Roser Boix

Roser Boix Tomàs és llicenciada en Filosofia i Ciències de l’Educació i doctora en aquesta última disciplina per la Universitat de Barcelona, on és degana de la Facultat d’Educació i professora titular del Departament de Didàctica i Organització Escolar. Ha treballat com a mestra en diverses escoles rurals de Catalunya, i ha centrat la seva investigació precisament en les escoles d’àmbit rural i en l’aula multigrau, marc en el qual ha coordinat diversos projectes de recerca internacionals.

Roser Boix va ser alumna d’una escola rural, i més tard alumna transportada a un centre de concentració escolar. Filla de pagesos humils, segueix vivint al Penedès i està en contacte no només amb les escoles rurals de la zona, sinó també amb el món de la pagesia. De nena, explica, es va sentir alumna de tercera categoria, i es va prometre a si mateixa que treballaria perquè els alumnes de les escoles rurals mai s’haguessin de sentir com ella.

Què entenem exactament per escola rural?

La definició depèn molt del territori. No és el mateix a l’Amèrica Llatina que a Espanya, i fins i tot a Espanya és diferent en funció de la regió. A vegades, es diu que una escola és rural només pel fet de pertànyer a un territori que és rural, i això és una simplificació. Però en general, l’element comú que les uneix, més enllà del fet d’estar ubicades en un espai rural, és que acostumen a ser escoles multigrau, és a dir, amb nens de diferents edats i nivells diversos compartint aula.

Creu que es valora prou la importància de l’escola rural?

De nou, això també depèn de les regions. En el cas per exemple de Catalunya, que és el que he viscut de més a prop, la política educativa, des de fa uns vint o vint-i-cinc anys aproximadament, les ha tingut molt en compte. A finals dels anys 80 a Catalunya es van establir les Zones Escolars Rurals (ZER), que són xarxes de vàries escoles que comparteixen un projecte educatiu i que treballen col·laborativament. Quan es van crear, van ser una aposta bastant forta per part de les institucions, però sobretot per part dels mestres, que vam haver de fer molts esforços per demostrar que aquests agrupaments permetien trencar l’aïllament de les escoles i que a més aportaven valor gràcies a la multigraduació. Va ser una tasca enorme que va fer que finalment tant els ajuntaments com els municipis i sobretot la gent entenguessin la importància de les ZER. 

A altres llocs del territori espanyol, l’organització és diferent. Al País Basc, per exemple, no hi ha agrupaments d’escoles rurals, bé sigui a causa del seu marc de polítiques educatives o bé perquè no hi ha hagut aquesta pressió per part dels mestres. A la resta de l’Estat espanyol, hi ha una altra xarxa, els Centres Rurals Agrupats (CRA), que tot i que funcionen de manera diferent a les ZER, també han demostrat que, ben gestionada, l’escola rural millora la qualitat de l’educació i arrela les persones al territori. I no només les arrela, sinó que fa que, en èpoques de crisi, molta gent que estava vivint a les grans ciutats i tenia una segona residència o una residència familiar, torni al poble.

Quins són els beneficis de l’escola multigrau?

L’aula multigrau parteix del valor pedagògic de què els nens i les nenes de diferents edats estiguin barrejats. Això pot semblar que sigui “de poble”, i a vegades costa d’acceptar a algunes famílies, especialment a aquelles que venen d’àmbits urbans, o fins i tot a alguns mestres. Però cal no oblidar que organitzar l’escola per cursos, graus o edats és una idea que ve del món de l’economia, de l’organització del treball promulgada per Frederick Taylor i Henri Fayol per a les fàbriques. L’escola rural, per les seves característiques, no permet una organització d’aquesta mena, però tampoc es vol organitzar així, perquè el més natural és que els nens i nenes de diferents edats estiguin barrejats. A la societat, aquesta separació tan rígida no existeix. 

Com és l’aprenentatge amb nens de diferents edats a la mateixa aula?

Tenir junts nens de diferents edats té molts avantatges. En una aula unitària, que seria el màxim exponent de l’escola rural, l’aula esdevé una peixera: tot se sent i tot es veu. Per tant, quan es treballen determinats continguts que ja s’han vist abans, els nens que estan en edats superiors els repassen, mentre que els més petits avancen temari. I no només això, sinó que els nens més grans sovint passen a ajudar els petits, de manera que la noció d’aprenentatge canvia molt. Perquè quan ensenyem una cosa, estem desenvolupant tot un seguit d’habilitats cognitives que són necessàries perquè l’altre ens entengui, i cal conèixer molt bé allò que expliquem. El famós “aprendre a aprendre”, aquesta famosa frase que últimament sentim tant –i que fa segles que es diu– és justament això. I aquest és un avantatge notable de les aules multigrau. 

També hi ha avantatges per als nens més petits?

Els nens petits aprenen nous continguts, i els aprenen al seu ritme, que a vegades és més ràpid que el que dicta el currículum. Per què li hem de dir a un nen fins a on ha d’aprendre? Si aquell nen està interessat i motivat i se sent capaç, deixem que sigui ell qui posi fre al seu aprenentatge. Aquí tenim, doncs, un segon benefici, i és que s’augmenta el grau d’autonomia d’aprenentatge; la qual cosa no significa que el nen aprengui sol, sinó que se li dona espai per a progressar. 

I per als mestres, com és ensenyar en una aula multigrau?

El fet de tenir nens d’edats diferents et fa molt difícil utilitzar metodologies tradicionals. És molt complicat seguir rígidament un llibre de text per cada edat i cada assignatura. Ho pots fer, evidentment, en determinats moments i potser en determinades assignatures. Però has de donar resposta a una gran diversitat, de manera que l’escola multigrau et porta necessàriament a utilitzar estratègies didàctiques actives. Aquelles famoses també i actualíssimes estratègies del mètode per projectes, la investigació en el medi, els centres d’interès, etc. –que fa més de 100 o 150 anys que estan descobertes, i que ara sembla que es tornen a posar de moda–, l’escola rural ja les aplica des de fa temps, perquè no hi ha altra manera de donar una resposta adecuada a la diversitat. L’espai i el temps i les metodologies s’arrangen de manera que l’infant sigui amo del seu temps i sàpiga organitzar-se, amb l’objectiu de fomentar l’autonomia d’aprenentatge. A més, aquestes estratègies, que són actives i que posen el nen com a protagonista, permeten treballar valors plurals i formen per tant un tipus de ciutadà més democràtic, en el sentit d’una democràcia participativa i no tant representativa. 

Podem entendre doncs l’escola rural com un espai d’innovació?

Sí, però mai com a laboratori. A mi em molesta molt quan determinats pedagogs o determinats mestres parlen de l’escola rural com d’un laboratori. El mateix es podria dir de fet de les escoles urbanes. L’escola rural utilitza un plantejament actiu perquè de manera natural l’ha d’aplicar, per les seves necessitats específiques. Una altra cosa és que alguns docents, de manera forçada o bé per falta de formació, hi apliquin metodologies més tradicionals; però això no és el més natural, i de fet si a l’escola rural no hi utilitzes estratègies més actives, estàs destinat a fracassar, pedagògicament parlant. Deixem doncs clar que l’escola rural no és un laboratori, o bé ho és en la mateixa mesura en què ho és una escola urbana. Hi ha la idea que a l’escola rural es poden tirar endavant més projectes innovadors, però jo aquí discrepo una mica, perquè a l’escola urbana també ho pots fer. Potser sí que és cert que, al ser més petites, a les escoles rurals és més fàcil, però només per això. No és perquè sigui una escola d’una categoria diferent a les altres.

El model de l’escola multigrau no s’aplica en general a l’Educació Secundària. Hi ha algun motiu per a no fer-ho, o creu que el model podria funcionar-hi també?

Hi ha algunes experiències, però el cert és que en el marc de la secundària s’han de donar moltes casuístiques perquè es pugui tirar endavant la multigraduació. El currículum d’infantil i de primària, almenys aquí a Espanya, et permet la interdisciplinarietat i una bona coordinació entre els mestres. La secundària, en canvi, segueix sent molt disciplinar, amb una mirada molt tradicionalista o clàssica de l’ensenyament. Cal avançar molt en el tema de la interdisciplinarietat. 

Per què creu que es dona aquesta circumstància?

Jo crec que és un problema de formació, un problema de currículum, i també penso que hi ha un problema de visió social. Dona la sensació, i aquest és un tema que a mi em preocupa molt, que infantil i primària són vistos amb certa condescendència, com uns cicles en els quals els nens van a l’escola a jugar i en tot cas a aprendre a llegir i a escriure i quatre coses més, mentre que la secundària ja és vista com una cosa seriosa, on tot és molt més disciplinat, on cal aplicar metodologies tradicionals, exàmens, etc. I cal canviar aquesta mirada, fer entendre que de fet són les metodologies activoparticipatives les que realment estan donant un aprenentatge significatiu i constructiu. 

Quina mena de relació s’estableix entre les escoles rurals i la comunitat?

Si la comunitat accepta l’escola, hi ha un sentiment de pertinença: l’escola pertany a la comunitat. Per tant, com que pertany a la comunitat, l’escola és de tots, i l’escola està oberta. Tot el que hi ha a la comunitat entra a l’escola, i l’escola va a buscar allò que és de la comunitat, de manera que s’estableix una relació d’interdependència. Això no vol dir que les famílies envaeixin l’espai de l’escola o del mestre, perquè cal deixar molt clars els límits. Però si a la comunitat hi ha uns determinats coneixements sobre certs temes, aquests poden entrar a l’escola. 

Sempre ha estat així?

No, i per això és tan important aquest canvi. Fins fa molts pocs anys, la gent del poble, els nens de les escoles rurals i també els mestres eren considerats de segona o tercera categoria, menystinguts per ser de poble. Els nens i les famílies sovint se’n sentien en part culpables, i fins i tot renegaven de la seva realitat. Les escoles contribuïen sovint a aquestes dinàmiques, perquè donaven l’esquena a la comunitat. Ara ja no: s’ha fet un gran pas endavant perquè la comunitat entri a l’escola. I si fem un projecte sobre un producte local, podem aprofitar que tenim a la zona els millors experts per parlar-ne, i així de passada ensenyem als nens a valorar el territori i que vegin com en són d’importants ells, les seves famílies i les feines de les seves famílies. D’aquesta manera aconseguim que no es comparin constantment amb l’escola urbana, com si tot allò que ve de la ciutat fos millor, més modern i més nou. 

Els mestres que arriben a les escoles rurals estan en general prou ben formats per abordar les especificitats d’aquesta mena d’escoles?

Aquest és un tema sobre el qual s’està treballant molt. Els mestres han de rebre i tenir competències per treballar amb aquesta multigraduació i amb aquestes comunitats rurals. Han de tenir coneixements sobre la comunitat i sobre com treballar amb aquesta diversitat. Però també han de tenir alguns sabers específics sobre els productes, les tradicions i les activitats pròpies del territori. I això és molt difícil abordar-ho a les facultats, tot i que no impossible. De fet, ja hi ha algunes propostes en aquest sentit. Per exemple, que els estudiants de mestre puguin fer pràctiques a escoles rurals: aquesta és una opció molt útil, i a Catalunya s’està fent. Una altra de les opcions que s’estan treballant és, en algunes de les facultats, posar-hi optatives d’escoles rurals i tractar el tema en assignatures obligatòries. No és suficient, però per alguna banda s’ha de començar. 

Com seria idealment una bona formació per als mestres rurals?

L’ideal seria que, durant els estudis, els estudiants rebessin formació no només per a les escoles urbanes, com ara succeeix, sinó també per a les rurals. I això no és gaire difícil amb els nostres plans d’estudis, perquè quan es parla de didàctica, de planificació, d’organització i gestió del centre, etc., es pot parlar dels dos models. Es tracta simplement de girar la mirada cap a la multigraduació. Però és cert que, per a fer-ho, cal que hi hagi a les facultats professors que tinguin aquests coneixements o hagin treballat en escoles rurals. En tot cas –almenys pel que fa a l’Estat espanyol–, no necessitem “especialistes” en escoles rurals, perquè tampoc hi ha tantes diferències entre les escoles rurals i urbanes; necessitem més aviat mestres que sàpiguen treballar tant amb graduació com amb multigraduació. Però s’ha de seguir avançant en aquesta direcció, perquè és cert que la formació dels mestres és un punt que cal millorar molt. 

Quins reptes té per davant l’escola rural?

Per una banda, un dels grans reptes és justament la formació del professorat. De l’altra, cal definir polítiques que permetin mantenir les escoles dels pobles obertes per tal d’arrelar la gent al territori. I un altre gran repte és la recerca, perquè fa falta investigació que sigui rigurosa i seriosa sobre les escoles rurals. Ara tothom en parla, de l’escola rural i de les seves virtuts, però… n’estem segurs, del que diem? Tenim realment resultats fiables que avalin aquestes afirmacions? O ho diem simplement perquè ho hem sentit dir? L’any 2009 vaig coordinar una recerca internacional de 5 anys de durada sobre escoles rurals a diversos països tant d’Europa com d’Amèrica Llatina, i els resultats ens van mostrar que no tots els docents estaven utilitzant estratègies didàctiques actives. Per falta d’una bona formació, molts mestres acaben reproduint sovint allò que han viscut ells, i per tant n’hi ha molts que encara segueixen unes metodologies molt tradicionals, mentre que pocs apliquen estratègies didàctiques actives, o bé ho fan de manera purament anecdòtica. És necessari que hi hagi molta més inversió en aquest sentit, però sobretot que es facin recerques rigoroses i competitives sobre l’escola rural, perquè no n’hi ha prous. Hi ha petites recerques que aporten alguna cosa, però no totes tenen el mateix grau de fiabilitat i validesa.

Si t’ha interessat, no et perdis Nélida Zaitegi: “L’escola ha de ser una font de vida” y Juan de Vicente Abad: “El simple càstig no produeix aprenentatge”.

Compartir: