Experta en màrqueting digital i autora del llibre Conectad@s sin apagar el cerebro. A través de les seves paraules i escriptura ens mostra com l’ús quotidià de la tecnologia està afectant els nens i quines són les possibles solucions per a tenir una vida equilibrada, en una era tan canviant i influenciada per l’addicció als dispositius digital. A més, és professora de Postgrau a ESIC Business & Màrqueting School..

Escolta l’entrevista al nostre podcast Esta Me La Sé:

O la pots llegir al blog:

Com a experta en educació digital, quines són les conseqüències per als estudiants del món en línia?

Se’ns va obrir un camí, que no hi ha dubte que és molt interessant per a l’adquisició de coneixement, però ens ha enxampat amb poca capacitat de discernir entre allò que és real d’allò que no ho és, aquelles fonts que són òptimes d’aquelles que no ho són. Ens enfrontem a un gran món ple de matisos i possibilitats, però ni pares, alumnes o professors hem rebut una formació que ens permeti aprofitar-ho de la millor manera. A més, ens arribava el tsunami de les xarxes socials envaint tot, amb tots els perills que comporta. Per això, un dels motius pel que he escrit un llibre, és per mostrar que els nanos estan absolutament sols davant aquesta realitat. La qüestió no és el temps que deixem als nostres fills a Internet, la cosa és que han de bregar amb tots els seus perills. Aquest és l’escenari, molt positiu d’una banda, però també molt perillós per una altra.

Precisament sobre els perills… Com pares i professors poden protegir els seus fills i alumnes? 

Em sembla molt complicat, jo soc de la generació de l’EGB, no som nadius digitals. Ens relacionem amb els nostres fills o alumnes sense formació de cap mena i no tenim prou coneixements. Sempre aconsello als docents que dediquin temps a trobar els millors recursos, per dotar als seus estudiants d’eines interessants que els ajudin a desenvolupar l’esperit crític i la capacitat per analitzar fonts fiables. Això també es fa a algunes escoles, però en molts casos, per voluntat pròpia d’un determinat professor.

I a una llar…

En el cas dels pares, per exemple, recomano introduïr l’entorn digital com a part de les xerrades als menjars i els sopars familiars. Cal naturalitzar que els nostres fills transiten en un món en línia, i evitar determinats llenguatges que comporten culpa i rebuig, ja que, amb això, provocarem que ens ocultin una cosa que forma part de la seva vida. Hem d’asseure amb ells i que ens ensenyin els continguts que consumeixen, hi ha coses súper interessants, però també hi ha casos en què poden estar sent educats per persones que no són les adequades. Cal compartir molt més i deixar de criticar. Fa poc un noi de 12 anys a un col·legi ens va explicar que amb 8 anys va veure a Internet una decapitació real. Li vaig preguntar, sabent la resposta, si ho va explicar a casa seva, i ens va dir que no, ja que si ho feia, no li deixarien tornar a entrar en Internet. Penso que aquest exemple il·lustra a la perfecció al que em refereixo.

Com hauria de ser el pla d’estudis ideal per treure-li el màxim rendiment a les noves tecnologies a classe?

Sovint es comet l’error de pensar que la tecnologia consisteix a donar un iPad i demanar als estudiants que facin els deures amb una tauleta. La tecnologia no són exclusivament màquines, té a veure amb la manera com la utilitzem, i això és el que hem d’ensenyar. Per tant, penso que la tecnologia sí que hauria de ser a un pla d’estudis, però des de la perspectiva d’ús, eines i, sobretot, orientada a fomentar criteri i a conèixer fonts. Ha d’ajudar a diferenciar entre un recurs útil del que no ho és. Un altre tema molt important sobre el qual hauríem d’alertar és l’empremta digital, el dret a no ser recordats. Actualment, els nanos no tenen dret a l’oblit, el que fan a determinades edats els hi perseguirà la resta dels seus dies. Qui els explica això?

Hauria d’existir una assignatura específica a les escoles sobre tecnologia?

Seria interessant, hauríem de reglar-la per ensenyar quin és el seu propi jo digital, ja que no són conscients de les conseqüències que té tot això. Però, a més, tal com succeeix a la societat, la digitalització ha de estar present en qualsevol assignatura. Si vols estudiar art, tens al teu abast el Museu del Prado i si vols aprendre un idioma tens multitud de comunitats en línia que poden ajudar-te.

Consideres que les escoles que mantenen l’educació tradicional i que no incorporen les noves tecnologies estan totalment desfasades? 

No, en absolut. Continuaria ensenyant llatí i amb això ho dic tot. Crec que cal gaudir el món real i gaudir el món en línia. Podem beneficiar-nos de tot. No crec en aquests col·legis súper tecnològics on els nens des dels tres anys estan amb màquines, però tampoc en què, teòricament, els treballadors de Silicón Valley no deixin que els seus fills entrin en contacte amb la tecnologia. Cal aprofitar-ho tot i sense extrems, el que considero una educació mixta. En el meu recent llibre proposo recórrer la nostra ciutat utilitzant un mapa interactiu i, aprendre d’ells, per visitar les coses més interessants. Penso que és un bon exemple de com la tecnologia pot sumar, sense perdre el contacte amb la realitat.

Si els nens són addictes als videojocs o al mòbil Com podem aprofitar-lo perquè tingui conseqüències positives en un entorn educatiu?

Amb això que comentes obrim un meló complicat. L’altre dia era a una botiga i em vaig trobar amb simuladors de mòbil per a nadons de tres mesos, de sis, de dotze mesos… Si partim de la base que a aquestes edats ja posem a les seves mans una cosa semblant a un mòbil, després no ens lamentem de les addiccions. És un tema molt dur en general, no només per als nens, si bé per a ells més, ja que com he dit, estan molt sols i són molt més vulnerables. L’addicció requereix de la intervenció de professionals i no podem deixar-la passar. Una altra cosa és com podem aprofitar l’afició als videojocs o els mòbils.

Com podem fer-ho?

Tampoc soc partidària d’aquesta mania que tenim amb la ludificació, sembla que tot ha de ser aprendre jugant. Penso que hem d’ensenyar a aprendre a aprendre. No cal donar jocs tots els dies enfocats a l’aprenentatge. És interessant aprofitar algunes eines que fan el que considerem aprendre fent. Podem utilitzar l’en línia per a això, però no sempre pensant: com els agraden els videojocs els utilitzarem en classe. Una cosa és jugar i una altra cosa és aprendre i no ha de ser avorrit. També hi ha una cosa que es diu memoritzar repetint, o les regles mnemotècniques. Cal memoritzar, a més de tenir espais per al joc i la diversió.

Últimament s’està parlant molt de la Intel·ligència Artificial Quin paper han de jugar aplicacions com el ChatGPT en l’aprenentatge? Ho veus com una oportunitat o una amenaça? 

Soc una entusiasta de la IA i hem de plantejar-nos com treballarem amb ella, perquè estarà aquí, sense dubte. És un tema molt complex en el terreny de l’educació. L’altre dia li vaig demanar a ChatGPT que em fes un sonet i el resultat va ser espectacular. M’imagino que si això ho planteges a una aula i un estudiant va al ChatGPT, li ho dona en segons. Des d’aquesta perspectiva serà molt complicat i hem de començar a veure com treballem a classe, ja que, a casa, el que són els deures tradicionals, amb aquestes eines han de canviar. La vigilància tampoc és la solució, la qüestió és serem capaços de demanar-los treballs en els quals cal tenir molt clara la relació amb el coneixement?

Pots explicar-nos una mica més?

Soc una addicta a l’estudi i he seguit una carrera a Anglaterra. Allà els exàmens me’ls deixaven fer amb llibre, però de manera que, si no entens profundament els coneixements no podràs contestar. Cal començar a pensar en aquelles preguntes que ens poden donar respostes adequades si sabem relacionar-nos correctament amb el ChatGPT. Aquesta serà la prova de descobrir si els nostres alumnes han metabolitzat de veritat els coneixements, i no simplement han memoritzat un apartat en concret. Per contra, recentment, he començat a estudiar psicologia i estic una mica frustrada, ja que fem treballs que es contesten amb el llibre i això és el que pot fer ChatGPT. Malgrat això, tot allò que requereixi arribar a conclusions o opinions és a on un estudiant potser no sabrà preguntar. En general, és una unitat de coneixement súper positiva, però compte… que també menteix, quan no sap alguna cosa, no sempre deixa de contestar, amb la qual cosa a vegades no és una font fiable. Per tant, de nou, el criteri és bàsic. S’obre una revolució, però cal potenciar el desenvolupament de criteri i fomentar el raonament.

Si t’ha agradat et recomanem la nostra entrevista a Antonio Pérez Moreno o a Francisco Nogales.

Compartir: