Quan els deia a un grup de nens xilens que era molt important que ells diguessin si havien après o no, un d’ells em va dir. “Sí, home, com que serem capaços nosaltres d’endevinar la nota que el professor ens posarà”.

Aquesta expressió posa de manifest el poder que tanca l’avaluació. El seu caràcter jeràrquic. Aquest alumne pensa que només el professor sap si ha après o no. No ho sap ell? Creu que no. I tanca una altra confusió important: confondre avaluació amb qualificació. Cal anar amb compte amb el llenguatge perquè el llenguatge és com una escala per la qual pugem a la comunicació i a l’alliberament i per la qual baixem a la confusió i a la dominación.

El protagonista de l’aprenentatge és el que aprèn, no el que ensenya. La didàctica ha de traslladar el seu focus de l’ensenyament a l’aprenentatge. El verb aprendre, com el verb estimar, no es poden conjugar en imperatiu. Només aprèn el que vol. No té sentit dir: “jo embeno, però no compren”.

De la mateixa manera, el protagonista de l’avaluació és la persona avaluada. Qui aprèn ha de saber si ha après o no. Ha de saber, a més, si no ha après, quin ha estat la causa. L’avaluació té dos components fonamentals:

• la comprovació (això que havien d’aprendre, ho han après?)
• l’atribució (si no ho han après, quins han estat les causes?)

Ningú com l’interessat les coneix: no s’ha esforçat, no ha entès, no està motivat… Des de les explicacions que dóna l’atribució es poden prendre decisions de millora. L’alumne ha de saber també per a què li serveix l’aprenentatge. No hi ha coneixement útil si no ens fa millors persones.

Resulta molt important reflexionar sobre la finalitat de l’avaluació. Per a què es fa? Què es pretén aconseguir amb ella? Crec que les finalitats més importants són aprendre, motivar, dialogar i millorar. Són menys importants les finalitats de comparar, classificar, seleccionar i controlar. Algunes són inútils com gastar el temps i unes altres són nefastes, com torturar, espantar, jerarquitzar i castigar. És fàcil posar l’autoavaluació al servei de les finalitats més riques. És gairebé inevitable. Perquè l’autoavaluació fa reflexionar, comprovar, comprendre i explicar.

L’autoavaluació afavoreix el desenvolupament de l’ètica de l’avaluació. Té en compte a l’individu, contempla els seus sentiments, obre al diàleg, l’implica en el procés, el motiva, el valora i l’educa. Es pot oblidar que si hi ha avaluació educativa és perquè educa a qui la fa i a qui la recibe.

L’autoavaluació no consisteix en el fet que l’alumne es posi una nota. Consisteix en el fet que reflexioni i comprengui. Els meus alumnes sempre han fet autoavaluació. Reflexionaven de forma parlada i escrita sobre el procés d’aprenentatge, no sols sobre els resultats d’aquest. Aquesta avaluació es contrastava amb l’avaluació que jo feia sobre el seu aprendizaje.

No va haver-hi molts casos de discrepància. Quan aquesta es produïa, la solució es trobava a través del dialogo i de la negociació. I mai, després del diàleg, es va mantenir la discrepància. Crec que aquest diàleg entre qui ensenya i qui aprèn és fonamental per a la millora de tots dos processos, el d’ensenyar i el d’aprendre.

Un dels títols dels meus 12 llibres sobre avaluació és el següent: “L’avaluació, un procés de diàleg, comprensió i millora”. L’últim títol, fa referència a una altra dimensió important del procés avaluador. Em refereixo a la dimensió emocional. Així resa el títol: “Avaluar amb el cor”.

També et pot interessar l’opinió dels nostres col·laboradors sobre desafiaments educatius de les ciències socials en l’era digital o utilitats de la filosofia per a nens i nenes.

Compartir: