Bill Ayers

Bill Ayers va ser professor d’educació del College of Education de la Universitat d’Illinois a Chicago i ostenta els títols de Professor Distingit d’Educació i Investigador Principal Universitari. Va fundar el taller Small Workshop i el Center for Youth and Society, on impartia cursos relacionats amb l’ensenyament o la creativitat. Abans de dedicar-se a l’educació va ser un reconegut activista que lluitava pels drets humans. És autor de nombrosos llibres, en els quals aborda temes com la justícia social, la democràcia i l’educació.

Bill Ayers recorda que la seva escola era en una zona suburbana prop de casa seva, i que hi anava cada matí caminant al costat del seu germà gran i la seva germana. Té moltes anècdotes dels seus anys d’estudiant, però es recorda especialment d’una experiència de principis dels anys 50. A l’escola els preparaven per a un possible atac de míssils mitjançant simulacres d’incendi. Els deien “Ajupiu-vos i cobriu-vos!” i cada vegada que veien un centelleig brillant, Bill Ayers tancava els ulls i esperava que l’explosió arribés sota el seu pupitre.

Abans de ser professor, als anys seixanta i setanta, vostè va ser un conegut activista contra la guerra i pels drets civils. Per què va decidir dedicar-se a la docència?

A partir de 1965, a la meva vida hi van ocórrer diversos esdeveniments inesperats, que van motivar que em decantés per la docència. Estudiava a la Universitat de Michigan i formava part de diversos moviments com el que defensava els drets dels negres o les mobilitzacions contra la guerra de Vietnam. Després d’escoltar un discurs d’un líder estudiantil que ens deia que no deixéssim que ningú es burlés dels nostres valors, em van arrestar mentre participava en un acte no violent de desobediència civil. Vaig ser acusat de diversos càrrecs i em van portar a la presó del comtat, on un company que també havia estat detingut em va parlar sobre una Freedom School o ‘Escola de Llibertat’ [un moviment pedagògic que pretenia donar educació gratuïta als afroamericans com a eina d’emancipació]. Les classes es donaven en el soterrani d’una església. Quan em van alliberar vaig anar a visitar-la i em vaig trobar amb un petit somni utòpic, anomenat Comunitat de Nens. Em vaig incorporar a l’escola com a docent i, des d’aquest dia, he vinculat l’ensenyament amb el meu anhel de llibertat i de cerca interminable de justícia.

Què és més revolucionari: ser activista o ser mestre?

No es tracta d’establir una comparativa. Crec que no hi ha una cosa més revolucionària que l’altra. No hi ha un lloc perfecte o principal per intervenir o actuar per a construir un món més just, lliure i pacífic. Qualsevol persona que aspiri a una vida moral pot ser revolucionària. Això sí, és fàcil dir-ho, però és molt més complicat posar-ho en pràctica en el dia a dia.

Com definiria vostè l’ensenyament que s’imparteix actualment a les escoles?

Les escoles, sense importar on o quan, sempre són un mirall i una finestre a l’ordre social prevalent, un artefacte que els poderosos de tota societat construeixen per servir als seus interessos.

Segueixen existint injustícies en el món de l’educació?

Considero que sí. L’educació ja no és un bé comú, ni un dret humà universal, sinó un producte que es comercialitza en el mercat com qualsevol altre. En aquest escenari, els guanyadors i els perdedors es classifiquen amb implacable eficiència, i tots els marcadors tradicionals de desigualtat s’imposen amb una força renovada.

Quins canvis s’haurien de realitzar perquè tots els estudiants tinguin les mateixes oportunitats?

Primer, hem de lluitar a favor de la idea que l’educació és un dret humà fonamental i una responsabilitat comunitària bàsica. Tot nen o nena, simplement pel fet de néixer, té dret a una educació pública gratuïta, accessible i d’alta qualitat. Això significa que totes les famílies han de tenir al seu abast unes instal·lacions escolars decents amb personal qualificat. D’altra banda, el pla d’estudis ha de tenir una visió de futur, reconèixer la dignitat individual i enfortir la tolerància, la comprensió, la pau i l’amistat entre totes les persones, així com fomentar el respecte a les llibertats fonamentals i als drets humans. Les escoles han d’estar orientades cap al ple desenvolupament de la ment i la personalitat humana, i han de fomentar la llibertat intel·lectual.

 Com seria l’escola ideal?

Seria aquella en la qual els professors, independentment del curs i de les circumstàncies, ensenyin als seus estudiants que són éssers humans d’un valor incalculable. I que els plantegin preguntes fonamentals com: qui soc?, com he arribat aquí i cap a on em dirigeixo?, quina és la meva història? Obtenir aquestes respostes ens condueix cap a projectes de millora educativa.

Ha escrit bastants llibres relacionats amb l’educació. En un d’ell, “Teaching the Taboo: Courage and Imagination in the Classroom” (2011), ajuda els professors a enfrontar-se a la desmoralització que segons vostè existeix dins la professió. Per què considera que ñes un sector desmoralitzat?

El sistema és desmoralitzador, ja que ningú que es dediqui a ensenyar pot deslliurar-se d’uns sistemes d’avaluació que no són els més adequats. I, no obstant això, aquí estan. Ens agradi o no, els mestres han de realitzar exàmens estandarditzats al llarg del curs escolar. Per als docents no és particularment útil, ja que no és una avaluació realista. Aquestes proves no tenen res a veure amb l’ensenyament real. L’obsessió per les proves és vaga i equivocada, de principi a fi.

Quina creu que és la solució per superar aquest descoratgament?

Cada mestre hauria de fer un llistat amb els compromisos que ha adquirit en triar la seva professió, i revisar-los cada matí abans d’anar a escola per a tractar d’estar a l’alçada del que els estudiants es mereixen. Malgrat que sapiguem que no tots complirem els nostres ideals, no cal desesperar, i no és raó per a deixar de lluitar per tot allò que volem aconseguir.

També parla en un altre dels seus llibres, “Teaching toward Freedom”, de la curiositat, la imaginació, la iniciativa, la solidaritat, la valentia o l’emprenadoria, conceptes que anomena “les Grans Virtuts”. Com s’han d’ensenyar aquestes virtuts a l’escola?

“Llibertat” és una paraula densa, estratificada i necessària. Aquests conceptes han d’ensenyar-se partint de dues idees que cal tenir molt presents en tot moment: cada estudiant és únic i, simultàniament, forma part d’una comunitat més àmplia. L’objectiu principal de l’educació dins una democràcia ha de ser nodrir i construir aquesta comunitat de ciutadans independents.

Què poden fer els professors per transmetre aquestes idees als seus alumes?

Les aules poden convertir-se en espais on es generi un compromís autèntic. Els professors han d’esforçar-se per dir la veritat de manera crua i sense adorns, malgrat que sovint pot resultar difícil i desagradable. Però és absolutament necessari. No han de tenir por de ser subversius i de desafiar una cultura que invisibilitza els joves, i de ser crítics amb un sistema escolar que premia el compliment i la conformitat, al mateix temps que castiga formes de la llibertat com ara la imaginació, la creativitat, la iniciativa o el coratge.

Com haurien d’afrontar els professors els futur de l’educació?

Amb valentia i compromís. Acostant-se als estudiants i a les seves famílies. Promulgant la solidaritat, no el servei. Han de dir la veritat i recordar que la veritat i la reconciliació són seqüencials. Han de comprometre’s a mantenir l’esperança i a afrontar els desafiaments. I també, han d’atrevir-se a fer tot allò que pot resultar incòmode o inconvenient. Han de tenir molt present que no hi ha exemple de justícia, sigui a dins o a fora de les aules, sense risc, coratge o incomoditat.

Si t’ha interesat aquesta entrevista a Bill Ayers, no et perdis: Shabana Basij-Rasikh: “El lideratge femení es pot ensenyar”  i Nélida Zaitegi: “L’escola ha de ser una font de vida”.

Compartir: