Philippe Meirieu

Investigador i escriptor francès, especialista en ciències de l’educació i de la pedagogia. Ha sigut l’inspirador de diferents reformes pedagògiques, i ha dirigit nombroses recerques sobre la diferenciació pedagògica i filosofia de l’educació. Una de les seves majors aportacions al món de la pedagogia actual està basada en la teoria i la pràctica de la “pedagogia diferenciada”.

Durant l’any escolar 1993-1994, Philippe Meirieu va estar impartint classes a alumnes amb dificultats i els va proposar diferents metodologies d’aprenentatge per a motivar-los i desafiar-los. La majoria d’ells van respondre molt bé i van progressar en el seu aprenentatge, però va haver-hi un grup de cinc o sis estudiants que es va mostrar absolutament aliè a la seva proposta.
Va decidir enviar-los unes cartes personals en les quals els transmetia la seva manera de pensar i alguns consells. Aparentment, aquests escrits no van generar cap reacció en els seus estudiants, però anys més tard, en una estació de ferrocarril, un empleat ferroviari se li va acostar i li va preguntar si el reconeixia. Davant la seva sorpresa, va treure la carta que el seu professor li havia escrit, i que l’acompanyava sempre.

En què consisteix la seva pedagogia?

Soc professor, i amb el meu treball he comprès que la transmissió de coneixement és un aspecte antropològic. El nen no vol aprendre espontàniament el que volem ensenyar-li, i quan aquesta transmissió de coneixement s’institucionalitza en una escola, ens adonem que alguns nens estan millor preparats que uns altres a causa de l’entorn familiar i cultural del qual procedeixen.

Aquesta és la raó per la qual l‘educació només és acceptable si s’articula sota el principi de llibertat: cada persona pot decidir aprendre i l’aprenentatge és real únicament si s’aprèn sol. Per tant, la meva pedagogia promou el principi de l’educació. És a dir, qualsevol nen ha d’aprendre i créixer en llibertat. Però aquestes dues premisses són problemàtiques, ja que són contradictòries entre si.

Hem de crear situacions que siguin prou estimulants i en les quals els estudiants puguin participar, decideixin aprendre, superin els seus prejudicis i tinguin una visió basada en el pensament crític que, d’altra banda,  pugui ser contrastat en benefici d’un bé comú.

Com es pot transformar el desig de saber en desig d’aprendre?

Els nens volen saber quins són els seus orígens, com satisfer els seus capritxos o com desenvolupar els seus jocs. Però això no significa que vulguin aprendre, al contrari, preferirien saber sense aprendre! Perquè aprendre porta temps i requereix esforç. És per això que el paper de l’educació és intentar transformar “el nen que creu saber” en un “nen que busca saber”.

En una persona que té dubtes, que fa preguntes, que busca informació, que verifica les seves hipòtesis i accepta la contradicció per a poder entrar en debats. Per a això, és necessari promoure a l’aula la recerca, tant individual com col·lectiva. Però una recerca real, no uns exercicis acadèmics disfressats de recerca, on només existeix una única solució.

La tècnica de recerca desenvolupada pel filòsof i pedagog estatunidenc John Dewey, continua sent, al meu parer, una de les claus d’una pedagogia autènticament emancipadora, un sistema que posa al subjecte en el camí correcte de l’aprenentatge.

La democratització de l’èxit escolar ha de ser la prioritat dels sistemes educatius?

Hi ha molta feina per fer per a democratitzar no sols l’accés escolar, sinó també l’èxit. És un treball que requereix la implementació del que denomino com a “pedagogia diferenciada”, que ha de ser  capaç  d’identificar les necessitats de tots i cadascun dels nens de la millor manera possible.

Ha de conjugar el “dret a ser diferent” i “el dret a ser similar”. Tots els estudiants tenen el dret a ser tractats per la seva singularitat, però també han de sentir-se cridats a compartir el coneixement. En resum, l’escola ha de construir-se per a l’aprenentatge i no perquè un cert aprenentatge resulti impossible a causa de la seva pròpia organització.

Creu que la imposició de determinades normes als nens ha tingut alguna cosa a veure en la seva pèrdua d’interès?

Hi ha diversos tipus de regles. Algunes cauen sota l’estandardització i s’imposen en nom de la identificació de tots ells sota un mateix model. Però hi ha altres regles que són normatives, i són necessàries per a dur a terme una activitat que hem emprès junts. Aquestes són regles que protegeixen allò comú d’interessos o capritxos particulars, que garanteixen la seguretat psicològica i física de les persones. Poden explicar-se, i a vegades fins ajustar-se, per tal que siguin més efectives.

L’educació ha de fer que els nens descobreixin i formalitzin aquestes regles, que fins i tot puguin ser discutides amb ells de manera regular. Per tant, la qüestió en educació no és estar a favor o en contra de les restriccions, sinó preguntar-se, a l’hora d’imaginar unes normes, si permetran que el nen creixi i se senti més lliure.

Com ha de ser la relació entre el professor i l’alumne?

El mestre és algú que exerceix la missió de transmetre coneixement i els valors que marca una determinada societat. Ha de fer-ho a partir de la seva presència, el seu comportament i sent coherent amb el seu exemple.

Cada estudiant ha d’estar motivat per a aprendre i mai sentir-se menyspreat o exclòs. Existeix una ètica fundacional de la nostra professió que ha de regir totes les relacions entre mestres i estudiants, forjada sobre la base d’una aliança enfocada a fomentar la superació dels estudiants, un aspecte que va molt més allà de posar notes.

Els professors han d’involucrar-se i transmetre les coses positives i els aspectes que han de millorar els seus alumnes. Això és el que podem considerar com una “bona pedagogia”, que ha d’acompanyar a l’estudiant perquè sigui capaç d’extreure el millor de si mateix.

Una de les seves propostes en l’àrea pedagògica és treballar sobre situacions-problema. Hi ha una relació directa entre aquesta forma de treball i una major motivació o l’obtenció de millors resultats?

Una situació problemàtica és aquella en la qual existeix precisament una restricció fructífera. Proposem un projectes que mobilitzen a l’alumne, però que no poden resoldre’s sense superar un problema tècnic, científic o lingüístic que el bloqueja.

L’estudiant ha d’esbrinar com arribar a la solució, buscar un mètode i consultar els recursos que s’han posat a la seva disposició. En definitiva, ha de trobar el que el farà progressar, mentre que el deure dels professors és acompanyar-lo en aquest procés.

Les noves tecnologies faciliten que els nens es desenvolupin i creixin de manera correcta?

Molts professors inventen usos cooperatius originals amb les eines digitals, ja que prefereixen prendre’n el control i utilitzar-les d’una manera que s’adapti als objectius de l’escola i a les necessitats educatives dels seus estudiants, per a resoldre problemes específics i recolzar-los en el seu progrés.

Però, d’altra banda, hi ha interessos econòmics i financers extremadament poderosos al servei de processos que són més una qüestió de “capacitació” que de pedagogia. La tecnologia digital s’està desenvolupant sota interessos comercials, i a les comunitats i a les persones se’ls ofereixen softwares individualitzats, que se suposa que han de permetre a qualsevol nen aprendre al seu propi ritme i sota el seu “perfil d’aprenentatge”, si bé aquests desenvolupaments, sovint, no compleixen amb els objectius educatius.

Creu que els ensenyaments artístics a l’escola ajuden a centrar l’atenció dels alumnes?

L’art i la cultura són, totes dues, una inspiració absolutament essencial en l’educació escolar. Crec fermament en l’educació a través de l’art en un món altament consumista i amb continus impactes que envaeixen la ment dels nens.

L’art és una experiència fonamental que permet plantejar-se preguntes antropològiques que hem oblidat massa ràpid, però que habiten a l’interior dels nens.

Quins han de ser els objectius de l’educació i quin tipus de treball pedagògic ha de dur-se a terme?

Fa uns anys, fidel a les conviccions dels pedagogs que al 1921 van fundar la Lliga Internacional per a la Nova Educació, vaig subscriure el discurs de Freinet i Montessori, com Neill, Ferrière, Decroly i tants altres: “És a través de l’educació que canviarem el món, construirem la democràcia, accedirem a la justícia i avançarem cap a la pau”.

Hem d’apostar perquè l’educació pugui fer alguna cosa per a ajudar-nos i avançar cap a una major democràcia. La democràcia autèntica requereix de dues formes d’aprenentatge en les quals l’escola pot exercir un paper essencial: “pensar per un mateix” i “construir a partir d’allò comú”.

El problema de la nostra educació és que, d’una banda, ha d’ensenyar-nos a tots i a cadascú a superar els seus impulsos primaris i, d’altra banda, ha de permetre’ns superar la juxtaposició dels punts de vista individuals.

Quin consell els hi donaria a les persones que vulguin dedicar-se al món de la docència?

Mai no hem d’oblidar que convertir-se en mestre és invertir en el futur i que no hauríem de desesperar-nos davant de l’esdevenidor. El nostre treball consisteix a convèncer a tots que és possible construir un futur diferent, un horitzó on es combini la intel·ligència i la llibertat, l’autorealització i la solidaritat col·lectiva.

Compartir: