La nostra societat ha generat diferents mites al voltant de la creativitat (encara molt difícil d’acotar i que s’utilitza en contextos molt diferents), la neurociencia i la música. Un d’aquests mites és el del denominat “Efecte Mozart”. Malgrat això, darrere els mites s’amaga una realitat: l’estret lligam entre música i creativitat humana. I, sobretot, entre la pràctica musical i el desenvolupament cognitiu, social i emocional.

A la fi de la dècada de 1950, Taylor va definir els següents passos per definir la creativitat: hi ha una exteriorització o expressió personal, hi ha producció, apareix una invenció (a partir de la trobada de noves relacions), amb la qual cosa apareix una innovació i, finalment, una emergència o salt qualitatiu. En els nostres dies, s’estableix que perquè hi hagi creativitat és necessari que hi hagi una preparació, seguida d’una incubació, de la qual cosa sorgeix una il·luminació (o si utilitzem el llenguatge de la termodinàmica no-lineal una catàstrofe) que s’assumeix mitjançant una verificació.

La creativitat no neix de cop. Neix d’un procés, en el qual el conscient i l’inconscient, el físic (corporal i cerebral) i el mental, i el lingüístic i l’autoconscient es vinculen. És transversal i és un procés que neix de la incubació, de l’amplitud d’associacions (en el temps i en els àmbits). També és una manera o estil de pensar i d’aprendre. La creativitat, doncs, no és mera impulsivitat, transforma (com ja va dir Spearman en 1931) allò d’on ha emergit, per exemple la consciència, el llenguatge i el cervell.

Per enllaçar, finalment, la creativitat amb la música (i amb l’art en general) hem de, primer de tot, fer notar dues qüestions primordials:

• En primer lloc, que l’art no educa: l’art humanitza (i la creativitat és un factor important en el procés evolutiu de l’homo sapiens i en la capacitat de destriar entre hominització i humanització).

• En segon lloc, que no hi ha cap cervell igual, que encara desconeixem el que succeeix en el cervell en relació a les altes funcions cognitives i que el cervell és, a diferència d’un ordinador, flexible i obert.

Sense aquestes dues premisses, tot el que puguem dir quedaria desdibuixat.

Dit això, hem de dir que la creativitat és un fet “normal” per al cervell humà i que el que fa falta és no desaprendre a ser creatius (com sol passar al llarg del procés educatiu). Desenvolupar un estil de pensament i una mirada que qüestionin totes les coses. Com va dir Picasso, aprendre a pintar com un nen durant vuitanta anys. Per a això fa falta un constant plaer en l’aprendre.

S’ha dit, que les arts plàstiques i la pràctica musical haurien de ser assignatures (o activitats) troncals en el procés educatiu des dels 4 anys fins a l’adolescència.

Tot això ens porta a dues reflexions finals:

• La relació amb l’art abstracte, per exemple, allibera el cervell de la dominació de la realitat (i amb això generar noves associacions). Que les arts plàstiques permeten activar habilitats socials, d’abstracció, de control emocional, executives i lingüístiques. I que la música és l’art més emocional de tots i el que activa més zones del cervell al mateix temps: l’escorça visual (per exemple en imaginar o evocar coses i records a partir de la música), la part de control motor, la part emocional o la part executiva. S’ha dit que és la millor gimnàstica per al cervell i, amb això, per a la cognitividad.

• A part que la música permeti, per exemple, que els nens amb TDAH puguin desenvolupar aquelles parts del seu cervell que estaven menys desenvolupades, hem d’apuntar que certs trastorns mentals (que no siguin patològics), com la bipolaritat, l’esquizofrènia o la TDAH, han permès avanços creatius en el desenvolupament del coneixement i de l’art. Certs símptomes de TDAH (hiperactivitat atencional) han pogut desenvolupar capacitats per detectar nous estímuls en els seus entorns; certs símptomes esquizofrènics permeten situar-se fora de la realitat i desenvolupar capacitats i mirades filosòfiques i matemàtiques; certs símptomes d’autisme o de dislèxia potenciïn capacitats cognitives i artístiques;…

Per tot això, doncs, veiem la importància de continuar treballant en el coneixement del que semblen contradiccions: per exemple la que s’estableix en el lligam entre la creativitat i la bogeria; o entre les emocions i les raons (o intel·ligència).

Compartir: