Suposo que molts professors s’han trobat en el transcurs de l’exercici de la seva professió en la situació que descriuré a continuació. S’està parlant d’un tema controvertit, polèmic, a l’aula. Es presenten interessos i posicions diversos, i sembla que en el diàleg que segueix s’estan construint consensos, punts en comú. I de sobte, sempre apareix la veu que reclama: “votem”. Sembla que tot es decidirà per votació.

Sembla que tot està a l’abast de la decisió de la majoria. Es confon democràcia i majoria. Aquest moment em produeix una estranya sensació, com que s’arriba al final abans de començar. S’abandonen els acords davant el conflicte i es passa a aixecar la mà. El consens es deixa de costat, ja d’entrada. Comences a veure les cares de satisfacció en el grup que s’imposa i la frustració en el qual queda en minoria. La decisió no queda subordinada a les bones raons o la millor argumentació, sinó al poder del número.

• Des de fa diversos anys, situacions com aquestes m’inquieten bastant perquè, sovint, m’han recordat el sofriment del protagonista d’una bona pel·lícula que vaig veure fa uns anys, al 1998: “The Truman Show” de Peter Weir . Probablement alguns de vosaltres us preguntareu què té a veure el neguit a la classe amb el comentat de “The Truman Show”. Intentaré aclarir el paral·lelisme.

Quina relació té la pel·lícula “The Truman Show” amb la Democràcia?

La democràcia és el sistema polític que garanteix l’estat de dret. Això vol dir que és l’únic sistema polític que accepta la pluralitat, la diversitat, i la considera com a riquesa, no com a problema. I al mateix temps, impedeix la diferència, en elaborar un marc legal que impedeix la discriminació, no el conflicte. Es tracta, evidentment, d’un equilibri summament difícil, basat en el fet que totes les opinions estan presents a l’hora de prendre decisions, unes decisions que són adoptades per majories però que pretenen tendir a fonamentar el màxim de consens.

El problema sorgeix, clar, quan es perverteix alguna d’aquestes premisses. Per exemple, quan els ciutadans no es senten representats o la majoria ofega les legítimes pretensions de les minories; quan el marc legal desprotegeix alguns drets per prioritzar uns altres, quan els interessos d’uns pocs acaben generant injustícia, pertorbant aquest elevat principi de justícia per al qual s’haurien de fer les lleis. És en aquest sentit que el món de Truman em porta a pensar en algunes formes de democràcia on es decideix “el millor per al poble, però sense el poble”, on “tot es fa per a bé”, però reduint la llibertat a una variable prescindible, gairebé incompatible amb el benestar, una variable perillosa que podria enfonsar la delicada estructura del sistema. Es tracta d’una “democràcia sense llibertat”, com si això fos possible.

Què podem fer com a educadors enfront d’aquesta situació?

Evidentment, ens adonem que l’escola té molt a dir i a fer. Si aconseguim crear una escola democràtica podrem col·laborar a enfortir la democràcia. Aquestes línies no permeten analitzar en profunditat si el sistema educatiu reforça els valors democràtics o el funcionament de l’ideal del sistema que esmentàvem abans. Diguem, tan sols, que l’escola, institució concebuda per perpetuar una tradició, sovint al servei de legitimar el poder sense qüestionar-lo ni criticar-lo, no ha sumat esforços per formar ciutadans que exerceixin una participació activa en la nostra democràcia.

Sovint, la classe ha mimetitzat una estructura de poder que legitima l’obediència i considera que els nens i nenes, els nois i noies, no són ciutadans de fet, sinó projectes de ciutadans. Aquesta visió assistencial i proteccionista de la infància, que es fonamenta en la seva suposada incompetència per col·laborar a construir la realitat, ha reclòs a l’aula el seu marge d’actuació i, molt sovint, de pensament.

• Així doncs, com sortir del “Seaheaven” on sembla que estem tots atrapats? Com treure d’ell als nens? Us convido a fer-ho usant com a ariet la Filosofia per a Niños.

La filosofia no és una ciència sinó un saber que té vocació de polemitzar, un tàvec que fastigueja la certesa i la veritat absolutes, a tots els dogmatismes per qüestionar-se la realitat i mostrar visions diverses i alternatives del món. Per això, pel seu caràcter inconformista, pot ser un instrument que permeti als nens i joves revelar la realitat.

Evidentment, estareu pensant que també hi ha filosofies totalitàries, justificacions filosòfiques de les tiranies més intolerants. Teniu raó. Però la Filosofia per a Nens no es pot emmarcar en aquest corrent de pensament. Es tracta d’un projecte que vol ajudar els alumnes a fer filosofia, a pensar per si mateixos, de forma crítica i creativa, de forma democràtica, seguint la tradició socràtica del diàleg en comunitat, de la construcció de contextos amb opinions i sensibilitats diverses .

Els nens i nenes s’asseuen en cercle, amb l’estructura normativa que prèviament han discutit i aprovat a la classe. Allí, ajudats d’unes novel·les que reprodueixen converses de nens i nenes, de nois i noies de la seva edat, dialoguen entorn dels temes que els interessen, polemitzant i construint una visió complexa del món. I crec sincerament, en puc donar testimoniatge, que així contribueixen a habilitar-se com a ciutadans que són per col·laborar en la millora qualitativa de la democràcia que tenim, a sortir d’una realitat que ens volen vendre com a inalterable, com un modern “Seaheaven”, en definitiva.

Lliçons democràtiques de “The Truman Show”

El “The Truman Show” acaba amb una escena que resumeix molt bé el que està en joc, si no comencem ja a construir una nova societat diferent en tots els escenaris possibles, inclosa l’escola. Podem destacar dues parts relevantes.

A la primera, Truman es sostreu del control de les càmeres de televisió i seguiment que hi ha en els llocs més insospitats de tota la localitat en què es desenvolupa el programa- un enorme escenari encaixat en una enorme bola tancada-. Aprofitant que, per fi, queda temporalment fora de l’abast d’en Cristof, explora els límits del seu univers- fins que descobreix la veritat i pren la primera decisió veritablement lliure de la seva vida: abandonar la seguretat i triar el risc de la libertad.

A la segona, se’ns mostren els espectadors que han seguit el programa, emocionats pel desenllaç només el temps que triga a quedar la pantalla buida. I llavors, crec recordar, l’enorme frivolitat de preguntar-se quin serà el pròxim programa.

Ens juguem al democràcia i hem de deixar de donar per descomptat que no hi ha risc de perdre-la. Si volem mantenir-la cal començar a valorar-la i enfortir-la des de la infància. La llibertat i la igualtat, la justícia i l’equitat no són condicions, sinó conquestes. I això és el que caldria recordar: els demòcrates no neixen; es fan.

• Us transcric l’última escena de “The Truman Show” entre Truman i Cristof:

-Truman, pots parlar? T’escolto.

– Qui ets?

-Sóc el creador del programa de televisió que omple d’esperança i felicitat a milions de persones.

-I, qui sóc jo?

-El protagonista.

-Res era real?

-Tu, ets real. Per això valia la pena veure’t. Escolta’m Truman. Allí fora no hi ha més veritat que la que hi ha en el món que he creat per tu. Les mateixes mentides, els mateixos enganys, però en el meu món, tu no has de témer res. Et conec millor que tu mateix.

– Mai has tingut una cambra en el meu cervell.

-Tens por?, per això no pots marxar-te. Està bé, Truman. Jo t’entenc. Porto observant-te tota la teva vida. Et vaig observar en néixer. Et vaig observar quan vas fer el teu primer pas. Vaig observar el teu primer dia d’escola. I el capítol en el que et va caure la teva primera dent. No pots anar-te’n, Truman. Aquest és el teu lloc. Amb mi. Parla’m. Digue’m alguna cosa. Vaig donar alguna cosa, maleïda sigui, estàs en la Televisió. En directe. Davant el món.

– Per si no ens veiem després, bon dia, bona tarda i bona nit (fa una salutació per als espectadors i surt per la porta que ha obert darrere seu).

Al meu entendre, Truman ens dóna una gran lliçó. Només abandonant “Sheaheaven” es pot ser lliure, només acceptant el” risc “de la realitat i del contacte humà es pot ser feliç. Nosaltres, com a educadors hem de procurar que els nostres alumnes surtin a pensar el món, a millorar-lo, i la Filosofia per a Nens ens pot ajudar a aconseguir-lo.

Voldria acabar aquesta reflexió tancant el cercle on s’havia iniciat. Tenim un ideal, una utopia probablement inassolible, la Democràcia, i una realitat, la democràcia. Tractar de convertir la democràcia en Democràcia potser és probablement un impossible. No intentar-ho, encara que sigui fent petits passos, em sembla temerari, perquè la realitat és una construcció inacabada i el desig de millora és l’única barrera que ens separa de la por.

Compartir: