Anabel Valera Ibañez compta amb una àmplia formació en àrees tan diverses com humanitats, magisteri, lideratge i direcció de centres educatius o història moderna i didàctica patrimonial. És creadora de la comunitat Entre Padres y Profes, on difon un concepte d’educació basat en la connexió i el respecte. Al llarg de la seva carrera docent ha impartit classes en totes les etapes educatives, des de l’Educació Infantil fins al Batxillerat. També ha format part d’equips directius en dues escoles. 

Durant gairebé 4 anys s’ha dedicat a la consultoria educativa i al coaching educatiu (certificada per AECOPE), acompanyant i formant a equips directius i claustres de professors en escoles d’Espanya, Llatinoamèrica, Filipines i Àfrica. Com a mare de família nombrosa va veure la necessitat de formar-se també en Disciplina Positiva. Aquest tipus d’enfocament li va obrir els ulls a una nova manera d’entendre la relació amb les persones i l’acompanyament educatiu.

Com va sorgir la idea de crear el teu blog Entre Padres y Profes?

Bàsicament per inquietud i per acostar-me a pares i professors i poder-los ajudar. A les nostres carreres professionals i per a gairebé tot en la vida estudiem i ens preparem a consciència, però per a ser pares, que és l’empresa amb major envergadura que afrontem, no existeix cap mena de formació específica.

Defenses educar des d’una disciplina positiva. Què significa per a tu aquest concepte?

És canviar la mirada de l’educació i focalitzar-se en els nens. Pot semblar una mica trencador perquè eduquem per i per a ells, però del que es tracta és de veure al nen des de la seva globalitat, no des del punt de vista de l’adult. Hem d’entendre com funciona el seu cervell per a poder adaptar-nos a les seves necessitats reals. La idea és treballar des de la connexió, educar des del respecte i baixar-nos d’aquest pedestal de mirada adultocentrista.

Per què és tan important educar des del respecte? Quins beneficis té?

Una educació basada en el respecte és el millor aprenentatge per a la vida. El que volem per als nostres fills és que siguin feliços, que visquin una vida plena. Per això, el respecte és la millor manera perquè comencin a treballar i construir aquest autoconcepte del qual després es deriva una bona autoestima, que els ajudarà a viure i a bregar amb tots els envits amb els quals es trobaran. En el moment en què es senten respectats, escoltats o compresos, podran traslladar aquest tipus d’actituds a les seves relacions personals i professionals quan siguin adults.

 Defenses que no és convenient castigar els nens, com hauríem de gestionar les situacions conflictives?

L’error forma part de l’aprenentatge, nosaltres com a adults ens equivoquem tots els dies i l’ésser humà aprèn amb aquest binomi infal·lible que és l’assaig-error. Els nens s’equivoquen molt sovint, igual que ens passa a nosaltres. Des del patró adultocentrista els castiguem, amenacem o fem xantatge. Si et comportes bé et donaré un premi, però si et comportes malament, et castigaré a la teva habitació.

Quins patrons hem d’aplicar?

Utilitzem patrons basats en la por. I com ens sentim com a adults quan un cap ens amenaça o ens fa xantatge? El càstig no ens porta a res, el que ells necessiten, sobretot, és sentir-se compresos i nosaltres entendre què hi ha darrere d’aquest mal comportament. Moltes vegades el càstig el que genera és frustració o venjança. Pot provocar que quan ja no els mirem ho tornin a fer, o nens que després es queden molt retrets. Pretenem que es comportin bé després de fer-los sentir malament? No té sentit. Per gestionar aquestes situacions conflictives cal entendre els motius del comportament i, després, buscar solucions perquè no es repeteixi una mala actitud o aquest mal comportament.

I quant a les notes, com hauríem de comportar-nos amb un nen amb males qualificacions?

El primer que hem de fer és anar al fons de la qüestió. Les males qualificacions no defineixen ni qui és el nostre fill ni el nostre alumne, ni allò que serà en el futur. Els grans estudiants no sempre han estat els més reeixits en la vida. De fet, Daniel Goleman defensa que la intel·ligència emocional i la capacitat de gestionar les emocions té una incidència molt important en l’èxit que es pot arribar a aconseguir. Per tant, davant unes males qualificacions hem de fer-nos tres preguntes com a educadors: no sap, no vol o és que no pot.

I, a partir d’aquí…

Si el nen no sap cal ensenyar-li, si no pot, potser és perquè té una disfunció executiva o està passant un moment de dificultat, o té un diagnòstic. Llavors caldrà posar-li aquestes adaptacions, aquests reforços que necessita per a poder millorar el seu rendiment acadèmic. I si no vol, que moltes vegades és el més habitual en adolescents, hem de preguntar-nos què és el que provoca que no vulgui. Li genera impotència veure que no sap o que no pot o es sent incapaç, cal descobrir quina barrera s’amaga darrere de cada cas. Hem d’abordar la situació no només des del resultat, cal fer-lo d’una manera més profunda i entendre la causa d’aquestes males qualificacions.

Afirmes la mala relació existent entre avaluació i qualificació. Ens pots explicar una mica més sobre aquest tema?

L’avaluació és un acompanyament estret de l’alumne en el seu procés d’aprenentatge. En canvi, la qualificació tal com s’està enfocant actualment, és un número que encasella. La qualificació estaria integrada dins del que és l’avaluació. Com a docents hem de fer aquest acompanyament del procés d’aprenentatge, no d’aquestes notes que ha tret en els exàmens. Cal tenir molt en compte aspectes com el seu acompliment a totes les classes, si ha participat, si ha estat actiu, si ha preguntat, si ha pres apunts… Després també tenint una visió molt integral de l’alumne, no només quant a desenvolupament acadèmic o intel·lectual sinó a nivell emocional, social o afectiu, i tenir molt present com va evolucionant.

Com podríem avaluar d’una manera correcta i justa als alumnes?

Hem d’avaluar el procés integral d’aprenentatge, i subratllo la paraula procés, ja que és el que ens marcarà el camí a seguir. Com he comentat anteriorment, una qualificació forma part de l’error, i el que no podem fer és castigar-lo, sinó utilitzar-lo com a eina d’aprenentatge. En què t’has equivocat en aquest examen? A veure quines preguntes no estaven bé? Què pots fer per aprendre-les? Hem de treballar en totes aquestes qüestions i no conformar-nos simplement amb donar una nota i passar al següent tema.

Com ajudes a pares i professors a connectar emocionalment amb els nens? Podries posar algun exemple?

Des de casa és fonamental posar l’accent en les assemblees de família, en les quals es reuneixen tots els membres. Proposo una ronda de reconeixements, en la qual cadascun dels components agraeixen, diuen una cosa bona que els ha passat aquesta setmana i es realitza una valoració en positiu. I, a continuació, revisar els punts sobre els quals la família ha anat prenent notes. Si ens trobem que últimament la roba és al terra o no està col·locada al cistell que li correspon, cal buscar solucions, arribar a acords. És una manera molt bona d’acompanyar als nostres fills en la cerca de solucions i a fer-los entendre la família com un equip.

Aquest tipus d’actuacions, es pot traslladar a una aula?

Sí, podem adaptar-les perfectament. En classe amb els meus alumnes faig una assemblea setmanal, encara que l’ideal seria que fora cada dia, però els horaris tal com estan plantejats no ho permeten. Una assemblea en la qual s’exposin els problemes que hi ha en la classe i que serveixi per a buscar solucions. A més, igual que succeeix a casa, és molt important reconèixer i acabar sempre amb una cosa positiva. Aquest tipus de pràctiques ajuden molt a connectar emocionalment amb els nens.

I en l’adolescència, que és una etapa plena de canvis, com poden ajudar els pares i els professors?

En primer lloc, posant la visió en què és l’adolescència. Com a educadors hem d’entendre-la i deixar-nos de prejudicis, perquè nosaltres també hem estat adolescents. Aquesta etapa, abans de res, és un moment en el qual s’experimenta un procés d’individualització, l’adolescent busca marcar distàncies davant les seves figures de referència. Necessiten ajuntar-se amb els seus iguals com un procés de preparació per a la vida adulta. Els pares i els professors ho solem interpretar com a actes de rebel·lia i com un judici i un rebuig cap a nosaltres. És molt comú que ens assaltin pensaments com: després de tot el que he fet jo pel meu fill ara em rebutja i em contesta malament. Lluny d’aquest judici cal intentar entendre-ho i formar-nos nosaltres també.

Què podem fer per a entendre’ls millor?

Abans de res, torno a posar l’accent en nosaltres, baixem dels patrons adultocentristes i posem la mirada en ells. Què està passant pel seu cervell, què està succeint en el seu cos. No és fàcil ser adolescent, no es reconeixen a si mateixos. Aquesta ambivalència és una muntanya russa emocional per a ells, amb la qual no és fàcil conviure. Llavors, com a pares o professors hem de decidir com ens posicionem. Des de la comprensió i la proximitat, o des del judici i l’adopció d’una postura distant?

Entenem, per tant, que la capacitat d’empatia cap als nostres fills i alumnes és una de les claus en educació.

Efectivament. La clau és entendre, ja sigui en educació o en les nostres relacions personals, posar-nos en les sabates de l’altre abans d’emetre un judici. Per a poder relacionar-nos necessitem entendre què passa al cap i al cor d’aquesta persona. Si a més parlem de persones vulnerables i absolutament dependents de nosaltres, com són els nens i adolescents, en què nosaltres som el seu principal punt de referència, és fonamental conèixer-los i saber què passa en el seu cervell per poder adaptar-nos a aquestes necessitats. Per a això, necessitem moltíssima formació i evitar sentir-nos culpables. Com a pares i professors volem fer-ho bé, ells són el més important de la nostra vida, però fora culpabilitats: moltíssima lectura, moltíssimes entrevistes com aquesta i a formar-se i a créixer i acompanyar als nostres fills, que és del que es tracta.

Compartir: