És difícil posar prou de relleu la importància que el pedagog francès Célestin Freinet (1896-1966) ha tingut per a la pedagogia moderna. Moltes de les seves idees i tècniques educatives formen part del repertori habitual d’un gran nombre d’escoles arreu del món; algunes d’aquestes idees, fins i tot avui dia, continuen sent revolucionàries. El fonamental, en tot cas, és que Freinet va proposar un model educatiu que, seguint el rastre de pedagogs com Maria Montessori o Ovide Décroly, posava l’alumne, i no el contingut i el temari, en el centre.

El treball i l’obra de Célestin Freinet no poden entendre’s en profunditat sense tenir en compte dos aspectes clau de la seva vida. El primer és la seva filiació política d’esquerres, i concretament comunista (va pertànyer al Partit Comunista francès durant gran part de la seva vida, encara que va acabar trencant amb ell). Cal tenir en compte que Freinet, a més d’educador, va ser activista i sindicalista; el 1932, per exemple, va crear una cooperativa de treballadors per electrificar el seu poble natal, i el 1933 va crear la Cooperativa d’Ensenyament Laic a França. El seu projecte educatiu, que ell caracteritzava com una Escola Popular, formava part d’un projecte social més ampli, i és en aquest sentit que hem d’entendre els seus esforços per valoritzar els nens i nenes com a individus autònoms, a més d’educar-los en la llibertat d’expressió, en l’autonomia i en el diàleg. Per a ell, l’ensenyament tenia per finalitat la postulació d’una societat més justa.

El segon aspecte essencial de la vida de Célestin Freinet, més important encara si cap, és el seu matrimoni, l’any 1926, amb Élise Freinet (de soltera Lagier-Bruno). Com ell, Élise va ser una pedagoga innovadora, i encara que Célestin ja havia establert les bases de la seva pedagogia quan la va conèixer, van ser tots dos qui van fundar el moviment Freinet. De fet, les aportacions d’Élise van ser valuosíssimes en l’àmbit de l’ensenyament artístic (ja que, a més de docent, Élise era artista) i de les ciències naturals. I encara més: després de la mort de Célestin, va ser Élise qui es va encarregar de continuar amb el seu llegat fins a la seva mort l’any 1983. No seria aventurat dir, per tant, que l’abast del moviment Freinet no hauria estat ni de bon tros el mateix sense el recolzament inestimable d’Élise Freinet.

Esbós biogràfic

Célestin Freinet va néixer en un petit poble rural dels Alps marítims francesos, on encara nen va haver de treballar de pastor. El 1913, amb 17 anys, va ingressar a l’Escola Normal de mestres de Niça, però amb l’esclat de la Gran Guerra del 14 va ser mobilitzat, i el 1915 va ser ferit al pit. Aquesta ferida que el va obligar a una llarga convalescència de 4 anys i li va provocar seqüeles respiratòries per a la resta de la seva vida.

El 1920 obté una plaça de mestre a Bar-sud-Loup, i arran de les seves preocupacions socials comença a interessar-se per models educatius diferents del tradicional, assistint a congressos sobre l’Escola Nova i començant sobretot a partir de 1923 a pensar i desenvolupar les seves pròpies tècniques. A poc a poc va introduint a les seves classes alguns aspectes essencials de la seva metodologia, com ara la impremta, l’assemblea o el calendari de classe. Però no serà fins al seu matrimoni amb Élise l’any 1926 que les tècniques de Freinet tindran una empenta definitiva.

Després d’un breu i fallit intent de continuar la seva proposta pedagògica a Saint-Paul-de-Vence, on no és gaire ben acollit a causa de les seves idees polítiques, entre el 1932 i el 1935 aconsegueix el suport dels comunistes i d’alguns amics progressistes per fundar una escola pròpia. En aquest centre, situat prop de Vence i pensat principalment per a fills de proletaris, el matrimoni Freinet podrà aplicar les seves tècniques sense restriccions. Célestin i Élise construeixen l’edifici ells mateixos, amb l’ajuda d’alguns joves de la localitat; un edifici d’aules grans i amb amplis finestrals, amb un pati amb un dens arbratge i una piscina. En aquesta escola treballaran durant els anys per venir, i des d’ella estendran les virtuts dels seus principis al voltant del món.

La pedagogía Freinet

Tres són els principis bàsics que subjeuen sota la pedagogia de Célestin Freinet: la llibertat d’expressió, la vida cooperativa, i la realització i emancipació per mitjà del treball. Aquest últim és, certament, un pilar del pensament de Freinet. Tal com l’entén Freinet, el treball no és ni ha de ser una dinàmica alienadora, sinó al contrari: ha d’estar lligat a l’autorealització del subjecte –de l’alumne, en aquest cas–. “El treball –deia Freinet en una entrevista– ha d’estar integrat en la vida”. Aquesta concepció del treball, juntament amb la noció de llibertat d’expressió, donen sentit a les estratègies cooperatives de l’escola Freinet, com ara el diari de l’escola, l’aprenentatge per tanteig, els tallers o les assemblees escolars, entre d’altres.

Cal dir que a Freinet no li agradava parlar de teoria o de metodologia, ja que considerava que les eines pedagògiques que manejava eren tècniques o principis que donaven bons resultats, però que no havien de ser estàtics, sinó adaptar-se a les necessitats de cada grup i de cada alumne. El primordial era establir un context d’aprenentatge significatiu per als estudiants i que connectés amb el seu entorn immediat, de tal manera que no existís solució de continuïtat entre l’escola i la vida.

A continuació, repassem algunes d’aquestes “tècniques” postulades per Célestin Freinet i que ens ofereixen encara una valuosa lliçó de pedagogia.

L’APRENENTATGE PER TANTEIG

L’experiència educativa de Freinet està molt associada a les escoles rurals, i en aquest sentit cal entendre la seva invitació a sortir fora de l’escola i observar tot allò que existeix al seu voltant. Els Freinet defensaven que l’aprenentatge òptim es dóna a través de la interacció de l’entorn, i incitaven el nen a seguir els principis del mètode experimental. També en la mateixa direcció van algunes altres de les seves iniciatives, com l’hort escolar o la cura d’animals domèstics o de granja a l’escola. En les seves habituals sortides al camp, si observava que un alumne o alumna s’interessava per algun aspecte concret, Freinet li demanava que l’investigués, que en fes un treball i que posteriorment el presentés davant els seus companys i companyes. El propòsit era sempre treballar a partir dels centres d’interès dels estudiants per a aconseguir un aprenentatge més significatiu i una major implicació per part de l’alumne.

CONEIXEMENTS APLICATS

L’escola francesa d’entreguerres defensava un mètode d’ensenyament de la lectoescriptura de tipus sintètic, basat en la repetició de sons aglutinats per així formar síl·labes i posteriorment paraules, i treballant en general amb textos aliens a la realitat dels alumnes. Freinet, per contra, postulava un tipus d’ensenyament analític: començar per reconèixer les paraules per la seva forma i en textos pròxims a la realitat de l’estudiant, i a partir d’aquí aproximar-se a la llengua per descomposició: veure quines síl·labes i quines lletres té la paraula, observar com es repeteixen en aquesta i aquella paraula, etc. D’igual forma, les matemàtiques havien d’aprendre’s a partir de casos reals (calculant l’extensió d’un camp, aprenent a usar els diners…), i la història, dins del possible, explicar-se (o investigar-se) a partir dels vestigis observats al poble o dels testimoniatges dels majors. El principi que hi ha darrere és sempre el mateix: avançar del concret cap a l’abstracte, i no a l’inrevés.

EL TEXT LLIURE

Freinet animava els seus alumnes a crear textos de tema lliure en els quals reflectissin les seves pròpies experiències tant a l’escola com fora d’ella, en els anomenats “llibres de vida”. L’escriptura (i el dibuix) es convertien en un exercici de creativitat, sense imposicions externes i plenament vinculats amb el context social i cultural del nen. Posteriorment, es demanava als nens de llegir aquests textos a classe, i cada setmana es triaven aquells que més agradaven. Aquests es corregien i es revisaven des del punt de vista estilístic, i un cop llestos eran preparats per ser publicats al diari escolar.

EL DIARI ESCOLAR

La premsa escolar és sens dubte una de les més importants i conegudes estratègies de Célestin Freinet. Amb la incorporació a les escoles de petites impremtes manuals, Freinet pretenia donar veu als alumnes al mateix temps que desacralizaba la lletra impresa com a forma d’autoritat. Els nens, a l’escola de Freinet, eren també capaços de crear continguts i de transmetre el coneixement adquirit. La impremta escolar té, a més, la virtut de realçar la dimensió comunicativa de l’aprenentatge i de convertir els nens en partícips en la construcció del coneixement, en comptes dels receptors passius que tradicionalment havien estat.

EL PLA DE TREBALL

A l’Escola Freinet, el temps i l’espai eren variables més flexibles que en l’ensenyança tradicional. L’espai tancat de la classe amb els seus pesats pupitres i les seves finestres petites i fora de l’abast dels nens es converteix en un espai obert, lluminós, que suma a la classe pròpiament dita una sèrie de tallers en els quals els nens complementen el seu aprenentatge. De la mateixa manera, el temps no està dividit en parcel·les diferenciades i completament independents, sinó que s’intenta donar a l’arenentatge un sentit holístic i més natural i fluid. En aquest sentit, una eina important per a Freinet és el pla de treball, un document en el qual cada setmana els alumnes estableixen el seu compromís a realitzar una sèrie d’activitats (fitxes, treballs, lectures) i en la qual proposen iniciatives pròpies que consideren que poden ser-los d’utilitat per a l’aprenentatge. Per descomptat, el pla de treball requereix el consens amb el o la mestre i la seva aprobació, però tot i així constitueix una estratègia molt interessant per reforçar l’autonomia de l’alumne.

LA COOPERATIVA ESCOLAR

Per a Célestin Freinet, l’escola recrea qualsevol altra comunitat humana, en la qual els membres tenen deures i responsabilitats. En aquest sentit, la creació d’una cooperativa escolar trasllada als nens la organització i el manteniment de gran part de les iniciatives escolars. La venda del diari escolar, la realització de figures en els tallers que després puguin vendre’s en fires, o altres projectes similars, sufraguen les despeses derivades del dia a dia a l’escola (per exemple, el paper de la impremta). Es tracta, fonamentalment, de transmetre als alumnes la idea d’una societat humana que funciona sobre la base de la col·laboració i la cooperació. La cooperativa, a més, es converteix en un camp de pràctica ideal per a aprendre les matemàtiques i llengua de manera pràctica.

ASSEMBLEES

Els problemes dels estudiants es dirimeixen entre els propis estudiants en un exercici de participació democràtica pel qual els nens es doten a si mateixos de veu. A les aules de l’escola, Freinet incloïa un mural amb tres columnes: “Critico, proposo, felicito”, en el qual els nens podien escriure quan volguessin, sempre que les seves declaracions fossin signades. L’assemblea s’encarregava de revisar totes les queixes i propostes setmanals a fi de resoldre possibles conflictes i de negociar amb el professor. L’assemblea es convertia així en un òrgan de mediació important en l’activitat educativa.

INTERCANVI EPISTOLAR

Una de les culminacions del mètode Freinet és la proposta d’un intercanvi epistolar continuat entre els alumnes de diferents centres educatius. Amb ell, es dóna a l’estudiant l’oportunitat de posar en valor allò que l’envolta i que forma el seu context tot explicant-ho i transmetrent-ho a algú aliè. Allò determinant, novament, és la dimensió comunicativa del model proposat pel matrimoni Freinet.

Vigència del pensament de Freinet

Fins a quin punt segueix sent vigent el llegat dels Freinet en l’actualitat? A priori podria semblar que les seves estratègies, postulades pensant bàsicament en escoles de petites comunitats rurals, poc té per dir a la societat essencialment urbana en la qual viu avui gran part de la població. Però la veritat és que moltes de les intuïcions que subjeuen sota el plantejament de Célestin Freinet han estat verificades per les ciències de l’educació i tenen un llarg recorregut dins la investigació sobre la innovació pedagògica.

El paper del nen com a subjecte actiu en el procés de construcció del coneixement, el recurs a l’entorn (i a la naturalesa) com a lloc fonamental d’aprenentatge –amb la defensa per exemple de l’hort escolar–, o la reivindicació del treball i de la creativitat com a elements emancipadors del subjecte són aspectes certament moderns de l’ensenyament de Freinet que just ara comencen a reivindicar-se en su justa medida.

Finalment, un altre aspecte interessant –i en el seu moment revolucionari– de la pedagogia de Freinet és la seva predisposició a introduir les noves tecnologies de l’època a l’aula. Freinet no només va donar un extens ús a la impremta portàtil a la seva escola, sinó que també es va servir de gramòfons, de la ràdio, o fins i tot de projectors cinematogràfics. No va tenir objeccions, doncs, a l’hora d’incorporar els últims avenços tecnològics a l’educació, sempre i quan la innovació no fos només aparent i pogués beneficiar de manera efectiva l’aprenentatge de nens i nenes. Encara avui, la seva actitud planteja un debat interessant. Perquè, en efecte, ordinadors i impressores, internet o fins i tot els dispositius mòbils i les xarxes socials poden molt probablement aportar els mateixos beneficis que Freinet va obtenir amb la impremta –o fins i tot ampliar-los–. Hauria percebut el gran pedagog francès el potencial pedagògic de les noves tecnologies a l’aula? És difícil respondre amb seguretat aquesta pregunta, però no hem de descartar en absolut una resposat afirmativa: al cap i a la fi, totes aquestes tecnologies toquen la fibra d’aquesta dimensió comunicativa que ell mateix tant preconitzava.

Si t’ha interessat, no et perdis Maria Montessori i el seu mètode i Gianni Rodari: mestre de la fantasia.

Compartir: