etapes adolescents, els cervells encara no han acabat de desenvolupar-se, ja que aquest procés acostuma a finalitzar passats els vint anys. Per tant, el mal que les drogues i l’alcohol poden ocasionar al cervell és més agut durant aquesta època de ràpid creixement i desenvolupament. A partir dels 18 anys, o millor encara, després dels 21, el cervell ja ha madurat, per la qual cosa es redueix la possibilitat de provocar danys significatius i la probabilitat de tornar-se dependent a determinades substàncies.

¿Com poden els pares i educadors prevenir l’abús de substàncies entre els nens?

Els pares poden evitar que els seus fills consumeixin substàncies actuant des de ben d’hora. Per exemple, si detectem que els nostres fills tenen problemes a l’escola, que es mostren agressius amb altres nens, o tenen dificultats de desenvolupament o salut mental, cal intervenir a l’instant. Aquests problemes inicials han d’abordar-se immediatament, perquè poden complicar-se i  ser més difícils de gestionar si deixem passar  temps.

El risc de caure en addiccions és igual en tots els nens?

Els nens que han experimentat des de petits situacions com abusos físics o sexuals, abandonament, negligència o que hagin observat a casa seva el consum de drogues o d’alcohol seran molt més propensos i vulnerables a caure a addiccions. Per tal d’evitar i prevenir aquestes situacions, és important que els nens sàpiguen que els comprenem, els escoltem, i els reconeixem tal com són, i no per com volem que siguin. Hem de secundar-los sempre i fer-los saber que poden acudir a nosaltres sempre que ho necessitin per a parlar sobre qualsevol tema.

Per acabar, quin consell els hi donaria a futurs pares i educadors en relació amb l’educació dels nens?

Repetiria el que he dit anteriorment: el seu desenvolupament i formació depèn, en gran manera, de què els escoltem i els valorem pel que són. Segur que faran coses que ens molestin o decebin, però si els fem sentir que poden parlar amb nosaltres per tractar els seus problemes o quan s’enfronten a desafiaments, estarem bastint ponts perquè confiïn en nosaltres davant qualsevol situació.

Si t’ha agradat aquesta entrevista a Jessica Lahey, no et perdis les nostres entrevistes a Shabana Basij-Rasikh, a Nélida Zaitegi y a John Hattie.

Compartir: