El brasiler Paulo Freire és, sens dubte, un dels pedagogs més influents, més citats i més estimats del segle XX. La seva remarcable labor, que li va valer fama internacional, va ser fruit d’una profunda honestedat intel·lectual i humana, d’una indestructible fe en la dignitat de les persones i d’un gran compromís social. El seu influx sobrepassa els límits de la pedagogia escolar pròpiament dita, i s’estén a àmbits com el treball i l’educació social, la sociologia o fins i tot la filosofia.

El que més crida potser l’atenció de la pedagogia de Paulo Freire és que, si bé aquesta va néixer d’un context i d’unes experiències molt concretes –l’alfabetització d’adults en països postcolonials que estaven en procés de construir unes democràcies encara molt fràgils–, ha inspirat tot i això aprenentatges i reflexions molt diverses entre si i en bona part generalitzables. Un gran nombre de consideracions actuals sobre l’aprenentatge de la lectoescriptura, sobre la interculturalitat a l’aula o sobre el rol del professor i de l’escola, entre moltes altres, troben la seva font en el pensament de Freire.

Tant han marcat el curs de la pedagogia les seves idees, que algunes d’elles, escoltades avui, ens semblen obvietats, encara que en el seu temps no ho fossin en absolut. Però alguns plantejaments de Paulo Freire són capaços, encara, de desafiar-nos i portar-nos a pensar més enllà del nostre espai de confort per interrogar-nos sobre la missió de l’educació. En aquest article, seguint la nostra sèrie de retrats pedagògics, revisem aquestes idees i com, mig segle més tard, continuen plenament vigents.

El “mètode Paulo Freire”

Paulo Freire va néixer a la ciutat de Recife fa just un segle, el 19 de setembre de 1921, fill d’una família de classe mitjana baixa que va resultar molt afectada per la crisi econòmica del 29. Encara que interessat des de molt jove per la pedagogia, en no haver-hi una formació específica per a educadors, va estudiar Lleis en la Universitat Federal de Pernambuco, complementant els seus estudis amb cursos de filosofia i de psicologia. El 1944, Freire es va casar amb Elsa Maira Costa Oliveira, mestra de primària que va influir en la seva decisió d’abandonar definitivament la jurisprudència i dedicar-se a l’educació. Un cop presa aquesta decisió, Paulo Freire va ensenyar llengua portuguesa en diversos centres de secundària i va ser nomenat, el 1946, Director del Departament d’Educació i Cultura de Pernambuco i després a Superintendència, on treballaria fins el 1954.

Justament en aquests anys va fer les primeres experiències que el conduirien més tard, a partir del 1961, a elaborar el seu conegut mètode d’alfabetització. Profundament incumbit per l’alta taxa d’analfabetisme del Brasil i les seves repercussions estructurals en la precària democràcia del país, Paulo Freire es va proposar la tasca d’establir un sistema d’aprenentatge que contribuís superar aquesta situació. Amb aquest objectiu, va aconseguir idear un mètode dialogal que permetia als analfabets de qualsevol edat aprendre el portuguès en el sorprenent termini de 45 dies, brindant-los d’aquesta manera eines per a exercir els seus drets democràtics. El mètode va esdevenir tot un èxit, i el govern progressista va donar-li via lliure per implementar-lo arreu del Brasil.

El llarg exili

No obstant això, els esforços per posar en pràctica el nou mètode sota l’empara del govern democràtic es van veure truncats pel cop militar del 1964. Freire va ser empresonat durant 70 dies acusat de traïció, i en sortir de la presó es va veure obligat a un llarg exili que duraria fins l’any 1979. Després d’un breu pas per Bolívia (on la seva labor va ser interrompuda novament per un cop d’estat) es va desplaçar a Xile, on va viure i va treballar cinc anys, i finalment a Ginebra, des d’on es va involucrar en diversos projectes d’alfabetització a Àsia, Oceania i sobretot a l’Àfrica.

El 1986 va rebre el premi internacional d’Educació per a la pau de la UNESCO, institució amb la qual havia col·laborat en diverses ocasions.

La pedagogia crítica de Paulo Freire

Les idees de Paulo Freire estan molt marcades per la influència de la filosofia marxista, passada pel tamís d’una visió cristiana de base, i queden retratades en més d’una trentena d’obres, entre les quals destaquen L’educació com a pràctica de la llibertat (1967) i l’arxiconeguda Pedagogia de l’oprimit (1970).

Fonamentalment, Freire observa en la societat una desigualtat estructural que deriva en una dialèctica entre les elits i els oprimits (el poble). Les formes d’opressió que es donen entre els dos grups poden ser més o menys subtils, però tenen en comú que impossibiliten l’exercici real de la democràcia i també, en últim terme, la realització de la persona en tant que ésser humà. Tant el que ell anomena les «comunitats intransitivadas», en les quals els membres viuen gairebé vegetativament entorn d’un petit grup d’interessos i necessitats, com l’home-massa, gregari, acomodat i acrític, són dues formes simètriques de vida alienades i per tant deshumanitzades, prèvies a la presa de consciència.

L’educació ha de ser justament, segons Paulo Freire, el principal detonant d’aquesta necessària presa de consciència. No sols ofereix –o hauria d’oferir– un espai de trobada i de diàleg, sinó un escenari en el qual, mitjançant la reflexió comuna, la ideologia dominant, habitualment opaca, es fa visible a ulls dels educands. És per això que Paulo Freire i els seus seguidors parlen d’una pedagogia crítica, basada en la reflexió i l’intercanvi d’opinions. D’això es deriva que l’educació no pot ni ha de ser neutra, sino que és sempre acció política. Ara bé: per a Freire, això no significa, deixem-ho clar, que el docent hagi de transmetre el seu punt de vista als seus alumnes, sinó justament el contrari: ha d’oferir-los les eines per dubtar de tot allò que se’ls hi imposi i per debatre, des del respecte, amb punts de vista diferents al seu. D’aquí sorgeix el diàleg, la consciència i l’autèntic esperit democràtic en el si d’una societat integrada.

L’educació bancària

El problema, ens diu Freire, és que no sempre succeeix així. L’escola, quan manca d’aquest enfocament crític, dona lloc a una educació domesticada, al servei de la ideologia hegemònica. L’educació, en aquest cas, segueix sent política, però en la mesura que el seu objectiu és perpetuar les estructures establertes, i no fomentar una democràcia autèntica. És el que Freire anomena “educació bancària”, i que oposa a l’“educació llibertadora”.

L’educació bancària, que Paulo Freire assimila a l’escola tradicional, és una educació preocupada per la transmissió dels coneixements –i juntament amb ells, de les formes socials que hi estan lligades– sense preocupar-se per la seva actualització ni per les seves implicacions socials i educacionals. És una educació que imposa i dicta unes idees i un ordre de la realitat que no són els de l’educand, i que per tant aquest no comparteix. El seu vehicle és la memorització i la repetició d’allò memoritzat, per la qual cosa es desvincula de la realitat i es limita a termes purament abstractes per a l’estudiant, oferint-li un coneixement superficial del món que difícilment portarà a la seva transformació. En paraules del propi Freire, l’educació bancària «redueix els mitjans de l’aprenentatge a formes merament nocionals», i per tant mecàniques.

És, en definitiva, una educació que no incorpora els educands i que els deixa a la perifèria d’allò que realment importa.

Educació llibertadora

A l’educació bancària, Freire contraposa l’educació llibertadora. L’educació llibertadora és una educació basada en el descobriment, que pretén despertar en els educands el gust per aprendre i per a la meravella. Té, per objectiu fonamental, una transformació de les actituds per tal d’afavorir la disposició a la democràcia i a la participació. Rebutja la passivitat i vol estimula una actitud activa i crítica en els alumnes. Es tracta, així, d’un acte d’amor, de valor i per sobre de tot de compromís amb ells i amb la societat.

L’educació alliberadora és una educació creativa, perquè té com a eix la creació –i la recreació– d’idees i punts de vista, i no la mera repetició, pròpia de l’educació bancària. S’ofereixen a l’estudiant, d’aquesta manera, mitjans per pensar autènticament, i fins i tot per a qüestionar allò que aprèn, perquè la veritable educació «no pot tenir por al diàleg». Ensenya, d’aquesta manera, no sols a estar en el món, sinó a estar amb el món, és a dir, implicat i compromès amb la realitat que ens envolta.

Educadors i educands

És evident, doncs, que el rol de l’educador i la seva relació amb l’educand serà completament diferent en l’educació bancària i en l’educació alliberadora. L’educació bancària parteix d’una transmissió activo-passiva dels coneixements, per la qual cosa el docent adopta el rol de figura d’autoritat, en els dos sentits de la paraula. La seva idea motriu és que l’educador o l’educadora és qui posseeix el coneixement i que els alumnes, per contra, no saben res, de manera que és ell o ella qui ha de parlar, mentre que els estudiants han d’escoltar en silenci i intervenir només quan se’ls pregunta alguna cosa. L’educador és per tant el subjecte actiu del procés, i qui ostenta el poder i exerceix la disciplina. Els alumnes, en canvi, es converteixen en mers objectes passius, receptacles del que se’ls explica; no tenen entitat pròpia i només poden aspirar a una certa completud, com a màxim, quan el seu procés de formació hagi acabat.

L’educació llibertadora dóna la volta completament a aquesta relació. Paulo Freire, en la seva tasca d’alfabetització, entenia que estava col·laborant amb el poble. En aquest sentit, el pedagog brasiler entén la connexió entre educador i alumne com una relació de subjecte a subjecte, de manera que atorga a l’estudiant un paper actiu en la construcció del diàleg. Els humans, indica, ens eduquem en comú, i això implica que l’alumne no arriba a l’escola com un atuell buit, sinó que té uns determinats coneixements previs que poden i han de ser aprofitats. D’altra banda, l’acció educativa és essencialment bidireccional: en el procés de ser educat, l’educand ensenya; i en la mesura que ensenya, al seu torn, l’educador aprèn dels seus alumnes. Freire es cuidava de mostrar-los als participants dels seus tallers que, si bé era veritat que ell sabia més coses en alguns àmbits, ells podien també donar-li moltes lliçons en els seus camps de domini.

És cert que aquesta proposta implicava un gir de 180 graus respecte a l’educació anterior. Per això, Freire insistia en què l’important no era tant descriure les eines necessàries per a la nova pedagogia, perquè allò realment difícil era la creació d’aquesta nova actitud de diàleg, que és també un exercici humilitat, imprescindible per exercir-la. Significava, al cap i a la fi, incorporar i involucrar de manera real, per primera vegada, els aprenents en el procés educatiu.

La importància del context

Com que els estudiants arriben a la classe amb un bagatge previ, Freire assenyala la importància de posar en relleu aquests coneixements de base. A les seves classes d’alfabetització, la introducció de cada nova paraula generadora (paraula que se sotmetia a la descomposició per tal de descobrir-ne les síl·labes i les lletres i poder-les utilitzar per a crear mots nous) anava sempre precedida d’un debat sobre aspectes relacionats amb el seu camp lèxic. La idea era partir de situacions existencials per als educands i reflexionar sobre elles, per aconseguir així un aprenentatge realment significatiu per a ells.

Aquesta idea, encara que avui pugui semblar òbvia, ha estat enormement influent. «La lectura del món precedeix la lectura de la paraula», va dir en diverses ocasions Paulo Freire. El que significa, substancialment, que qualsevol lectura crítica ha de tenir en compte el text, però també –i molt especialment– el context.

Prescindir del context és allò propi de l’educació bancària. La mera memorització de continguts per part l’estudiant no requereix context, perquè és un aprenentatge mancat de significat: un aprenentatge buit. L’autèntic debat i l’educació per a la democràcia, en canvi, sí que exigeixen una mirada crítica sobre les problemàtiques tractades i allò que les envolta. Donar un context d’allò que s’aprèn és donar-li un valor més enllà de la simple dada supèrflua.

Vigència de Paulo Freire

Son múltiples els corrents, els pedagogs i, per descomptat, els docents influïts de manera directa o indirecta per Freire. Amb la seva experiència educativa i amb els seus escrits, Freire ens mostra la importància de l’educació com a eina d’emancipació i de transformació, així com els beneficis de crear un context de significació per als alumnes. Tendències tan innovadores com poden ser l’aprenentatge-servei, la implicació activa dels alumnes a l’aula o l’ensenyament de la lectoescriptura actual tenen les idees de Paulo Freire inscrites en el seu ADN.

Però els ensenyaments de Freire no acaben aquí. Revelant els mecanismes de l’educació bancària, el gran pensador brasiler ens va mostrar com l’educació pot ser una temible eina de perpetuació de la ideologia dominant i de control social. Encara que les circumstàncies hagin canviat, el risc sempre existeix, i cada època li toca desemmascarar les seves pròpies trampes. Per això, Freire ens ensenya encara avui la necessitat d’entrenar la mirada crítica i de fomentar una educació per al debat que ens deslliuri de fanatismes i ens prepari per a una autèntica cultura democràtica.

Si t’ha interessat aquest article, segurament també t’interessin els nostres monogràfics sobre Célestin Freinet, Maria Montessori i Gianni Rodari.

Compartir: