No hi ha un alumne igual a un altre. Aquesta premissa sobrevola les aules de tots els centres educatius i és que la diversitat a l’aula, en diferent grau, està present en tots i cadascun d’ells.

Com abordar-la? Com atendre i personalitzar l’educació de cada alumne per potenciar les seves habilitats? Hem traslladat aquesta qüestió a Javier Tamarit, Chema Lázaro i Xavier Besalú i ens han aportat aquestes interessants reflexions.

Javier Tamarit

Javier Tamarit

Responsable de transformació en Plena Inclusió

El que obre la porta d’entrada a qualsevol bona actuació per a atendre la diversitat a l’aula és la disponibilitat de la persona que té responsabilitat docent. Ja ho deia Carlos Skliar, la qüestió no és si la persona està preparada, la seva preparació és responsabilitat seva com a professional, la qüestió és si està disposada: “Si no estàs preparada, prepara’t!, però estàs disposada?”

Quan algú està disposat, dinamitza recursos, nodreix creences i actituds de possibilitat, s’alia amb altres persones per aprendre unes d’unes altres i afrontar els reptes i les dificultats. I llavors, íntimament i profunda, es pregunta “Què puc fer jo ja?” i actua, sense frenar la seva actuació per les circumstàncies.

Després, també lluita activament per continuar generant, en el seu entorn i en la societat en general, les millors condicions per avançar.

Chema Lázaro

Chema Lázaro

Si partim de la premissa que cada cervell és únic, entenem que la diversitat és un concepte a treballar en si mateix dins de l’aula.

La ressonància magnètica funcional ens ha mostrat un dels grans conceptes que, sens dubte, canvia la cultura de pensament d’un centre educatiu, un claustre de mestres i tota una comunitat educativa, la plasticitat cerebral.

El nostre cervell és plàstic i canvia durant tota la nostra vida, pot reorganitzar-se de forma estructural i funcional adaptant-se contínuament a l’aprenentatge, així sabem que la intel·ligència no és un concepte estàtic, és dinàmic, si es vol…es pot, serà una qüestió de temps.

Ensenyar als alumnes que el cervell és molt plàstic, que som capaços de generar noves neurones, que la intel·ligència no és fixa i que, en definitiva, els alumnes poden responsabilitzar-se del seu aprenentatge, constitueix un element motivacional molt potent, alguna cosa que podem utilitzar els docents, especialment a l’inici dels cursos acadèmics.

atenció a la diversitat

Al costat d’això, s’ha comprovat que per fomentar aquesta mentalitat de creixement tan important a l’aula és necessari generar entorns d’aprenentatge en els quals l’alumne se senti segur i protagonista actiu d’aquest, elogiar-lo per l’esforç i no per la capacitat o que el professor tingui expectatives positives sobre la capacitat dels seus alumnes.

Etiquetar als alumnes, com s’ha fet tantes vegades, no està en cosonància amb els coneixements que disposem sobre el cervell humà i la seva enorme plasticitat, i incideix de forma negativa sobre el factor més important que s’ha identificat en l’aprenentatge: l’autoconcepte de l’alumne, així doncs, el model d’avaluació no es pot centrar en els resultats, en els continguts, ha de ser molt més complex i avaluar els processos, l’esforç, les competències.

Molts dels trastorns del neurodesenvolupament que apareixen de forma més comuna a les nostres aules, TDA, TDAH, dislèxia, discalculia… poden ser tractats sota un marc multimodal amb la metodologia aplicada a l’aula, metodologies que facin als nostres alumnes ser els “protes” del seu aprenentatge, que els permeti prendre decisions, contextualitzar el que fan… Això motiva, i la motivació és estratègica per a l’alliberament de les vies dopaminèrgiques dels nostres alumnes, una motivació que connecta els cervells, que fa que l’emocional connecti amb el racional i ens permeti prendre les millors decisions, ens permeti ser competents en el món de la informació.

Xavier Besalú

Xavier Besalú

Professor de Pedagogia en la Universitat de Girona, especialitzat en educació intercultural

Seria molt pretensiós per part meva dir que tinc la clau per donar una resposta irrebatible a aquest interrogant. Així doncs, des del meu modest i discutible punt de vista, afirmo que hi hauria dos eixos per abordar amb eficàcia i justícia l’atenció a la diversitat a l’aula.

En primer lloc, és necessari tenir algunes idees clares. La primera, que la diversitat és una característica de l’espècie humana que ens afecta a tots, i no un atribut –de caràcter negatiu i problemàtic- inherent només a alguns individus. Desgraciadament s’ha imposat la versió contrària: quan des del món educatiu es parla de l’atenció a la diversitat gairebé sempre es pensa en alumnes discapacitats o inadaptats o pobres o immigrants o…

El segon eix és disposar dels recursos necessaris per aconseguir que tot l’alumnat aprengui l’imprescindible i domini les competències considerades bàsiques per poder anar pel món amb seguretat i autonomia, i per poder continuar aprenent al llarg de tota la seva vida. Recursos de tota mena: personals, materials i, per descomptat, pedagògics. La pedagogia és l’art de buscar i trobar sortides i alternatives just quan sembla que tot juga a la contra.

Compartir:
FacebookTwitterLinkedIn

Sense comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *