El repte de l’educació literària

No és senzill, encara que sí motivador, compartir la nostra passió per la literatura a les nostres aules. Ni els rígids programes ajuden en excés ni sempre comptem amb tots els recursos i el temps dels quals ens agradaria disposar. No obstant això, aquest desafiament és un dels nostres majors al·licients com a docents, perquè els que ens dediquem a l’ensenyament som conscients de la importància d’acostar la lectura al nostre alumnat per despertar en ells el seu sentit crític i oferir-los, al mateix temps, les claus que els permetin gaudir de tot tipus de textos i gèneres. En aquest sentit, convé no oblidar que, per a molts estudiants, pot ser que siguem la seva única oportunitat d’accedir a veus tan universals com les de Federico García Lorca o Virginia Woolf, perquè potser no compten en el seu entorn més pròxim amb ningú que pugui dur a terme aquesta tasca mediadora que sí és a les nostres mans.

Des de la meva experiència com a escriptor i com a docent, per tal d’aconseguir aquests objectius considero essencial evitar que la nostra matèria es converteixi en un repertori de títols, moviments i característiques que manquen de sentit per al nostre alumnat. És cert que el currículum oficial —amb el seu rígid ordre cronològic i la seva inflada nòmina d’autors— no juga al nostre favor, però hem de trobar maneres d’oferir als nostres grups la possibilitat de submergir-se de manera crítica i personal en els textos que vulguem abordar. Compartir la lectura i analitzar el que hem llegit de manera col·lectiva i dinàmica és una manera d’acostar-los a aquests autors i moviments que, enumerats des d’una perspectiva exclusivament teòrica, no seran més que un altre esquema a memoritzar entre aquells que omplen les seves carpetes i quaderns. Una amenaça que es veu agreujada quan convertim el llibre en matèria d’examen —amb aquestes temibles preguntes que només posen a prova la nostra memòria sobre l’argument— i no en un punt de partida per a un diàleg fructífer i enriquidor.

Per a això, resulta molt útil buscar referents en la seva actualitat, de manera que aconseguim un doble efecte: d’una banda, que siguin conscients que gran part de les ficcions que consumeixen —en sèries, videojocs, xarxes socials…— estan plenes de referents que ens remeten als grans clàssics de la literatura universal (quants d’ells hauran pensat que El rei lleó, per exemple, és una versió lliure de Hamlet?); per un altre, que sentin que la nostra assignatura els parla tant de si mateixos com del seu propi temps, de manera que siguin conscients que en els llibres poden trobar històries i idees que els interpel·lin i emocionin. Per tot això, resulten aconsellables les propostes que encoratgen la creativitat de l’alumnat: incorporar un component lúdic a aquests suggeriments —com ara imaginar els comptes en Instagram de Calisto i Melibea o compondre en Spotify una banda sonora per acompanyar una selecció de relats de Pardo Bazán—també és un recordatori en si mateix que la literatura no és una obligació penosa, sinó un plaer i un refugi al qual podem recórrer en contextos tan durs com l’actual.

Així mateix, sembla necessari revisar el cànon i ampliar la nostra mirada, almenys, en una triple direcció. En primer lloc, cap a aquelles autores clàssiques i contemporànies —noms tan diversos com Ana Caro, María de Zayas, Sor Juana Inés, Emilia Pardo Bazán, Rosalía de Castro, Elisabeth Mulder, Ana María Matute, Carmen Martín Gaite…— que haurien d’ocupar un lloc protagonista a les nostres aules. D’altra banda, es troba a faltar una major presència de la literatura universal i de títols i autors que, com Dickens, les germanes Brontë o Jane Austen, poden despertar l’interès dels nostres lectors més joves, tant per la qualitat dels seus textos com pel fet d’haver-se convertit en font inesgotable de recreacions, versions i desconstruccions en tota mena de suports ficcionals. I, finalment, cal que el segle XXI arribi a les nostres aules, tant en les seves veus consagrades —des de Margaret Atwood a Luis Landero— com en les seves veus més joves però igualment sòlides.

La nostra labor ha de conciliar l’educació literària amb el foment de la lectura i seria utòpic pretendre que tots els textos que plantegem tinguin el mateix èxit, però sí que podem aspirar a provocar la curiositat si duem a terme aquesta tasca de mediació des de la nostra passió i experiència lectores, buscant maneres de despullar de la seva aparent distància als grans títols de la literatura universal i subratllant, a canvi, els aspectes que els tornen atemporals. Així, en parlar de la vida és somni, segurament despertarem abans el seu interès si els parlem del conflicte d’un jove rebutjat pel seu pare i d’una jove a la recerca de venjança, perquè haurem conciliat diversos elements del seu imaginari adolescent: la intriga, el conflicte generacional i la fascinació per l’aventura.

A més, la nostra matèria ha de donar cabuda a la contemporaneïtat i, des d’aquest angle, atorgar també el seu espai a la literatura juvenil. Perquè això sigui possible, és necessari bandejar idees preconcebudes sobre aquest tema i conèixer les propostes de moltes de les veus actuals de la LIJ, els ambiciosos i complexos mons literaris de les quals troben nombrosos punts de connexió amb la sensibilitat adolescent.

Encoratjar la passió pels llibres no és una tasca fàcil, però sí un dels desafiaments més gratificants als quals ens enfrontem en el nostre pas per les aules, perquè pocs moments hi ha tan especials com quan un dels nostres alumnes ens agraeix la proposta d’una lectura que, per algun motiu, li ha ajudat a emocionar-se, a somiar o, gràcies al poder evocador i referencial de l’acte literari, fins i tot a trobar-se.

Si t’ha interessat aquest article sobre l’educació literaria, no et perdis els articles Decàleg per transmetre la passió lectora als teus alumnes i La importància de la lectura en el desenvolupament del pensament crític.

Compartir: