El Quixot de la Manxa, La Regenta i la tradició poètica espanyola són tres pilars fonamentals de la literatura en llengua castellana. I justament per aquest motiu, són també una cita gairebé obligada en els currículums educatius de lletres i carn d’examen per a milers d’estudiants de batxillerat. És el cas, per exemple, de Catalunya, que inclou els tres títols entre les lectures prescriptives en l’àrea de Literatura per a les Proves d’Accés a la Universitat (PAU).

Encara que, lògicament, resulta impossible abastar aquests grandíssims i complexos universos literaris en un sol article de blog, volem donar-te algunes claus per a ajudar-te a entendre millor els seus trets principals. Tant si ets estudiant i vols comprendre les obres o preparar-les per a un examen, com si ets docent i vols ajudar els teus alumnes a fer-ho, t’oferim aquestes guies de lectura i idees que et poden ser útils a l’hora d’abordar-les.

La Regenta, de Leopoldo Alas “Clarín”

La Regenta és la primera i més complerta novel·la de Leopoldo Alas, més conegut sota el seu pseudònim “Clarín”. Es tracta d’un text magistral, que s’aixeca sens dubte com un dels grans cims literaris del segle XIX. Aquest extensíssim text recrea els vaivens de la ciutat de Vetusta (trassumpte d’Oviedo) i dels seus nombrosos personatges, que segons el compte de l’hispanista Mariano Baquero Goyanes arriben als 150. El protagonisme, no obstant això, recau sobre Ana Ozores, i el triangle (o quadrat, més aviat) amorós entre ella, l’eclesiàstic Fermín de Pas, Álvaro Mesía i el marit d’Ana, Víctor Quintanar. El gran tema del llibre és, seguint el camí obert per Flaubert amb la seva Madame Bovary, el de l’adulteri. Però hi ha molts altres aspectes de l’obra atractius i que mereixen atenció. A continuació, n’esmentem alguns.

EL NATURALISME DE CLARÍN: Clarín és un dels autors més representatius del naturalisme espanyol, àmpliament influenciada pel naturalisme francès i molt especialment per Émile Zola. No obstant això, el vessant espanyol d’aquest corrent presenta diferències amb el francès: si el materialista Zola es percebia a si mateix com un científic que estudiava els condicionaments fisiològics dels seus personatges, el naturalisme espanyol atorgava més importància a la seva psicologia i per tant a la seva llibertat. Però l’essencial del naturalisme es manté: els personatges són llençats a un medi concret amb la finalitat d’analitzar com aquest mitjà els afecta i determina el seu comportament. L’obra literària es converteix així, en mans dels naturalistes, en una mena d’experiment social i psicològic els subjectes del qual són els protagonistes que l’habiten.

VETUSTA COM A MICROCOSMOS: Molt relacionat amb el punt anterior, cal destacar la importància de Vetusta en la gran obra de Clarín. A La Regenta, Vetusta és un personatge més de la novel·la, i no pas un mer escenari. La ciutat, amb els seus barris –la Encimada (el barri noble), la Colònia (el barri burgès) i el Camp del Sol (el barri proletari)–, apareix com un organisme viu, que ha de ser estudiat en les seves dinàmiques i en les seves perversions.

La corrupció social, les ambicions i la caracterització de l’ambient de províncies ocupen un lloc molt principal en el llibre de Clarín, de manera que és important tenir al cap una doble línia de lectura: d’una banda, la idea de Vetusta com un tot social orgànic; i per l’altra, la interacció que sorgeix entre Vetusta i els personatges principals de la novel·la, especialment Ana Ozores, la Regenta.

ELS PERSONATGES: Seguint el mateix motiu del naturalisme, un aspecte molt interessant a comentar és el dels personatges. Els quatre protagonistes són, sens dubte, els més suggeridors de l’obra: Ana Ozores, el seu marit Víctor Quintanar, i els seus pretendents: el magistral Fermín de Pas i Álvaro Mesía. El plantejament de Clarín passa per imaginar una psicologia per a cadascun d’aquests caràcters, i ubicar-los després a un determinat context social per veure com es mouen en ell i com evolucionen. En el cas d’Ana Ozores, el determinisme és clar en la seva relació amb les seves tietes i amb una societat que, en la seva caiguda, li gira l’esquena. Succeeix quelcom molt similar amb Fermín de Pas i la seva ambiciosa mare. En el cas de Mesía, Clarín ens enfronta a un romàntic sense encant i llibertí amb marcats tints d’hipocresia, mentre que Víctor Quintanar és un idealista barroc que ha de reaccionar al greuge de l’adulteri.

Les lectures de capçalera dels personatges, per cert, ens donen informació interessant sobre ells: Ana busca refugi virtuós a la seva situació en la lectura dels grans místics (Sant Agustí, Santa Teresa), mentre que l’obsessió de Víctor Quintanar amb els drames d’honor del Segle d’Or reflecteix el seu paper en la trama.

El Quixot de la Manxa, de Miguel de Cervantes

Les aventures –i desventures– de l’enginyós gentilhome són font d’inesgotables interpretacions, però aquí te n’assenyalem alguns aspectes que hauries de tenir molt en compte:

LES SORTIDES DEL QUIXOT: Tres vegades surt el Quixot a l’aventura, i és convenient notar la diferència entre les tres sortides. La primera, la més breu, consisteix en el seu bateig com a cavaller errant, amb el famós episodi de la fonda, però finalment resulta un intent fallit. No obstant això, el valerós boig aviat torna a sortir, acompanyat aquesta vegada de Sancho, i després de moltes adversitats i pallisses torna a casa seva, tot i que el seu ideal cavalleresc contínua intacte. En la segona part del llibre, el Quixot realitza la seva tercera sortida, novament amb Sancho, i la diferència fonamental és que, en aquesta última sortida, molts dels seus interlocutors han llegit la primera part de les seves aventures i estan disposats des del començament a prendre-li el pèl. D’aquesta última sortida torna el Quixot derrotat i melancòlic a la seva llar per a morir, recobrat ja el judici, en el seu llit.

EL QUIXOT I SANCHO: Aquesta pregunta és un clàssic: com és la relació entre Quixot i Sancho? A priori es diria que el Quixot és la bogeria i l’idealisme, mentre que Sancho, malgrat el seu caràcter popular (reflectit per exemple en les seves frases fetes que sempre utiltiza), és la veu de la sensatesa, encara que una mica curta de mires, i que toca de peus a terra. Això no obstant, succeeix que al llarg de El Quixot, es produeix el que se sol dir la “quixotització” de Sancho, mentre que el Quixot es deixa influenciar també pel seu company. Així, per exemple, en l’episodi de l’illa de Barataria, Sancho es deixa portar per l’absurda il·lusió de ser rei, de manera que és enganyat, mentre que el Quixot va fent-se cada vegada més prudent amb el pas de la història.

QUI ESCRIU LA HISTÒRIA?: Evidentment, el Quixot és obra de Cervantes, però aquest utilitza una tècnica molt interessant assegurant basar-se en un original perdut, obra de l’historiador (fictici) Cide Hamete Benengeli, i adaptar-lo simplement per als lectors coetanis de manera més narrativa. Aquest recurs narratiu és essencialment irònic, però permet a Cervantes transmetre una certa sensació de versemblança al relat i al mateix temps justificar-ne els aspectes més inversemblants com a producte de la invenció de l’autor original, respecte a qui Cervantes es mostra escèptic. Sigui com sigui, el joc entre ficció i realitat és una constant en El Quixot, i l’observem per exemple quan els dos protagonistes es troben amb personatges que han llegit el primer llibre de Cervantes, o quan el mateix Quixot critica la versió apòcrifa de la història que Avellaneda va publicar abans que el segon volum autèntic vegés la llum.

Poesia espanyola peninsular

Si és impossible sintetitzar les obres anteriors en alguns paràgrafs, amb més raó ho és intentar resumir gairebé deu segles de poesia en espanyol, que comprèn des de la primera kharja (1042) fins a l’actualitat. No obstant això, sí que podem donar-te algunes indicacions útils a l’hora d’enfrontar un text poètic.

NO QUEDAR-SE EN L’ANÀLISI FORMAL: Com bé saps, l’anàlisi formal del text és un primer pas important, però limitar-se a ell és un error freqüent que cal evitar. La poesia no és simplement una fórmula matemàtica, per la qual cosa una llista de números i lletres que n’identifiquin el nombre de síl·labes i les rimes és relativament poc útil. El primordial és veure com s’insereix el text dins de la seva tradició. És un sonet? Una lira? Un romanç? Quins recursos utilitza? S’estructura a partir d’una anàfora? Conté alguna al·literació significativa que pugui transmetre alguna idea relacionada amb el contingut o que doni musicalitat i ritme? Més enllà d’aquestes preguntes, que és bo fer-se, la forma ocupa un lloc secundari respecte el contingut, per la qual cosa és millor que no limitis el teu comentari a una simple enumeració de recursos.

ANÀLISI DEL CONTINGUT: Com acabem d’assenyalar, l’anàlisi de la forma ha d’estar supeditada al contingut. La primera pregunta que hem de fer-nos és: quantes parts diferenciades té el poema, i de què parla en cadascuna d’elles? Una vegada tinguem això clar, és el moment d’estudiar de quina manera els recursos formals serveixen per reforçar aquesta estructura. D’aquesta manera, la interpretació serà molt més rica!

RELACIONAR EL TEXT AMB LA SEVA TRADICIÓ: Els poemes no són bolets que apareguin de manera aïllada, i el més suggerent d’estudiar història de la literatura és justament veure com es construeix aquesta història. Quan t’enfrontis a un text, tingues en compte el seu context històric i el seu context estètic. Què estava passant en aquell moment en el món i al país? Quins altres textos s’estaven escrivint? I quins autors es llegien? Si analitzem un poema de Góngora, és tan significatiu tenir present el context de decadència de l’imperi espanyol després de la seva màxima esplendor, com la seva rivalitat estètica amb Quevedo, com el fet que Góngora era lector de Garcilaso. Per què Lorca usa els romanços i el sonet en algunes de les seves obres i en unes altres es decanta pel vers lliure? Per què la Generació del 27 va triar a Góngora com a referent? Quina influència pot tenir un autor com Freud en Alberti, Cernuda o Vicente Alexandre? Com va afectar a Blas d’Otero escriure sota el jou d’una dictadura? Aquestes preguntes són més útils i productives que qualsevol anàlisi purament formal i mecànica de l’obra.

Esperem que aquestes pautes de lectura t’hagin resultat interessants i útils per a entendre millor aquestes obres i que t’hagin ajudat a plantejar-te reflexions interessants. I si estàs preparant l’examen de Selectivitat a Catalunya i encara te’n falta llegir alguna, et recomanem que donis un cop d’ull a les nostres edicions “Selecció” de La Regenta, de El Quixot i la nostra Segona antologia de la poesia espanyola. Trobaràs en ells la tria dels poemes i capítols que entren a les proves, un resum de la resta de capítols i materials complementaris per a conèixer millor els llibres i estar totalment preparat per superar a la PAU de Literatura Castellana amb la millor nota!

Si t’ha agradat aquest article, no et perdis El Quixot a l’aula: idees per a acostar Cervantes als teus alumnes i Com seria un diàleg entre Cervantes i Shakespeare?

Compartir: