Nélida Zaitegi
Nélida Zaitegi és mestra, pedagoga i inspectora d’educació actualment jubilada. Des de 1967 ha impartit classes en centres tant d’ensenyança primària com secundària. Des del 2017, és la presidenta del Consell Escolar d’Euskadi. És vicepresidenta honorífica de l’associació CONVIVES, la revista de la qual ha dirigit. Ha participat en investigacions i és autora de llibres i articles sobre temes tan variats com la coeducació, la convivència escolar, la formació del professorat o la innovació educativa.
D’aquella època recorda també amb molt d’afecte la seva mestra d’ensenyament primari, Emilia Zuza, en una escola pública amb 40 nenes d’entre 10 i 14 anys. Una mestra compromesa amb les seves alumnes i amb la comunitat. A ella, molt probablement, deu en gran part la seva vocació docent.
Què és per a vostè educar?
En aquest moment, cal repensar el per què eduquem i què és l’educació. Deixar que el tsunami que estem vivint s’emporti tot allò antic i poder-nos replantejar les coses des de l’aquí i l’ara. Crec que educar és desenvolupar en els nois i en les noies unes competències que els permetin construir-se com a persones, és a dir, donar-los eines per desenvolupar els seus projectes vitals i per participar de manera activa en el món. Perquè ens hem de comprometre amb la construcció d’una societat més justa, més solidària, més humana, i que humanitzi al mateix temps. L’educació ens permet continuar avançant en el desenvolupament humà.
Quins són els reptes de l’educació per al segle XXI?
El més important és fer que l’ensenyament sigui per a totes les persones, i no sols per a algunes. L’educació ha de facilitar, promoure persones de primera classe, d’altíssima qualitat, i no robots de segona. Alhora, hem de plantejar-nos en aquest moment com hem de colonitzar el futur. I amb això em refereixo al fet que el futur no és un lloc al qual hem d’anar, sinó que és un lloc que hem de construir. El futur serà el que fem en aquest moment. Per això hem de preguntar-nos quin món volem, quina classe de persones, i com arribarem fins aquí. Si parlem dels ODS, per exemple, cal fer que no es quedin simplement en bones intencions: cal posar els mitjans perquè siguin una realitat. I aquest és un compromís de tota l’educació. No és un tema del departament d’educació, dels mestres… És una aposta social.
Vostè ha centrat gran part de la seva trajectòria en la gestió dels conflictes. Quines són les claus per crear un bona convivència als centres educatius? Com hauria de ser un bon pla de convivència?
Aprendre a conviure és un dels reptes de l’educació, i una de les seves finalitats. Però què entenem per conviure? Conviure no és “viure amb”. A l’associació Convives vam forjar el terme “convivència positiva”, seguint la línia de Galtung i la seva “pau positiva”. Per a simplificar-ho molt, “convivència positiva” significa relacionar-se amb altres persones en termes d’igualtat i abordant els conflictes sense cap mena de violència (i hi ha molts tipus de violència: hi ha violència directa, però també estructural, social…). Conflictes en tindrem sempre, però l’important és que aprenguem a gestionar-los.
La convivència té molt a veure amb la gestió de les emocions: l’autoregulació, l’empatia, la resiliència; té molt a veure amb la participació: saber expressar-se, saber escoltar, dialogar, arribar a acords, treballar en equip; i té molt a veure amb els valors: el respecte, la justícia, l’equitat, la generositat, la solidaritat, la compassió… En aquest sentit, un bon pla de convivència ha d’estar elaborat per tota la comunitat educativa. No sols per un grup de professors i professores: han de prendre part les famílies, i sobretot l’alumnat. Perquè és fonamental que tota la comunitat comparteixi el mateix marc mental. Ha d’estar basat en la cura mútua, en la corresponsabilitat, en la solidaritat i el diàleg. Així, establirem unes normes compartides i definirem què fer davant els conflictes. Si l’alumne ha participat en la definició d’aquestes normes, és corresponsable d’elles. Es tracta en definitiva d’educar per a la democràcia i d’educar per a la responsabilitat.
Com es pot combatre l’assetjament escolar?
En el tema de l’assetjament hi ha dues qüestions importantíssimes. Una és la prevenció. En aquest sentit, un bon pla de convivència, treballat des d’infantil, que ensenyi als nens a expressar les seves emocions i a escoltar i entendre els altres, evita que es doni assetjament escolar. Però si es dóna, i aquest és el segon punt, cal gestionar-lo bé, i això significa treballar, amb molta delicadesa, amb les persones implicades. Perquè, què és l’assetjament? Són unes relacions de poder, d’abús i d’injustícia. Davant elles, no hem de limitar-nos a castigar, perquè el càstig no produeix més que rebuig. No fixa res de bo, no fixa desenvolupament moral. Quan un nen és castigat, pensarà: “Ho faré quan no em vegis”, però no deixarà de fer-ho.
Per a mi, tan important és la persona abusada, com el abusador, com també, molt important, els observadors passius, que ho han estat veient tot i no han fet res. Haig de treballar amb tots i de manera simultània, perquè vull que vagin desenvolupant-se moralment, i que entenguin que l’abús és una injustícia, que el que han vist va contra l’ètica de la cura, i que implica sofriment. Però no abordar-ho des d’un punt de vista punitiu. Nosaltres som educadors, i estem per a treure de cada nen el millor. I aquells que han estat testimonis han d’entendre també que permetre la injustícia és ser injust també.
Una altra de les seves línies d’investigació i treball ha estat la coeducació. Ens pot explicar una mica per què és tan important i com pot treballar-se?
Novament, estem girant sobre el mateix eix. Es tracta una altra vegada d’un tema de justícia. Perquè homes i dones són iguals en drets i en deures, som iguals en tant que ciutadans. I això, a nivell teòric, ho admet tothom. Tanmateix, les nostres ments s’aferren encara als patrons d’una cultura patriarcal, amb creences antigues que hem de rebutjar, però de les quals en moltes ocasions no som conscients. Per això continua essent necessària la coeducació. Coeducar és educar en la igualtat, llevar qualsevol estereotip de gènere. Desfer els prejudicis per a entendre i sobretot viure més justament, no sols en el discurs, sinó en els fets.
Actualment hi ha moltíssims materials per a plantejar aquestes qüestions. Només s’ha voler fer. I cal remarcar que no fer-ho no perjudica només les noies, sinó que perjudica també, i més encara, als nois, perquè segueixen amb creences obsoletes que els donaran problemes en la seva vida. És un dèficit que ha castigat en certa manera més als homes que a les dones, perquè els ha tallat moltes possibilitats de ser, imposant-los un determinat comportament. Amb això al final hi perdem tots, i en educació justament es tracta que tots guanyem.
De quina manera es pot facilitar la creació d’un pensament autònom en l’alumnat? Quines eines se’ls hi hauria de donar?
Ensenyar a pensar als alumnes no és el mateix que ensenyar-los el que han de pensar. Sembla una ximpleria, però moltes vegades ens equivoquem en això. Però, com propiciar un pensament autònom que no impliqui que els meus alumnes, o fills i filles, pensin com jo? El primer, en aquest sentit, és no jutjar-los pels seus judicis i les seves opinions; haig, això sí, de demanar-los que els fonamentin, que em convencin que allò és veritat. D’altra banda, han d’aprendre a estar ben informats (sobretot en un moment de fake news i faules com l’actual) i a fer la seva pròpia tria per formular una opinió pròpia.
És fonamental que a l’escola ensenyem a debatre, a parlar amb propietat, a escoltar i a rebatre amb arguments; l’alumnat ha de fer-se preguntes, i poder construir el seu pensament prenent informació d’un costat i un altre, des de diferents fonts. També és important que es parli en públic a classe, perquè, com deia Vygotsky, el pensament és llenguatge i el llenguatge és pensament.
Llegir textos sobre un mateix tema, mirar els diferents enfocaments que cadascú li dóna, escoltar o llegir la mateixa notícia en diferents fonts, analitzant les diferències en el plantejament… Tot això propícia el desenvolupament d’un pensament crític i propi. I cal ensenyar-los a prescindir dels eslògans fàcils. Estem anant cap a un pensament superficial, sense apreciar els matisos, i cal ensenyar justament a pensar en matisos, a entrar en les múltiples tonalitats del gris.
En un món tan canviant com en el que vivim, quins pensa que seran els coneixements o habilitats més importants que els i les estudiants necessitaran pel seu futur?
Si, com hem dit abans, volem colonitzar el futur i sabem cap a on volem anar, haurem de definir el camí per a arribar-hi. En aquest sentit, sembla que volem anar cap a un món més humà, més humanitzant. Però què necessita l’alumnat per a arribar aquí? Al meu entendre, haurien de sortir de l’escola amb el que Bolívar va anomenar una renda bàsica cultural, és a dir, amb uns bàsics imprescindibles, necessaris per a continuar aprenent al llarg de la vida, independentment del que facin després. I continuar aprenent significa saber pensar, saber aprendre, tenir curiositat… i sobretot, desig de saber. Si saben com aprendre més i millor, ja saben l’essencial.
Però, això com es concreta? Els mestres hem de crear persones amb curiositat, creatives. Il·lusionades, i no desmotivades. L’escola ha de ser una font de vida d’on la gent surti amb ganes de viure i de menjar-se el món, i amb eines per a fer-ho. Ha de desenvolupar les aptituds dels alumnes (els coneixements contextualitzats, les destreses, les habilitats…), però també, i sobretot, transmetre les actituds per a mobilitzar la curiositat, la creativitat i la iniciativa.
Creu que actualment s’està dotant als nens de les eines necessàries per a aquest fi?
Hi ha centres que ho estan fent, però són pocs. És veritat que el número va creixent, encara que lentament. I penso que és urgent posar-s’hi. Perquè hi ha nens i nenes per a qui l’escola és l’única alternativa per a poder aprendre i poder generar aquesta sensació de vida i de curiositat, i no podem deixar-los pel camí, seria terriblement injust. Si l’alumne no desenvolupa les competències que necessitarà per a abordar amb totes les possibilitats la seva vida, hem fracassat. L‘escola no pot treure gent que pensi que no val per a res, que se senti inútil… Aquest és el gran fracàs de l’escola. L’escola, com a institució, ha de ser una escola de vida, d’èxit.
Què necessita un docent per a ser un bon docent?
Ser docent avui no té res a veure amb el que era fa vint o fins i tot deu anys. Però hi ha una cosa que ha estat, és i serà igual en el bon docent: el seu compromís amb tots i cadascun dels seus alumnes. Que sigui la persona que està al costat de l’alumne i que li facilita l’aprenentatge. Això em va passar a mi amb la meva mestra, suposo que a tu amb la teva, i a la resta també. El bon docent ha de ser per tant competent a l’hora d’identificar i respondre a les necessitats de l’alumnat.
Al meu entendre, tots els docents han de ser excel·lents. Els millors de l’espècie, les millors persones, són els qui han d’entrenar a les noves generacions; perquè l’eina del mestre és ell mateix, no hi ha una màquina que faci d’intermediària. Jo soc qui comunico i soc el que comunico. I en aquest comunicar estan les meves creences i els meus marcs mentals, i això és el que ensenyo als meus alumnes.
També són imprescindibles l’empatia, la capacitat de resiliència, i la de la cura emocional dels seus alumnes. Som aquí perquè aprenguin a viure, i a més a viure d’una manera joiosa. Hem de poder entusiasmar-los. I a part d’això, hem de ser capaços de proposar situacions d’aprenentatge estimulants, significatives i profundes, que deixin petjada. No es tracta d’aprendre quelcom per a un examen i oblidar-lo demà, sinó que l’alumne s’emporti alguna cosa que formi ja part d’ell. Els aprenentatges han de ser tan profunds que generin noves xarxes neuronals, nous sentiments, noves capacitats d’iniciativa, de curiositat, de gust per la vida. El docent ha d’ensenyar a cada nen a estimar-se a si mateix, a pensar i a aprendre; en definitiva, entrenar-lo per a continuar aprenent i avançar cap a una vida més autònoma i més digna.
Creu que l’epidèmia de la CoVid19 i tot el que estem vivint provocarà canvis profunds en l’educació? Quins pensa que poden ser aquests canvis?
Aquesta crisi ens obliga a plantejar-nos què és el que estem fent i per a què serveix. Tot se’ns ha caigut una mica, forçant-nos a preguntar-nos per allò fonamental. Pensàvem que estàvem molt preparats per a l’era digital, però resulta que no. I ens trobem que moltes coses que els nens estaven aprenent tenen molt poc sentit, i que en canvi l’autonomia de l’alumnat, que està en els currículums, no s’estava treballant. I ara la situació ens exigeix fer una frenada i veure on som. Tota la societat hauria de posar-se d’acord sobre el sentit de l’educació; i responsabilitzar-se d’ella, perquè l’educació no és només escolarització, sinó que és molt més: s’aprèn sempre i a tot arreu. S’aprèn al llarg i a l’ample de la vida: a l’ample -les vint-i-quatre hores del dia- i al llarg -durant tota la vida-. I s’aprèn allò bo i allò dolent, perquè la doble moral també s’aprèn, igual que a mentir, o la violència, o els contravalors: tot són codis de conducta. La vida ha d’entrar a l’escola, i l’escola ha de sortir al carrer. El sentit crític cal construir-lo, i això és molt important. I tota la societat hauria de ser molt conscient d’això.
Quin hauria de ser el paper de les institucions?
Els ajuntaments haurien de tenir molt clar que han de generar una cohesió social, una inclusió i un aprenentatge de participació, i fer-lo en col·laboració amb els centres educatius. En aquest sentit, penso que caldria donar més competències als ajuntaments, perquè són els qui viuen més de prop la seva realitat social. L’escola i la societat han de ser promotores de justícia social, reforçar la igualtat d’oportunitats i generar benestar. I el gran repte de les administracions és fer que tot això sigui veritat, optimitzant tots els recursos (professorat, espais, temps…) i dotant a la comunitat dels recursos necessaris per a una educació d’excel·lència per a tothom.
Quin consell els hi donaria als docents davant de la situació que estem vivint amb la pandèmia de la CoVid19?
Jo els hi diria, per sobre de tot, que tinguin calma. Estem en una situació d’emergència, i no podem permetre’ns tornar-nos bojos. Cal actuar amb molt de sentit comú i amb molta calma. Hem de gestionar aquesta situació, que no és gens fàcil, però som professionals i som capaços, a més de generosos i solidaris. I hem de tenir en compte que la queixa no ens ajuda, sinó que, al contrari, ens ennuvola el cap i ens lleva lucidesa. Freire deia que hem de passar de la cultura de la queixa a la cultura de la transformació. Clar que estem en un moment complicat, però som molt capaços de donar-li la volta a tot això i transformar.
Posem-hi imaginació, creativitat, valor, i per descomptat esforç, per tal de buscar solucions noves. Cuidem de cada infant, parlem amb les famílies i busquem complicitats, perquè hem d’estar junts en això. Recolzem-nos en els col·legues. Aprofitem per a trobar noves rutines, sortir dels marcs vells. I donem sentit a tot el que fem. I feu tot el que sigui a les vostres mans, tot; però no més. Que ningú se’n vagi a casa atabalat per no haver arribat a més, però que puguin dir, com Max Aub: “Vaig fer el que vaig poder”. I cuideu-vos molt, si us plau, i pensem junts, perquè no estem en la nova normalitat, sinó en una nova realitat, i les coses no tornaran mai a ser com abans, així que com més aviat millor comencem a canviar, millor. Rieu-vos amb els alumnes, i deixeu-los que parlin. Això és el fonamental, i a partir d’ara comencem a construir de nou. I sé que tenim uns professors fantàstics i que ho faran magníficament.
Si t’ha agradat aquesta entrevista a Nélida Zaitegi, no et perdis les nostres entrevistes a Philippe Meirieu, a Shabana Basij-Rasikh y a John Hattie.
Sense comentaris