Habitualment s’atribueix a Henry Ford una frase que il·lustra una de les grans dificultats amb la que ens trobem a l’hora d’innovar en qualsevol àmbit de la vida: “Si li hagués preguntat als meus clients què volien, m’haurien dit que un cavall més ràpid.” Si ho hagués fet, és possible que avui els nostres carrers i carreteres estiguessin plenes de cavalls i no de cotxes.

Alguna cosa semblant succeeix en el món de l’educació: si no escoltem a les persones que volen innovar, les nostres escoles i la nostra forma d’ensenyar seran igual que com eren fa molts anys. De fet, lamentablement, si una persona de principis del segle XX entrés en alguna de les nostres escoles no es sentiria massa estrany.

La resistència al canvi és molt potent perquè les innovacions arriben des de fora de la zona de confort de les persones. Per a uns pocs, sortir d’ella els fa sentir-se vius; però per a uns altres, la majoria, és esgotador, aclaparador i estressant. La innovació causa un alt nivell d’intolerància en el món de l’educació perquè incomoda, perquè crea incertesa. Afortunadament, cada dia més educadors tenen en la innovació el combustible que mobilitza la seva pràctica diària.

Ningú hauria de posar en dubte que l’educació té molt a veure amb la tradició i la cultura, amb el saber i amb el coneixement que la humanitat ha anat desenvolupant al llarg de la història. Però això no pot ser utilitzat com a argument per no canviar la nostra forma d’ensenyar, per continuar ensenyant com s’ha fet sempre, al contrari. L’única forma possible de ser innovador és coneixent perfectament el saber pedagògic que hem heretat.

Per aquest motiu, per a innovar no és necessari, o no sempre és el més adequat, arrasar amb tot l’existent i construir una cosa radicalment diferent. Els canvis solen ser més eficaços quan es fan partint de la base de l’existent, conservant els aspecte positius i canviant aquells que no funcionen.

Però hem de tenir molt clar, que fer les coses d’una altra manera no sempre és innovar, a vegades, com a molt podem parlar de “novetat”. Perquè sigui una innovació, aquesta manera diferent de fer les coses ha de, a més, aportar un valor, ha de millorar significativament algun aspecte del procés.

La innovació, o tenir una actitud innovadora, ha de ser un element imprescindible en el quefer diari de qualsevol educador (docent, orientador, pare, mare…), però no a qualsevol preu, sinó amb el propòsit d’aconseguir que els nostres fills i alumnes puguin desenvolupar al màxim tot el seu potencial i puguin tenir èxit en la vida. L’educació ha de ser necessàriament proactiva.

Per a això és necessari que en qualsevol procés d’ensenyament/aprenentatge s’estableixin espais de reflexió, i més encara quan es tracta de pràctiques innovadores. Tenim l’obligació d’analitzar constantment si el que fem aconsegueix els objectius que ens hem marcat, hem de comparar la nostra pràctica amb la d’altres educadors, hem d’adaptar-nos a les necessitats canviants de les persones a les quals eduquem.

Richard Gerver afirma que “En l’actualitat, la capacitat per a canviar, a tots els nivells, és tan fonamental per a la nostra supervivència com la nostra capacitat de respirar”. La innovació és l’oxigen que permet a l’educació mantenir-se viva.

Compartir: