Francesco Tonucci

Entrevistem Francesco Tonucci pensador, psicopedagog i dibuixant italià, conegut amb el pseudònim “Frato”. És autor de nombrosos articles i llibres, en els quals aborda principalment el paper que han de jugar els nens en l’ecosistema de les ciutats. Durant la pandèmia s’ha mostrat molt crític amb la manera en què han afrontat les escoles els mesos de confinament, i defensa que d’aquesta experiència en podem aprendre com millorar l’ensenyament i l’experiència d’aprenentatge dels infants.

De l’escola en recorda només coses tristes: nens amb bates negres, asseguts, atents a coses que no els interessaven. Era un món estrany que no tenia res a veure amb la vida fora de les aules. El seu mestre tenia la idea que les butxaques havien d’estar buides perquè en elles estava representat un món exterior en forma de bestioles, cordes, animalons morts… També lamenta que en el col·legi no li fessin el regal del gust per la lectura, i que arribés així a la seva etapa adulta sense haver llegit cap novel·la. Va llegir molt per necessitat, però la idea que es podia llegir per plaer no la va descobrir fins molts anys després.

Vostè defensa des de fa molt temps l’adequació de les ciutats a les necessitats dels nens. Considera que en els últims anys s’ha avançat en aquest aspecte?

D’una banda, les ciutats han continuat dedicant més atenció i espai als cotxes, renunciant a l’espai públic, encara que aquest sigui un dret dels ciutadans. No obstant això, no podem negar que hi ha una creixent consciència social que empeny perquè aquesta situació canviï. Amb la pandèmia, la importància del medi ambient i de les llibertats personals s’ha fet més evident. Hi ha elements que ens inspiren confiança, com per exemple determinades actuacions que s’estan impulsant en algunes ciutats. Espero que creixi la percepció que és necessari recuperar espais a les ciutats i que cada vegada s’impulsin més mesures en aquesta línia.

Com creu que ha afectat als nens no poder sortir al carrer durant mesos?

Aquest tema m’irrita una mica, perquè els nens i nenes no surten al carrer des de fa desenes d’anys. Durant el confinament, no han pogut sortir de casa perquè això significava anar amb adults, la qual cosa ve a ser el mateix que no sortir. Espero que el creixent debat sobre la importància de la llibertat dels nens sigui la premissa que ajudi a canviar les coses. Sortir ha de significar acomiadar-se dels pares, anar a jugar amb els amics i tornar a casa per explicar el que han fet, sabent per endavant que no ho explicaran tot.

I en el cas dels adolescents…

Han estat els més afectats. Han sofert molt perquè ells ja van experimentar la llibertat de sortir i necessitaven fer-ho per no quedar-se amb els seus pares. És una etapa on la relació entre pares i fills és conflictiva, i obligar-los a estar junts durant dies i mesos ha estat complicat. Amb ells cal anar amb compte i ajudar-los a superar aquest trauma que pot tenir dues conseqüències de cara al futur. La primera, incrementar els conflictes amb els pares; i, la segona, crear una situació paradoxalment oposada, de total aïllament. Em refereixo a aquest efecte Hikikomori, la síndrome japonesa i coreana que consisteix en què els adolescents es tanquin a les seves habitacions renunciant a l’exterior per tal d’estar únicament en contacte amb un món virtual. Fa uns anys, es considerava que era un comportament típicament oriental, però actualment es comencen a detectar casos similars a occident.

Les metodologies d’aprenentatge que s’han dut a terme durant la quarantena han estat les adequades?

M’agradaria respondre amb una altra pregunta: les metodologies abans de la pandèmia eren adequades? Estic convençut que no. Hi ha un gran percentatge de nens i nenes que a l’escola presencial ja s’avorrien, cosa que significa que la metodologia que es practicava anteriorment no era l’adequada. Si l’escola és obligatòria, no pot recaure sobre els alumnes la responsabilitat que els generi interès. Els col·legis han de ser els encarregats d’aportar solucions als estudiants que s’avorreixen. El pitjor de tot és que aquesta realitat la considerem normal, ja que ens conformem sabent que els nostres pares també es van avorrir a classe, i fins i tot assumint que alguns professors tampoc gaudeixen exercint la seva professió.

Per tant, les noves metodologies no han ajudat gens a revertir aquesta situació?

El que ha passat és que s’ha reproduït en format virtual la metodologia que es duia a terme a l’escola presencial, amb hores de classes continuades i molts deures. A més, el que més agradava de l’escola, el moment social, es va convertir en la part més fràgil i es va esvair. La resposta és un no rotund, les metodologies que s’han seguit no han estat les adequades, han resultat un fracàs. I no es tracta d’una opinió personal: ho diuen els nens amb els quals he estat treballant els últims mesos en el projecte de “La ciutat dels nens”. Les seves respostes eren molt concloents: estaven farts de deures i cansats de seguir classes a través d’una pantalla.

Quines eines podrien haver utilitzat les escoles durant el període de confinament?

Les diferents plataformes que ens brinda la tecnologia són instruments que afavoreixen la comunicació com mai abans ho havien fet. En el meu cas, he mantingut centenars d’entrevistes durant el confinament a través de pantalles. Les eines poden ser bones, però l’ús que se’n fa a les escoles no és l’adequat. Nosaltres convoquem consells durant aquest període per tal d’escoltar els nens i nenes, i els agradaven tant, que ens demanaven fer-los més sovint.

Quines conseqüències pot tenir la sobreexposició a les pantalles?

La vessant més crítica i irònica de Frato va emergir en una vinyeta en la qual mostrava que el virus havia aconseguit el que ningú havia aconseguit mai abans: ajudar els nens a odiar els ordinadors. El que ens preocupava de l’excessiva exposició té, fins a cert punt, la part positiva que l’escola ha aconseguit generar rebuig cap a ells. No es pot demanar als nens i nenes estar cinc hores davant d’una pantalla. Els professors ho fan perquè estan seguint el seu horari de treball i per a guanyar el seu sou han de justificar les mateixes hores que abans, però traslladar aquestes dinàmiques als nens, no aporta res positiu.

Com valora el paper dels professors durant aquesta etapa?

No em sento capaç de jutjar. Em consta que hi ha molt bons docents que han fet un bon ús de les plataformes, però si no m’equivoco, no han estat la majoria. Tenir un bon docent hauria de ser un dret fonamental dels nens, però l’escola fins ara està aconseguint més aviat tot el contrari. L’única esperança és que alguns professors transformin la seva mentalitat, perquè no necessitem noves reformes: cal canviar la pràctica. L’escola a la qual assisteix la meva neta és pràcticament igual a la de la meva època. Hem de tenir la garantia que els mestres són bons, igual que exigim als metges que siguin competents i que la gent no mori per malalties banals. A les escoles hauria de succeir el mateix, però gairebé ningú se’n preocupa, ja que existeix la percepció que el que no funciona és culpa dels nens o nenes, que no s’esforcen prou.

Què hem après dels nens durant aquest darrer any?

Particularment he après moltes coses, perquè tinc el mal costum d’escoltar-los, ja que considero que és l’únic camí possible si volem fer alguna cosa a la seva mesura. Durant els mesos de confinament, vaig escriure el llibre: “Pot un virus canviar l’escola?” dedicat a Elisa, una nena de nou anys de Lima (el Perú). Ella afirma que “abans no podíem entendre aquestes coses perquè érem a l’escola”, una frase que porta encoberta una denúncia dramàtica, en considerar que l’escola segueix els seus programes, però que en realitat, no s’assabenta del que afecta els nens.

I ells, què poden haver après de l’experiència?

Penso que molt, i hem d’aprofitar-ho i no centrar-nos únicament en el que hem perdut. És important que l’escola posi atenció a tot el que nens i nenes han après i han guanyat durant aquest temps. Perquè durant aquest període tan estrany, han hagut d’aprendre moltes coses fonamentals. Han conviscut amb el dolor, han perdut persones estimades, han assistit a les tragèdies que la televisió els mostrava tots els dies… Han hagut de cohabitar amb la por, acostumar-se a l’avorriment i inventar maneres de superar-lo. M’agradaria que es dediqués temps a aprofundir en com passaven el temps, ja que van fer coses que no havien fet anteriorment com cuinar, cuidar les plantes, netejar… Alguns fins i tot van desenvolupar el plaer per la lectura, desitjant-la com a companyia i no com un deure. En aquest sentit, vaig proposar als nens escriure un diari personal, perquè poguessin plasmar els seus secrets i no deixar escapar les emocions que van sentir durant tot aquest temps.

Com creu que han d’afrontar les escoles l’educació post pandèmia?

Fent una anàlisi correcta i severa de com han actuat durant aquest període i extreure conclusions que haurien de servir per a tenir més en consideració l’experiència dels seus alumnes. Espero que siguin capaços d’adonar-se que moltes coses no han funcionat, i que estiguin disposades a promoure canvis després de la pandèmia. D’alguna manera, podem considerar que l’escola ha estat coherent amb si mateixa. A Itàlia es va assumir el lema: “L’escola no s’atura”, la qual cosa em sembla paradoxal i absurd, ja que si ha parat el món, què significa que l’escola no s’atura? Ha actuat pel seu compte, donant l’esquena a l’experiència que vivien els seus alumnes, la qual cosa és una demostració evident del seu fracàs durant tots aquests mesos.

I els professors, a quins reptes s’enfronten?

Si els professors són capaços de fer canvis, l’escola es pot transformar. És un tema complex, que segons la meva opinió comença pels qui exerceixen com a professors en la nostra societat. És una professió poc reconeguda, econòmicament i socialment, a més de poc valorada. Moltes vegades els professors no tenen aptituds adequades per a l’ensenyament, molts no han pogut fer el que els agradava i han tirat per aquest camí. És a dir, no volien ser docents, però ho han estat perquè no els quedava una altra opció. En aquests casos, és comprensible que no siguin bons docents.

Però això no és igual en tots els països…

Tenim l’exemple de sistemes educatius de països com Finlàndia, en el qual es realitza una selecció de docents molt exigent, ja que per arribar a exercir la professió necessiten molts mèrits i demostrar que tenen una actitud adequada per a l’ensenyament. El model finlandès ens hauria de fer reflexionar sobre com podem adaptar a la mentalitat d’altres països algunes de les seves pràctiques.

Si tha interessat aquesta entrevista a Francesco Tonucci, no et perdis Mariano Fernández Enguita: “La pandèmia ha posat l’escola davant del mirall” i Teuvo Sankila: “L’èxit finlandès parteix del respecte als professors”.

Compartir: