Molt abans que la pandèmia comencés, els mestres vam ser testimonis de veure els nostres estudiants, durant els esbarjos, comportar-se d’una manera “estranya”. Quan els preguntàvem el perquè d’aquell ball tan peculiar que feien davant dels seus amics o les frases que pronunciaven una vegada i una altra, ens responien amb total naturalitat: “És un repte viral de Youtube, profe”. “No has vist el nou ball del youtuber que segueixo?” Havíem perdut el vincle amb els nostres alumnes.

Aquells moments ens van portar a prendre consciència que ens havíem quedat fora d’aquest món. I vam estar molts anys sense immiscir-nos, ni tan sols per curiositat, en aquella nova jungla en la qual ells transitaven amb total naturalitat, manejant els seus codis, formant part de les seves tribus i vivint la realitat des d’un lloc completament diferent del nostre.

En aquell temps, intentàvem explicar els continguts utilitzant llibres, fotocòpies, variacions en el to de la veu i fins i tot ens crèiem “progres” per mostrar-los un vídeo de Youtube. Però res donava resultat; si bé cada dia els teníem de cos present, els seus pensaments i el seu ser s’allunyaven irremeiablement de qualsevol dels nostres intents per ensenyar.

De cop, tot va canviar i ens va donar un sotrac. Va arribar la pandèmia i sense possibilitat de triar ens vam veure immersos en aquest món virtual. Comencem a donar manotades d’ofegat per recuperar la nostra seguretat i tornar al nostre territori conegut: ensenyar de l’única manera que sabíem, la tradicional. Així, els nostres primers intents consistien a fer-los copiar textos i respondre preguntes. Crèiem que només era un canvi d’escenari i que tot tornaria a funcionar. Quant ens equivocàvem! Ara que ni tan sols teníem als estudiants enfront de nosaltres, sentíem que els perdíem irremeiablement. I va ser així com ens animem.

D’un dia per a l’altre comencem a fer vídeos en Tik Tok, Youtube, gravem podcasts. Explorem centenars de maneres de reconnectar-nos amb els nois i noies i recuperar aquesta “essència” perduda, ara que la presencialitat no era una opció.

En aquesta capbussada i ús tosc de les eines per promocionar les nostres saviesa i habilitats docents (d’una manera que a més d’un assessor d’imatge li donaria un infart), ens vam adonar que els nois estaven tornant. Reconeixien els nostres esforços i si bé, més d’un segurament haurà deixat anar una riallada pel ridícul que fèiem, valoraven que per fi estiguéssim en el seu món.

I de cop la comunicació va tornar i també el vincle amb els nostres alumnes. Més sincera, més clara, amb rols menys estereotipats i arcaics. Simplement ens connectem. Comencem a parlar un mateix idioma.

El temps va passar i tot anava cada vegada millor: intercanviàvem experiències i sabers sobre l’ús de les eines digitals. Ens donàvem consells mutus per millorar els nostres respectius canals en Youtube. Fins i tot ells, emocionats per veure els seus professors com youtubers, no dubtaven ni un minut a subscriure’s al nostre canal. Per fi, els nois i noies sentien que ells també podien ensenyar-nos alguna cosa…

Aquest és el camí per recuperar-los, que l’escola per molt de temps va ignorar. És una oportunitat única perquè l’educació formal pugui reinventar-se després de mantenir tants anys les seves vetustes estructures.

Tant de bo que aquestes reflexions que es van donar durant aquests mesos, en nombrosos mitjans de comunicació i de part de tants docents, no quedin en el no-res, quan tot es normalitzi; per a així MAI tornar a les nostres velles pràctiques, que tan poc significatives i anacròniques resulten en el món actual en el qual vivim.

Si t’ha agradat com redescobrir el vincle amb els nostres alumnes, també et pot interessar Ensenyaments de la pandèmia: l’acompanyament emocional és més important que el sintagma preposicional o Com serà l’educació després de la pandèmia.

Compartir: