A França han decidit tornar al dictat i a la lectura en veu alta. Veïns del nord decideixen que no ensenyaran als alumnes a escriure a mà. A Àsia, alguns països tenen jornades escolars molt extenses. A Espanya, algunes comunitats prohibeixen els deures i moltes altres debaten sobre l’erradicació dels mòbils als centres educatius.

Afegit a l’anterior, no sé si de manera contraposada o de forma complementària, trobem professors que fan màgia, que són YouTubers, que usen Twitter o Whatsapp perquè els seus alumnes aprenguin.

Alguna d’aquestes aproximacions està malament? Són totes correctes? Hem de prohibir des d’instàncies polítiques els recursos que s’han d’usar en els centres? Fins on arriba la llibertat de càtedra del professor a l’aula?

Davant els mals resultats obtinguts en proves internacionals, que suposen prestigi educatiu per a un país (o almenys així s’ha vist fins avui, encara que ja hi ha importants veus que ho posen en dubte), cada estat ha decidit donar una volta de rosca més a la ja retorçada educació, sense ser conscients, probablement, que aquesta rosca ja no dóna més de sí per moltes voltes que li donis, està passada de rosca, miris per on ho miris.

• Apoderem al professorat

Des de l’aula s’estan donant canvis meravellosos, sorgeixen idees increïbles, comptem amb docents excepcionals que treballen dia a dia, en molts casos amb escassos recursos, per esprémer al màxim la motivació dels seus estudiants i promoure el seu aprenentatge significatiu, el seu pensament crític i la seva curiositat.

No crec que un mètode sigui millor que un altre. Mai. Dependrà del context, del centre, dels recursos, dels alumnes, del professor/a i d’un llarg etcètera. I el que coneix aquestes circumstàncies és el docent. Per això penso que no hem de posar-li traves ni limitacions, perquè sempre intentarà fer el millor, donem-li ales igual que ell, o ella, òbviament, intenta fer-ho amb els seus alumnes, per intentar que volin el més alt possible.

• I llavors em pregunto, cal continuar aprenent-se les capitals del món?

Molts es posaran les mans al cap davant la recuperació de mètodes memorístics, dictats o de la lectura en veu alta. Personalment jo no. Em sembla molt bé. La memòria ha de ser exercitada i, en aquest sentit, saber realitzar operacions bàsiques de matemàtiques o saber les capitals del món són aspectes que abans s’enquadraven dins de la denominada com a cultura general i que s’està menystenint molt últimament.

Si no sabem sumar, restar o multiplicar mentalment, no tindrem la base necessària per poder resoldre un altre tipus d’operacions complexes. El coneixement de certs aspectes resulta fonamental per al desenvolupament de conceptes més complicats.

I no només això, el cervell d’un nen s’està desenvolupant (i el d’un adult deteriorant, així que ull perquè ens ve bé a tots), per la qual cosa hem de donar-li exercici per als seus músculs. Si volem que el cervell es desenvolupi de manera adequada, hem de fer-lo treballar, de moltes formes i des de moltes perspectives. I això inclou, sí senyors, saber-se les capitals del món i a ningú li ha passat res per saber-les. Encara que ara ja no ens recordem d’elles. Però aquesta és una altra qüestió que tindrà a veure amb activitats i propostes de treball posteriors.

• Memoritzar té moltes implicacions positives

Memoritzar suposa, com deia, exercitar el cervell, i ens proporciona cultura general, i una mica més important encara, i molt de moda, si volem agafar-nos a això: metacognició, metaaprenentatge i autoconeixement.

Probablement alguns encara recordem com estudiem totes aquestes capitals en el seu moment. Asseguts a les nostres taules, aquests anys prehistòrics en els quals encara no teníem internet i ideàvem les nostres pròpies regles mnemotècniques per  aprendre-les, fèiem esquemes, dibuixos, llistes, rimàvem paraules, completàvem mapes, ens plantejàvem metes i ens donàvem premis i minirecompenses per recordar-nos d’alguna cosa, paràvem una estona…i tot això ens ajudava a conformar i desenvolupar les nostres pròpies estratègies d’aprenentatge, a gestionar el nostre temps d’estudi, a conèixer quines tècniques ens eren més útils per estudiar i així una llarga llista de beneficis.

• Suposa això que clavarem els colzes tot el temps?

No. Però tampoc passa res per estudiar una mica. No tot és pràctic en la vida, no tot és tecnologia, ni Google, ni fabuloses eines digitals. Totes aquestes competències cal desenvolupar-les. És fonamental avui dia, sens dubte, clar que sí. Però no menyspreem el que ja teníem. Com tot en la vida, en el punt mig està l’equilibri. També cal saber escoltar, atendre una explicació, seguir un dictat i sí, aprendre’s les capitals. Una cosa no treu l’altra, o no hauria de fer-ho, des del meu punt de vista.

Compartir: