El 1988, la UNESCO va declarar el 23 d’abril el Dia Internacional del Llibre, un dia per a fomentar la lectura i la cultura. Ho va fer en commemoració de les morts gairebé coetànies, el 1616, de dos dels més grans escriptors universals: Cervantes i Shakespeare (encara que la veritat és que el primer va morir el 22 d’abril, mentre que la defunció del segon va ser el 23 d’abril, però en el calendari julià, que equivalia al nostre 3 de maig). En tot cas, la força simbòlica de la coincidència doa un meravellós context i una excusa perfecta per celebrar el llibre i el bellíssim acte de la lectura.

Com a homenatge a aquests dos enormes escriptors, ens plantegem aquí, a manera de divertimento, un petit joc, i procurem fantasiar com hauria estat un diàleg entre Cervantes i Shakespeare. Què s’haurien dit? Quina opinió s’haurien merescut l’un de l’altre? Et convidem a continuar llegint i a deixar volar la imaginació amb nosaltres!

Com seria un diàleg entre Cervantes i Shakespeare?

SHAKESPEARE: Sento passes. Qui hi ha? Espereu; si els ulls no em porten a engany, heus ací el castellà Miguel de Cervantes Saavedra, il·lustre autor de El Quixot. La llum del vostre talent us precedeix, senyor meu.

CERVANTES: A fe que soc qui vostra mercè em diu ser, que un altre nom no em van posar els meus pares, el cel els tingui en la glòria. Pero digueu-me: sou potser el gran escriptor de comèdies i tragèdies d’aquelles terres angleses de més enllà del mar, que anomenen Guillem Shakespeare? 

SHAKESPEARE: Aquest soc, i amb aquest nom em batejaren.

CERVANTES: Sens dubte no m’enganyava, doncs la vostra fama sobre les taules és en boca de tothom, y d’ella en diuen tots coses bones. Que en el teatre conten que no teniu parangó, i si aquest és el cas, cal donar-vos honrat reconeixement. Però digue-me, bon amic: no és cosa d’esbalaïment que sent vostra mercè anglès i jo castellà, puguem entendre’ns sense dificultat? El meu judici tinc per sencer, i tanmateix sembla’m, com al meu Quixot, que hi ha obra d’embruix o d’encatament en aquest misteri.

SHAKESPEARE: No us estranyeu, bevolgut Miguel, que encara que sembla fantasia, tal no és. Ens trobem al Parnàs, llar de poetes llorejats, on ens han concedit entrada per virtut de les nostres obres. Avui som celebrats de llarg a llarg del món i no hi ha dia en què els nostres noms no mereixin algun festeig. 

CERVANTES: Serà cert el que dieu? Sapigueu que en el seu moment vaig escriure una obreta molt meva que vaig anomenar Viatge al Parnàs, amb molta al·legoria i coses que penso que eren de bon llegir. En ella, acompanyat d’alguns poetes i amb l’ajuda del bon déu Mercuri, pujàvem a un vaixell fet de versos que ens conduïa a lluitar contra un exèrcit de temibles poetastres. Però mai vaig pensar arribar a trobar-me aquí talment.

SHAKESPEARE: No obstant això, aquí ens trobem, que més coses hi ha en el cel i en la terra que totes les que pugui somiar la filosofia de l’home. I just és prear-se dels propis mèrits quan aquests són veritables i quan el temps els ha assentat. I així, encara que malament m’estigui dir-ho, haig de donar-li la raó al poeta Ben Johnson quan va dir que el meu nom no pertanyia a una sola època, sinó a l’eternitat sencera. Més glòria i felicitat em dóna això que tots els diners que vaig guanyar en vida, que per fortuna no van ser pocs.

CERVANTES: No em parleu de diners, senyor Guillem, que moltes penes i esforços vaig viure en els meus temps per no tenir-los. Només dos llinatges hi ha, sapigueu-ho, que són el tenir i el no tenir, i jo al segon pertanyo. I pels diners vaig ser soldat i vaig perdre la mà, que des de llavors em van anomenar i m’anomenen el manc de Lepant; i encara us dic que durant cinc anys i mig vaig ser captiu i esclau a Alger, per no poder pagar el preu del meu rescat. Així la meva vida va passar entre grans sotregades i infortunis, perquè els que busquen aventures no sempre les troben bones.

SHAKESPEARE: Lamento sentir-ho, amic Miguel. Em confirmeu quelcom que ja sospitava, i és que la vida no és altra cosa que una història contada per un babau, plena de soroll i de fúria, que res significa, i on poca justícia trobem. Però sentiu-vos alegre, almenys, pels dolços fruits que us ha aportat el vostre fill El Quixot.

CERVANTES: Cert és. No poques satisfaccions m’ha donat aquest fill meu, sec, encarcarat, antulladís i ple de pensaments varis. I fins i tot alguns diners em va portar per amenitzar la meva vellesa. Encara que també algun disgust dugué, perquè quan estava jo a punt d’acabar la segona part de les aventures del Cavaller de la Trista Figura, va venir un tal Alonso Fernández de Avellaneda a usurpar-me el seu nom i aniquilar les seves gestes, tot publicant per la seva part i sense jo saber-ho una continuació del meu pobre Quixot. I tan dolenta era, que si de propòsit jo mateix em posés a fer-la pitjor, no hi encertaria. Però bona venjança en vaig prendre a la meva autèntica i veritable segona part, on molt d’escarni vaig fer de les seves maldats.

SHAKESPEARE: Mala cosa és la fel de l’enveja, amic Miguel. Jo també la vaig sofrir en el seu moment. L’infame dramaturg Robert Greene va tenir la gosadia d’anomenar-me «corb arribista, embellit amb les nostres plomes». Algunes coses vaig manllevar per a les meves obres, és cert, però era més aviat la meva ploma la que les embellia a elles. I qui recorda avui a Robert Greene? Només la seva diatriba contra mi roman, perquè a vegades el verí sobreviu la serp. Oh, enveja, monstre d’ulls verds! Quant de perjudici has causat al món…

CERVANTES: Amb molt d’enteniment i discreció parleu, senyor Guillem, que l’enveja és arrel d’infinits mals i corc de virtuts, i lluny cal sempre de tenir-la, perquè més perd el que enveja que l’envejat.

SHAKESPEARE: Molta veritat hi ha en les vostres paraules. I ja que parlàveu del vostre Quixot, haig de dir-vos, bon amic Miguel, que vaig llegir amb gran fruïció la primera part. El conte del vostre Cardenio em va inspirar la Història del boig Cardeni, perquè em va semblar que era una història que bé mereixia ser coneguda per tots.

CERVANTES: M’afalagueu, senyor Guillem… M’agrada saber que les aventures del meu malaguanyat gentilhome va tenir tants i tan bons lectors. Molt me n’alegro, perquè per a mi va néixer el Quixot, i jo per a ell: i ell va saber obrar i jo escriure, i junts els dos en som un. Però qui podia imaginar que aquest fill del meu poc enteniment, que es va engendrar en les incomoditats d’una presó on sense justícia vaig ser pres, havia de donar-me tan grans honors?

SHAKESPEARE: Presó, dieu? Oh, infeliç! Ara veig bé quantes infaustes adversitats vau haver de tolerar a la vostra terra. Però és compliment degut el que es fa sense esperit de llagoteria, i bé els mereixeu vós, perquè vau donar als lectors no sols les divertides gestes del vostre Quixot, que amaga tan bones ensenyances, sinó també un aire fresc i nou a les històries que s’escrivien i s’escriuran, i que ja mai seran de la mateixa forma.

CERVANTES: Sento les vostres raons i em sembla que una altra persona hauria de rebre-les, tan poc creditor d’elles em trobo. Però com que la vostra mercè les diu, bon amic, hauré de creure-les, perquè la vostra destresa com a poeta i com a renovador del teatre i de la llengua travessen les fronteres angleses, i donen llum i glòria a la vostra terra en el món sencer. I diuen els bons entenedors que ningú ha descrit millor que vós les grans passions dels homes i les ambigüitats de les seves ànimes.

SHAKESPEARE: Us ho agraeixo, amic Miguel, us ho agraeixo humilment. Però ja el sol, amb el seu semblant escarlata, entre les muntanyes s’amaga, i la sang vessada del vesprejar va donant pas a la nit. Podria parlar amb vós durant hores, i no obstant això en algun punt cal callar, perquè quan les paraules són escasses, rares vegades es gasten en va. Per això us desitjo, estimat Miguel, bona nit.

CERVANTES: Anem-nos-en a dormir, doncs, i deixem que siguin uns altres els que vinguin i escriguin els seus treballs, perquè la ploma és llengua de l’ànima, i no han de faltar mai veritats que hagin de ser dites ni persona que les diguin. Bona nit tingueu, senyor Guillem, i llarga vida les seves obres.

****************************

Així ens imaginem nosaltres una possible conversa entre Cervantes i Shakespeare. I tu, com te la imagines? De què creus que parlarien? Explica’ns-ho en els comentaris!

I si vols saber més d’aquests dos gegants de la literatura, no et perdis les nostres dues biografies Cervantes. Un escriptor a la recerca de llibertat i Shakespeare. Vida i obra d’un escriptor genial.

A la biografia novelada de Cervantes, de la mà d’Eduardo Murias de Aller i del cervantista Antonio Rey Hazas, trobaràs el relat de la intensa vida de l’escriptor castellà; una vida plena d’aventures de cap a cap del mediterrani que no et deixarà indiferent.

I en el llibre Shakespeare. Vida i obra d’un escriptor genial, escrita pel popular autor anglès Michael Rosen, podràs descobrir el perquè de la importància de Shakespeare a la seva època i dins la literatura universal, i resseguir també la seva influència en la nostra cultura més propera.

Si t’ha agradat aquest article, no et perdis El Quixot a l’aula: Idees per a acostar Cervantes als teus alumnes i 5 propostes per descbrir a Shakespeare a l’aula.

Compartir: