Paco Antón

Parlem amb Paco Antón, director literari de Vicens Vives, que ha coordinat innombrables clàssics per a joves lectors. Ens parla de tota una vida dedicada a l’educació i ens explica com contagiar l’amor per la literatura a nens i adolescents.

Paco Antón explica que la seva passió per la literatura va començar a la infància, amb la lectura de còmics com “El Capitán Trueno”, “El Jabato” o “Olimán”. Juntament amb els seus germans, dedicava la seva escassa assignació setmanal a adquirir-los. Recorda el moment d’anar-los a comprar al quiosc com un instant màgic, realçat per l’agradable olor del paper recentment imprès. D’aquí va passar a la lectura de contes literaris. “Les mil i una nits”, amb la seva immensa varietat, i els contes de Poe eren dos tresors inesgotables d’experiències. Així mateix, amb a penes onze anys, va descobrir la màgia del teatre de la mà del llegendari Estudio 1, de TVE, que el va portar a llegir autors com Poncela, Mihura o Casona. Però si una lectura de la seva infància recorda amb especial afecte és “L’illa del tresor”, per a ell la millor novel·la d’aventures mai escrita, que el va mantenir enganxat a la butaca fins acabar-la. Encara guarda aquell llibre com si d’una preuada relíquia es tractés.

Si una cosa bona ens ha deixat la situació que hem viscut enguany, amb el confinament, és que ens ha deixat temps per a llegir. Ens ha reconciliat l’epidèmia amb la lectura?

En efecte, els analistes han comentat en diverses ocasions que així ha estat. Perquè precisament la lectura exigeix d’aquesta pau, d’aquesta tranquil·litat, d’aquest aïllament, d’aquest fugir del soroll i la fúria. Amb tot el que ha passat, una de les conseqüències de la pandèmia ha estat que la gent estigui més predisposada a llegir. Encara que és veritat que no sempre ha estat fàcil, perquè les llibreries no sempre han estat obertes. Hi ha gent que ha optat per comprar per internet, però per a mi les llibreries són insubstituïbles. Els llibres cal fullejar-los, palpar-los, olorar-los… És un objecte que resulta atractiu, gairebé eròtic, i cal tenir-ho entre les mans. D’altra banda, la llibreria també té la virtut que es poden atendre els consells d’un bon llibreter, que és una espècie gairebé en perill d’extinció. Un bon llibreter és sempre un bon conseller, perquè està en contacte amb opinions de crítics, d’especialistes, dels seus propis clients…

És gairebé ja un lloc comú dir que els joves llegeixen cada vegada menys. Té aquesta percepció? Què es podria fer per a acostar la literatura als nens?

El que succeeix, en general, és que, per desgràcia, amb l’extensió de l’educació a tota la població –que és una cosa no sols desitjable, sinó completament necessària–, en general els nivells educatius i els nivells de comprensió han sofert una baixada considerable. I hi ha professors que estan desbordats, que no saben com atendre aquest alumnat que pot tenir diferents tipus de mancances, i no posen potser suficient obstinació a ensenyar literatura en l’àmbit educatiu. És a dir, no tota lectura val, perquè si no, quin paper exerceix l’educació en la formació estètica i cultural de l’alumne? Aquest és un problema que hem d’abordar de diferents maneres. Nosaltres, des de fa ja moltíssims anys, hem apostat per l’educació en l’àmbit dels clàssics. Però, clar, cal definir i matisar què és un clàssic i per què ho és, i, per descomptat, per què és necessari conèixer-lo. Hem apostat per ells perquè creiem que és una responsabilitat del sistema educatiu, com ho és també per a una editorial que, com nosaltres, pretén publicar llibres imperibles, que serveixin per a la formació de la ment i del pensament dels estudiants.

Llavors, cal ensenyar els clàssics als joves?

Vull precisar, perquè no se’m malentengui, que hi ha llibres que són extraordinaris, indubtablement clàssics, i que són en canvi molt senzills. Per exemple, la conegudíssima obra sobre l’elefant multicolor Elmer, de David McKee, que ha gaudit d’un èxit extraordinari. O una obra que nosaltres també hem publicat, i que es titula Els conqueridors, que està plena d’idees sobre la societat, la justícia social, l’abús de poder… també són clàssics. Es necessita molta gràcia, molta originalitat i molt talent per a, en poques paraules i amb un llenguatge assequible, però també amb dignitat literària, atreure i captivar als nens. I en un altre nivell, si es vol, El Petit Príncep és un clàssic gairebé de la mateixa altura que El Quixot. Ho és per les idees que transmet, per les emocions, per les sensacions que evoca, i per descomptat per com està escrit. Perquè al final, el que distingeix una obra literària d’altres tipus de texts és la cura excelsa que posa en el llenguatge. I El Petit Príncep és una obra extraordinàriament ben escrita. A més, hi ha un fet incontestable, que és que El Petit Príncep és el llibre que ha estat traduït a més idiomes de tota la història de la humanitat. Ni tan sols la Bíblia o El Quixot han estat tan traduïts. Aquesta podria ser una dada d’ordre estadístic, però en el fons reflecteix la capacitat d’atracció que té aquest llibre sobre públics diversos i allunyats en l’espai i en el temps.

Per què creu que existeix tant de respecte cap als clàssics?

Jo crec que aquest respecte –o paüra, gairebé diria– es deu al fet que la gent pensa que un clàssic és una cosa antiga, que fa olor de naftalina. El clàssic, al cap i a la fi, pot estar escrit en un llenguatge sovint complex, que exigeix un domini de la llengua per gaudir de la lectura. I mai hem d’oblidar que la literatura, com el cinema, com altres formes d’expressió artística, estan pensades per produir plaer. A cap escriptor o cineasta se li ocorre compondre una obra per avorrir. El que pretén és distreure, motivar, captivar, fer reflexionar i produir plaer estètic. Molta gent veu els clàssics com quelcom inassequible, però això no és en absolut així: si una obra és clàssica és justament perquè és actual. Ens diu coses sobre nosaltres mateixos: ens reconeixem en aquests personatges que van viure potser fa 2500 anys, perquè en el fons l’ésser humà no canvia, quelcom que ja és una lliçó en si mateix. Els clàssics, en definitiva, són imperibles.

En què resideix aquesta actualitat?

Posem per cas una obra com Èdip Rey, escrita fa 2700 anys. Hom la llegeix avui dia amb veritable delectació, perquè resulta que llegint-la, s’hi descobreix tota l’essència de la novel·la policíaca: un senyor que mata el seu pare sense saber que ho és, que es casa amb la seva mare sense saber que és la seva mare, i que té amb ella fills que són al seu torn germans. Després d’una epidèmia que es produeix a la ciutat, Èdip decideix investigar si és cert el rumor que ha sentit que han assassinat al rei. D’aquesta manera, des del punt de la novel·la policíaca, Èdip ho és tot alhora: és investigador, és jutge, assassí, i també, en certa manera, és la víctima, perquè està sota unes circumstàncies que no domina i tots els fets s’han produït per la seva ignorància. Quan llegim aquesta obra en l’actualitat, ens adonem de com es va avançar i de com va proposar un esquema narratiu literari que supera les millors novel·les policíaques. O Antígona, del mateix autor, Sòfocles, que ens parla d’una dona, Antígona, de fa més de dos segles i mig –en una època en la qual la dona exercia un paper molt secundari en la societat– que defensa el seu honor, que defensa una visió de la vida honrada, sincera, ètica, i que s’enfronta amb qui faci falta. És una feminista avant la lettre, vaja.

Aquestes obres i moltes més continuen sent font d’inspiració per a moltes obres o pel·lícules d’avui. El Rei Lear va inspirar a Akira Kurosawa Ran, una de les més importants pel·lícules de la història, i Romeo i Julieta ha tingut mil versions i va donar l’argument també al musical West Side Story. El clàssics, si ho són, és perquè són actuals i poden ser actualitzats. Aquest és el seu gran valor: ens parlen de nosaltres i de coses que ens afecten profundament, al marge de les diferències culturals.

Que hauria de tenir una bona edició d’aquests clàssics per a poder acostar-los al públic infantil i juvenil?

Des del meu punt de vista, el sistema educatiu és responsable d’educar, que implica treure el millor de les persones, i no equiparar pel baix. Les persones que treballem per al sistema educatiu, siguem professors, editors… tenim una responsabilitat que hem d’assumir. La dificultat que ens trobem, en el cas de la literatura, és que fins i tot clàssics tinguts per juvenils, com podrien ser Robinson Crusoe, Els viatges de Gulliver, etc., transcorren amb una lentitud que al lector actual i jove, que té com a referència el cinema i el llenguatge audiovisual, pot semblar-li excessiva. Ni tan sols aquestes obres són adequades per a molts d’aquests joves lectors. I no parlem ja d’obres de la complexitat de El Quixot, considerat el llibre de ficció més important de tots els temps. Però aquí sorgeix un dilema: perquè si no aconseguim que un lector de secundària, als països de parla hispana, s’acostin a El Quixot, estem faltant a la nostra obligació com a educadors. Fa 30 anys, quan era catedràtic d’institut, ja alguns companys em deien que aquesta era una obra inabordable per la seva extensió, i optaven per excloure-la. Però si la transmissió de valors culturals no es fa en el sistema educatiu, quan es farà? I què hem de fer per a no renunciar a la nostra responsabilitat? Jo ho vaig tenir molt clar des del principi: la solució podia ser produir una bona adaptació.

Com va ser acollida la idea?

Moltes persones de l’àmbit educatiu van reaccionar amb espant, i van dir que El Quixot era intocable. Però realment és intocable? Si es pot fer West Side Story a partir de Romeo i Julieta, per què no es pot fer una adaptació de El Quixot? Per què és intocable? Una de les obres més influents de la literatura, La metamorfosi d’Ovidi, no és més que la recopilació de mites grecs i romans, reformulats estèticament per l’autor. Un tema a part és com es fan aquestes adaptacions. Però una bona adaptació és una obra literària per si mateixa. Del que es tracta és de transmetre aquests valors estètics amb dignitat literària, no de fer un mal resum. Però sempre hi haurà puristes que es posin les mans al cap, de manera que, quan vam realitzar la nostra primera adaptació de El Quixot, preveient les possibles reaccions, li vaig demanar a Martí de Riquer, un dels majors i més respectats cervantistes, si volia prorrogar-lo. Li ho vaig explicar tot i li vaig portar alguns capítols, i em va dir que ell sempre havia pensat que això era exactament el que calia fer, i ens va escriure un pròleg.

A l’hora de plantejar una bona edició d’un llibre dirigit a estudiants, quines eines es donen per a facilitar l’accés a aquestes obres?

Jo tinc una mica la perspectiva d’un professor la missió del qual ha de ser ficar la literatura en vena, convèncer els estudiants que ho passaran molt bé llegint. I, per a això, cal tirar-li molta passió, perquè la passió es contagia, igual que la desídia i el desinterès. Posant-me en la pell del professor, a mi el que m’agradaria tenir entre les mans seria un llibre que, per sobre de tot, em produís i produís en els meus estudiants aquest plaer per la lectura; i en segon lloc, que estigués acompanyat de tot un aparell intel·lectual amb un rigor extraordinari. El fonamental, per a mi, és que el llibre en qüestió sigui un objecte artístic en si mateix. Crec que és essencial que un llibre reuneixi una sèrie de condicions excepcionals: un paper de qualitat, una bona impressió, unes il·lustracions que completin la visió artística de la lectura del llibre… Una qualitat general, en definitiva, que ajudi a propiciar el plaer. El mateix succeeix amb les notes i les introduccions: quan el llibre usa un llenguatge artístic ric i elaborat, que un lector en formació pot no conèixer, les notes i la introducció han d’ajudar-lo a superar les diferències lèxiques, culturals, filosòfiques… però sense entrar en els detalls de mera erudició. Si el lector desconeix el lèxic o el rerefons que acompanya aquesta obra, s’està perdent una part d’aquesta. Com més entens una obra, més pots gaudir d’ella. Nosaltres procurem posar totes les eines necessàries perquè la lectura sigui completa i s’aprofiti en profunditat.

Totes les edicions de les diferents col·leccions de Vivens Vives estan il·lustrades. Quin és el valor d’aquestes il·lustracions?

Aquest és en efecte un tret característic de les nostres edicions. Hem il·lustrat obres com a Madame Bovary o El Quixot, llibres no pensats originalment per a un nivell juvenil. Hi ha qui pot objectar que les il·lustracions coarten la imaginació del lector, però jo haig de reconèixer que a mi els llibres il·lustrats m’encanten, a condició, això sí, que hagin estat il·lustrats per grans il·lustradors. Perquè del que es tracta, com dèiem, és de fer del llibre un objecte summament atractiu. També hi ha qui menysprea les il·lustracions com si menyscabessin el llibre. Fa anys, un catedràtic de literatura elogiava en un article la nostra edició de Madame Bovary, però lamentava que estigués il·lustrada, perquè això havia de ser una mica anar al fil de la gent. Aquest comentari em va sorprendre moltíssim: en primer lloc, perquè l’il·lustrador era l’estatunidenc Gary Kelly, un artista que té obres en museus; i en segon lloc, perquè el catedràtic que va escriure la crítica no ha de desconèixer que acompanyar els llibres amb il·lustracions és una pràctica freqüent ja des de l’Edat mitjana, ni que El Quixot va trigar molt poc a ser il·lustrat, i que ha estat il·lustrat de fet per il·lustradors de tot el món, aquí on ha estat publicat. Des d’abans de la impremta és obvi que la il·lustració afegeix atractiu al llibre, que és una de les meves obsessions.

Quins projectes tens ara sobre la taula?

Ara estem treballant sobre dues obres fonamentals d’Orwell. Una d’elles és Rebel·lió a la Granja, la coneguda sàtira antiestalinista, i l’altra és 1984, novel·la per cert que té una completa vigència. Aquestes dues obres les publicarem en la seva versió original traduïda a l’espanyol i al català, i també en sengles adaptacions fetes per un novel·lista amb qui treballem des de fa lustres, perquè sempre hi ha un públic lector que trobarà més àgil l’adaptació. Em sembla que totes dues obres són molt adequades per a formació literària dels estudiants, com abans comentàvem. Especialment Rebel·lió a la granja, que és una obra fantàstica per a captivar als lectors joves, tant per la seva extensió com, sobretot, pels temes que tracta: l’abús de poder, la injustícia, la rebel·lió contra aquesta, etc. Són temes que a més han de formar part del procés educatiu d’una persona.

Portes dècades en el món de l’educació, primer com a catedràtic d’institut, i després com a editor d’edicions educatives. Quin consell li donaries a un jove professor a l’hora d’abordar aquesta educació literària?

Quan era docent, em vaig adonar de seguida que era impossible que els adolescents poguessin abordar i gaudir obres tan alienes a ells com són El cantar del Cantar del Mío Cid, o El libro del buen Amor, en un llenguatge medieval llunyaníssim. Vaig entendre que abans d’arribar a aquests llibres i gaudir de la lectura –perquè al final d’això es tracta–, l’alumne ha d’haver passat per un procés de formació literària a través d’obres que els apel·lin més directament; obres com les que hem comentat, o com L’illa del tresor, El hòbbit, etc. Quan treballava aquestes obres, m’agradava portar a la meva classe professors d’altres assignatures per a comentar entre tots l’obra des de diferents perspectives. Des del meu punt de vista, són fonamentals tant aquesta lectura plaent de les obres com aquesta anàlisi comprehensiu que dúiem a terme des de diferents camps i amb altres professors. D’aquesta manera podrem fer comprendre als joves que la literatura, com diu Irene Vallejo en el seu recent llibre, és l’infinit en un jonc, és a dir, que tota la realitat que coneixem cap dins de la literatura.

Paco Antón dirigeix les col·leccions Pinyata, Cucanya, Cucanya biografies, Aula Literària, Clàssics Adaptats, Llibres Il·lustrats, Clàssics Hispànics, Clàssics Universals i William Shakespeare, amb les quals ha participat durant les últimes dècades a la formació literària d’innombrables joves, publicant llibres per a les diferents franges educatives.

Compartir: