Marta Comas Sàbat

Marta Comas Sàbat és educadora social i antropòloga. És doctora en Sociologia de l’educació per la UAB, i ha centrat la seva recerca en l’anàlisi de les identitats adolescents, la interculturalitat i la participació de les famílies a l’escola. Ha estat la directora de l’àrea d’Innovació, Programes i Formació del Consorci d’Educació de Barcelona (CEB) i directora del programa “Famílies amb veu” de la fundació Jaume Bofill. Actualment es dedica a l’àmbit de la recerca dins del CEB. És autora del llibre Okupes a l’escola.

Marta Comas recorda la seva escola com un lloc on va ser feliç. La seva memòria evoca escenes en espais oberts a l’aire lliure, familiars, on sovint es barrejaven grans i petits per fer sortides, excursions o fer una gran rotllana al voltant del pati per a tastar les olives que havien collit i adobat. Recorda el frenesí dels partits de futbol simultanis que jugaven en un mateix rectangle de sorra, o que amb les seves amigues tocaven el piano esbojarrades quan no hi eren les mestres, i també alguns dissabtes en què arreglaven el jardí juntament amb les famílies. Recorda sobretot l’orgull que sentien perquè el seu nivell era el primer que ja era mixt. L’escola va canviar d’edifici justament quan ella iniciava la secundària. Marta Comas va fer un escrit en to íntim que gairebé era una carta d’amor i de dol per aquells racons, amb la seva estètica i la seva olor tan particular, que eren tant seus i que no tornaria a veure.

Quin paper juguen les famílies en relació amb l’educació dels seus fills? 

És evident que el pes de l’educació, en sentit genèric, recau més en la família que en l’escola. Som qui som com a resultat de la família en la qual hem nascut, de com ha sigut casa nostra, de quin ha sigut el nostre context… i enmig de tot això hi ha l’escola, que ens acaba de formar i ens dona elements més instrumentals. Però la construcció de les expectatives, dels valors, dels desitjos, dels somnis… tot això, que té més a veure amb els valors intrínsecs de la persona, ve més donat per la família que no pas per l’escola. I aquest pes tan important de l’entorn familiar i comunitari, a vegades l’escola l’obvia i té la sensació que les criatures li arriben quasi com un llibre en blanc en el qual començar a escriure. Sovint l’escola no es veu com a co-autora d’aquest llibre, no veu que hi ha altres mans en aquest llibre, a part és clar de la del subjecte, que és l’infant o l’adolescent. Molts mestres s’imaginen que poden formatejar aquests alumnes com volen o tenen fins i tot la sensació de competir amb les famílies. I cal reconèixer que és una tasca a dos, no una tasca unilateral.

De quines maneres pot la família implicar-se en l’aprenentatge, i fer-se present a dins l’escola?

En l’últim treball que vaig publicar, que es titula Okupes a l’escola, justament parlava de la idea de l’ocupació com una necessitat d’apropiació. A vegades, com que l’escola no vol cedir l’espai, les famílies se l’han d’“apropiar”. En un sentit teòric, sobretot ara que es parla d’una escola més innovadora, d’aquest canvi en el paradigma de l’educació, tothom sembla entendre i compartir la idea que per educar un infant cal tota la tribu. Però a l’hora d’aplicar-ho, comptar amb tota la tribu es fa molt complicat: t’ho remenen tot, t’ho qüestionen tot, i en definitiva tu no manes… Hi ha tota una qüestió de poder aquí: fins a on et deixo entrar, quin espai cedeixo. Per tant, jo ho entenc com una interacció a dues bandes. Què fan les famílies per participar, per responsabilitzar-se, i què es fa des de l’escola per sintonitzar i crear aquest espai de trobada. És una anàlisi complexa, perquè hi ha moltes tipologies de famílies: des de famílies hiperresponsabilitzades, pendents de tot allò que fan els mestres, fins a famílies que se senten molt estrangeres i allunyades de l’escola. De la mateixa manera, també hi ha escoles molt obertes, molt inclusives i democràtiques que ho expliciten i en fan el seu valor, i hi ha escoles i centres educatius més autoritaris, més freds en la relació amb les famílies, més burocràtics, en el qual mares i pares es troben moltes barreres. I hi ha moltes gradacions tant en una banda com en l’altra; i com a conseqüència hi ha també molts models de trobada.

Quins són els beneficis d’involucrar les famílies en les escoles?

L’educació, a part de ser un acte d’aprenentatge cognitiu, té un fort component emocional. Els neurocientífics ens ho indiquen quan parlen de la sinapsi: una millor disposició emocional permet que el cervell se senti cridat, i fa que allò que s’aprèn s’aprengui millor, perquè l’aprenent s’ho fa seu. Aquesta disposició emocional, en el cas del nen, depèn de la seva adhesió a l’escola i de la creació d’un vincle que no és racional, sinó emocional, i que té a veure amb el fet de sentir-se respectat, de sentir-se involucrat, i que la seva família i la seva manera de fer hi estiguin ben considerades i prestigiades. L’aprenentatge significatiu es dona quan allò que explica un mestre ressona d’alguna manera amb allò que els nens tenen a casa. Si als infants a casa se’ls expliquen uns determinats contes, se’ls canten unes determinades cançons i mengen uns determinats plats, i quan arriben a l’escola es troben els mateixos contes, cançons i menjars, tot flueix. És el que Pierre Bordieu anomena l’habitus: allò que assumim com a hàbitat, el nostre entorn. Si l’habitus de l’escola s’assembla molt a l’habitus domèstic, tot va bé.

Però resulta que hi ha un gran nombre d’infants que, bé per classe social, bé per origen, bé per religió o per qualsevol altre motiu, venen d’un context que no ressona amb el que troben a l’escola.  I com que a l’escola li costa una mica adaptar-se i reflectir aquesta pluralitat, els nens d’unes determinades famílies es troben un recorregut molt fàcil, mentre que per a d’altres no ho és tant. Aquests infants i aquestes famílies es veuen obligats a fer tot un procés d’adaptació per arribar-hi. No necessàriament perquè vinguin de fora, perquè hi ha una qüestió de classe social que també allunya molt: les expectatives, les maneres de parlar, el que es valora… A vegades, per exemple, l’escola tradicional legitima uns sabers (els que es troben en els llibres) i en deslegitima uns altres (sabers socials, tradicionals, etc.). El repte que tenim és que tots els nens i nenes sentin que les coses de casa seva ressonen a l’escola, és a dir, que tot allò que l’escola emet ressoni a totes les cases. Perquè així es crea un vincle, i quan hi ha vincle l’aprenentatge es dona d’una manera fluïda i fàcil.

El títol de la seva tesi doctoral és: “Famílies amb veu desigual en el sistema educatiu”. En què consisteix exactament aquesta desigualtat?

La idea de la veu, de la capacitat de veu i d’agència, és un concepte anglosaxó, molt lligat a la noció d’empoderament. En el nostre sistema educatiu, trobem famílies amb molta capacitat de veu i d’agència, que se senten per exemple empoderades per parlar amb la direcció del centre i expressar-se si no estan d’acord amb certes coses. Normalment depèn del capital cultural i l’estatus d’aquestes famílies: pot ser, per exemple, que se sentin legitimats pel fet de tenir estudis superiors. Però en l’altre extrem, trobem famílies amb molt poca veu; solen ser famílies precarietzades, que quan es dirigeixen al centre ho fan sovint demanant permís o excusant-se d’alguna cosa. És una qüestió molt simbòlica, de poder, d’estatus i de rol. L’escola té més poder que les famílies i més conseqüències en el camí educatiu. I pot o bé emancipar o bé reproduir les desigualtats que existeixen. En aquest sentit, una escola que deixi entrar i parlar les mares i els pares que treballen en neteja igual que dona veu a les mares que són arquitectes o periodistes segurament està trencant els motlles socials i està emancipant els seus fills. Penso que no és innocent fer sentir les veus de les famílies a l’escola; al contrari: si es fa bé, pot ser revolucionari, perquè s’està donant veu a aquells que mai la tenen.

Què pot fer-se des de les escoles per tal d’aconseguir la implicació d’aquestes famílies a priori més desvinculades?

Hi ha dues coses a fer. En tot cas, cal tenir clar que si l’escola, per tal de millorar els resultats educatius, busca només solucions pedagògiques, s’està equivocant. Perquè hi ha tota una qüestió de fons cultural, social, de classe, que té implicacions educatives, i els docents han de ser capaços de percebre-les. En aquest sentit, el primer que cal fer és identificar totes aquestes dinàmiques, i ser capaços de fer explícit allò implícit. Pensar, per exemple, quantes vegades ens hem dirigit de tu a tu a aquestes famílies, si estem facilitant aquest contacte.

Una altra qüestió que per a mi és fonamental és que l’objectiu de l’escola és l’aprenentatge, i que la conversa que tinguem amb els pares i les mares no pot centrar-se en si són bones mares i bons pares. Molt sovint parlem de pautes de criança, de models de criança, de com s’han de tractar els infants, etc. Per què no parlem, més aviat, sobre com fer una bona estona de lectura en veu alta, com poden els pares ensenyar a restar portant, sobre com es fan els deures o com s’organitza l’agenda? Si ho fem així, no estarem qüestionant els valors de les famílies, sinó que estarem parlant sobre com aprenen els infants. I si despullem la conversa de tota la part moralitzadora, serà més fàcil que hi hagi una bona entesa. No es tracta de repartir títols de bons pares i bones mares, sinó de què els nens aprenguin. El punt de partida no pot ser assenyalar que les maneres d’educar són desestructurades perquè els nens estan desperts fins molt tard. És evident que els nens no poden estar desperts fins molt tard, però no parlis d’això d’entrada; anem a veure com aprenen els nens, i després ja anirem arribant a altres coses. Perquè si no l’escola moralitza, i no és el seu paper. Les mestres, com que estem molt acostumades a fer de mestres –ensenyar, corregir…– sempre tenim la temptació d’asseure els altres en el banc dels aprenents, fins i tot els pares. I no són aprenents: han de ser socis en l’ensenyament.

Analitzant les dades, es veu menys implicació de les famílies a la secundària que a la primària. A què creu que es deu aquest fenomen?

Jo tinc quatre fills que he tingut amb bastanta distància d’edat, i hi havia una època en la qual en tenia un a l’escola bressol, un a la primària, un a la secundària… i tenia claríssim que a la bressol em sentia com a casa, que a la primària ja m’havien fet una mica fora, i que a la secundària havia de dir adéu des de la cantonada perquè no volien ni que m’hi acostés. Era com un procés d’allunyament. Jo crec que, en general, tots els pares i les mares, si el seu fill fa un partit de futbol i li demana d’anar-lo a veure, hi anirà, tant si el fill té quatre anys, sis o setze. Torna a ser el mateix d’abans: si parlem d’accions d’aprenentatge i de desenvolupament integral, incloent-hi extraescolars com la música o l’esport, els pares, si poden, s’hi implicaran.

Es tracta doncs de centrar la relació amb les famílies en l’aprenentatge. I algunes escoles ho han fet molt bé a la secundària, i han deixat de ser opaques. Escoles, per exemple, que treballen per projectes, i que al butlletí de notes inclouen, a part de les qualificacions, més informacions, com ara si el nen treballa bé en equip o no, si ha fet fotos pel projecte, etc. Si, com a pares o mares, la conversa escolar que podem mantenir amb el nostre fill es limita a si aprova o suspèn o falta o fa campana, acaba sent una conversa molt pobra. En canvi, si se’ns donen pistes sobre què ha fet l’infant o adolescent a l’escola, sobre si ha participat en un projecte, si ha fet fotografies, o bé si se’ns ha convidat a anar al certamen de poesia…, podrem tenir molta més interacció. Les famílies es miren tot això, i als grups de whatsapp en parlen. Hi estan absolutament interessades, tant quan tenen fills petits com quan tenen fill grans. Per tant, cal buscar la manera de comunicar-s’hi bé. Perquè a la secundària, el paper de les famílies es deixa massa sovint en el paper sancionador, com a figura d’autoritat.

Creu que la CoVid19 ha transformat la manera de relacionar-se de famílies i centres?

Certament, ho ha canviat tot molt. No ens ho pensàvem, però sí. Primer de tot, és com si s’hagués trencat el mur, perquè durant el confinament s’ha hagut de fer l’escola a casa i això ha evidenciat per a les famílies com n’és d’important l’escola i ha ajudat a revaloritzar els mestres, a veure la tasca que fan. També s’ha posat de manifest qui tenia capital cultural i qui no en tenia, i s’ha vist que realment l’escola és imprescindible per igualar oportunitats. I ha passat que les famílies més exigents, generalment amb mares i pares amb estudis, de cop han vist quina mena de missatges arriben als seus fills. Han fet una mica d’espies, han pogut veure quin tipus de propostes pedagògiques i quins deures tenien els nens, i si realment eren propostes interessants. Els mestres s’han despullat, perquè necessitaven que els pares i mares hi fossin com mediació entre els nens i les tasques escolars. I els pares mai havien vist d’una manera tan clara la qualitat o la poca qualitat dels docents.

D’altra banda, per a aquelles famílies a les quals els mancaven els recursos digitals, la connectivitat, els llibres a casa o fins i tot la llengua tot s’ha fet molt complicat, però cal dir que els equips directius i els docents d’aquestes escoles s’han desviscut per acompanyar-los. I moltes docents em deien que s’havien sentit molt pròximes a les famílies d’aquests nens i nenes, que abans no entraven mai a l’escola perquè hi havia la barrera simbòlica de la qual parlàvem, però que durant el confinament necessitaven aquesta ajuda. Les mestres han entrat, encara que sigui virtualment, a les cases d’aquests alumnes, i en alguns casos els han xocat molt les seves condicions. Paradoxalment, el confinament ens va apropar. L’escola va entrar a casa, per a les coses bones i per a les dolentes. I ara crec que hi ha una situació de respecte, d’agrair la feina d’uns i altres, que no es donava abans.

Què caldria fer per tal de garantir la igualtat d’oportunitats de tots els infants i adolescents i per tal d’evitar-ne l’exclusió? 

El que està clar és que, de totes les institucions que existeixen, l’escola és la més igualadora, la més universal. Quan a la crisi del 2008 es va denunciar que hi havia pobresa infantil i nens i nenes que passaven gana, algunes associacions van proposar muntar menjadors veïnals perquè els nens hi anessin a menjar. Però això seria un gran error: els nens han de dinar a l’escola, al costat dels seus companys, i ningú sap si un nen té una beca pel menjador o no, perquè l’escola iguala. En aquest sentit, tot el que es pugui fer dins de l’escola, com a node de convivència i cohesió social, tindrà sempre un efecte molt més normalitzador que el que succeeixi a fora.

Ara bé: què s’ha de fer o què és important perquè l’escola segueixi sent aquest espai d’igualtat d’oportunitats? Juan Carlos Tedesco parlava de les “condicions d’educabilitat”: en principi tots els infants són educables, però perquè puguin aprendre de manera efectiva han de tenir unes certes condicions d’educabilitat: unes hores de son correctes, seguretat, una alimentació sana i completa, el fet de sentir-se feliços i cuidats, etc. A l’escola s’han d’oferir l’ajuda i les eines de detecció pertinents perquè tots els infants tinguin garantida aquesta base fonamental. Si a casa un infant està vivint una situació de maltractament i la mestra veu marques de cops, prendrà les mesures pertinents. L’escola és un espai òptim de detecció, i entre les funcions del docent hi trobem aquesta. Per això, la introducció de les figures socials a l’escola ha estat molt important: educadors socials, integradors, orientadors que fan d’enllaç entre les prestacions socials i l’escola en si. Un cop aquesta base ja està coberta, ens podem ocupar de tota la resta: de què l’aprenentatge sigui significatiu, de les qüestions idiomàtiques i culturals, del respecte cap a les dones, etc. Tot això també garanteix la igualtat, però ja és una segona capa, que es refereix a qüestions més simbòliques.

Com es pot gestionar la diversitat social de tal manera que en sorgeixin dinàmiques d’interculturalitat positives i enriquidores?

Ja s’està avançant molt en aquesta direcció. Crec que no valorem prou el que s’està fent. A nivell de cohesió social, el model que tenim nosaltres és un model d’escola que procura combatre la segregació, que defuig la idea de les escoles gueto, a diferència del que passa en altres països europeus, on hi ha més tendència a separar les escoles musulmanes, les escola dels jueus, etc. Davant d’aquest model anglosaxó o novaiorquès, aquí es va tenir molt clar des del primer moment que el que calia era la barreja.

Això no significa, és clar, que no hi hagi problemes de segregació, i s’han de fer polítiques actives per combatre-la. Però l’esforç per conviure en la diversitat, l’escola l’està fent, i hi treballa molt. És veritat que calen recursos, i que cal revisar el model de societat que volem. Si els adults ens imaginem que la nostra societat segueix sent una societat homogènia, d’una sola procedència ètnica, la diversitat es viu com un problema a superar. Però si entenem que la societat del futur és una societat diversa, i que el món global del segle XXI serà un món d’identitats mestisses, comprendrem que el que hi ha a les nostres aules és un reflex de la societat. Per tant, cal donar entrada a les aules a altres músiques, a altres veus, a altres llenguatges, i entendre-ho com un enriquiment, no com una pèrdua. Aquí hi ha un tema identitari. Si creiem en una identitat “essencial”, veurem la pèrdua d’aquesta essència com un risc, i això ens farà rebutjar la pluralitat o la diversitat. Però la idea dels estats nacions és un somni perdut, està completament obsolet. Actualment hi ha moltes cultures, moltes religions, moltes maneres de viure en parella… Tot és plural, i això és cert que ens mou una mica el terra sota els peus. Però l’escola només és reflex d’aquesta nova realitat.

Què és per a vostè la innovació educativa i com hauria de ser per no ser excloent?  

Innovació és fer les coses de manera diferent de com es feien. S’innova quan un grup se n’adona que les pràctiques que es duien a terme no obtenen els resultats esperats i decideix canviar alguna cosa. Jo diria que hi ha dos vectors d’innovació. D’una banda, hi ha un vector tecnològic o digital. Certament, aquesta innovació és fonamental, i en aquest sentit ens hem d’actualitzar, perquè l’escola ha de preparar els nens pels reptes del segle XXI. Es tracta d’una innovació més relacionada amb la creativitat, amb els talents personals i les habilitats individuals. Però un altre gran repte del segle XXI, urgentíssim també, és el de la justícia social, el d’aprendre a viure junts, el de combatre el racisme i la pobresa, les desigualtats, el canvi climàtic… És un repte de compromís amb el món: cal educar les noves generacions en l’empatia, en el respecte pel planeta, en actituds no tant individualistes, sinó més comunitàries. Per tant, a més del vector tecnològic, tenim un vector humanista. L’horitzó cap al qual han d’anar totes les innovacions ha de tenir en compte tots dos aspectes. Hem d’innovar per posar l’escola a l’alçada dels reptes del segle XXI, i el repte humanista és un repte inclusiu: cal que els canvis siguin per a tothom. Perquè si tenim una elit ben formada però després un gran conjunt social que no pot posar-s’hi a l’alçada, d’aquí se’n deriven problemes de cohesió social, de malestar, de pobresa o fins i tot de violència i guerres. És necessari per tant compaginar els dos reptes. Quan diem que l’escola és la clau del futur, no és una exageració: allò que aprenen els nens de petits és el que seran quan siguin adults.

Si t’ha interessat aquesta entrevista a Marta Comas, no et perdis les entrades: Nélida Zaitegi: “L’escola ha de ser una font de vida” i Shabana Basij-Rasikh: “El lideratge femení es pot ensenyar”.

Compartir: