Agnès Van Zanten  és una sociòloga educativa nascuda a Veneçuela, que ha desenvolupat les seves recerques a França, on s’ha especialitzat en analitzar les desigualtats educacionals en un sistema, que ella apunta com a elitista. Actualment, és directora de Recerca al Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS), membre de l’Observatori del Canvi Sociològic, del Laboratori de l’Institut d’études politiques de París i  dirigeix la col·lecció Educació i Societat a Presses Universitaires a França.

Sempre va ser una bona alumna i té un record molt agradable de la seva estada a l’escola. A vegades, els hi explica als seus alumnes que ella va tenir l’oportunitat d’anar a estudiar a la Universitat de Stanford, gràcies a una beca que se li va concedir a Veneçuela. Els hi explica que, quan va arribar allà, es va trobar un nivell educatiu molt superior al que estava acostumada, la qual cosa li va permetre entendre l’aprenentatge des d’una altra perspectiva i empatitzar amb els joves de la seva edat que, per falta de recursos, no tenien accés a aquesta mena d’estudis.

Considera que l’educació actual està subjecta a desigualtats?

Aquest  sempre ha estat un dels meus temes principals de recerca a França.  És evident, que actualment existeixen desigualtats i, encara que cada país és diferent, mirant els resultats de l’enquesta de PISA, podem adonar-nos d’això. Molts estudiants de classe baixa tenen dificultats a les escoles i no se’ls ofereix l’ajuda que necessiten. Les desigualtats són un fenomen mundial i, encara que s’ha intentat minimitzar amb actuacions que faciliten l’accés a l’educació secundària, continuen existint.

Quin paper juga l’escola a l’hora de promoure desigualtats?

L’escola és un reflex de la societat, per la qual cosa per si mateixa, no pot compensar les desigualtats econòmiques, culturals i socials existents. Tots els meus treballs de recerca mostren que els col·legis són molt més igualitaris en aquelles societats que també ho són. És evident que tenen una certa responsabilitat, ja que poden decidir la manera com s’organitzen. Per exemple, en països amb sistemes que tenen moltes ramificacions com poden ser els casos d’Alemanya o Països Baixos, existeixen moltes més desigualtats que en aquells que segueixen sistemes unitaris. L’escola ha d’estar compromesa a combatre la desigualtat, però el pes principal ha de recaure sobre la societat.

Quins són els avantatges d’una educació igualitària?

Sabem que una educació igualitària té molts beneficis, sobretot individuals. Les escoles tenen un paper molt important en la inserció laboral. A França, per exemple, la titulació té molt valor en el mercat laboral. És per això, que molts joves tracten d’aconseguir un nivell elevat en el seu ensenyament, perquè els pugui facilitar millors oportunitats a l’hora de trobar treball. Amb una educació igualitària, tots els estudiants partirien en igualtat de condicions, almenys, en el seu primer treball.

Com han d’actuar les institucions per a remeiar les desigualtats?

Penso que l’important és tenir polítiques escolars amb l’objectiu de promoure la igualtat, i que vagin més enllà d’una simple declaració d’intencions. A França, es parla molt de propostes de millora, però la realitat és que es materialitzen pocs canvis. A més, és evident que existeix la segregació escolar, per la qual cosa no només aplicar els canvis educatius que es plantegen, sinó que cal lluitar contra la pròpia segregació i ajudar als professors al fet que puguin progressar, davant les dificultats que se solen trobar en el seu treball diari.

Quina incidència tenen els docents en la desigualtat educativa?

La incidència va en funció de la pròpia estratègia professional que adopti cada docent. La seva carrera és bastant horitzontal, per la qual cosa només poden avançar a mesura que van canviant de centre. Normalment, els professors de major edat i amb més experiència, es troben en col·legis més prestigiosos, en canvi, els més joves i menys experimentats, estan en escoles menys reconegudes.

De quina manera es pot promoure que els professors amb experiència es quedin a treballar en centres amb més dificultats?

El primer pas seria treballar la formació pedagògica del professorat. Si un alumne té poques dificultats, la formació no és tan necessària. En canvi, si ens trobem amb estudiants amb més problemes d’aprenentatge, els docents han de comptar amb els recursos pedagògics suficients per reaccionar i ajudar als seus alumnes. Existeixen casos de professors experimentats que prefereixen treballar en escoles amb més dificultats, perquè consideren que el seu treball resultarà de major utilitat. No obstant això, com he comentat anteriorment, no sol ser molt habitual. Alguna vegada s’ha intentat posar en pràctica polítiques que incentivessin el treball de professors en escoles amb majors dificultats, però els constants canvis de govern a França no faciliten que existeixi continuïtat en les polítiques educatives i que es pugui provar l’efectivitat d’algunes mesures.

Els pares contribueixen a la  segregació escolar?

Durant aquests últims anys, part del meu treball, ha consistit  a analitzar com intervenen els pares en l’elecció de l’escola. I, és evident, que contribueixen a fomentar la segregació. Em vaig parar a pensar per què molts d’ells insisteixen tant i volen evitar que els seus fills vagin a escoles amb alta concentració d’estudiants de classe baixa, i em vaig adonar que, el seu comportament, era molt racional. La majoria dels pares als quals vaig entrevistar em van dir que quan s’estudia en escoles amb alumnes amb dificultats, els altres estudiants no poden avançar al seu ritme, perquè el professorat ha de prestar major atenció als qui més els costa. Podem considerar que es mostren preocupats per un possible efecte de “contaminació” i intenten evitar-lo costi el que costi.

Com podem arribar a convèncer a les famílies per a millorar les desigualtats?

És un treball molt difícil, però no és impossible. Moltes famílies pensen que un col·legi és igual de bo, tant si és públic com a privat i que el seu nivell, té a veure amb qui va a escola. És a dir, els professors seran igual de competents en una escola o una altra, però qui marca la diferència, és l’alumnat que assisteix al col·legi. Aquesta falta de creença en l’educació i en la política, fa que sigui molt difícil trencar amb les desigualtats. Considero que en una de les coses en les quals s’hauria de començar treballar és en potenciar la comunicació.  Els professors haurien d’implicar els pares en el seu dia a dia i establir vincles, com a primer pas, per començar a evolucionar.

Els recursos econòmics són un factor determinant a l’hora de triar un model educatiu?

Sí, òbviament, són un factor molt important. A França hi ha diferències significatives, que venen clarament marcades per un tema de recursos econòmics. Però també amb el fet de si els pares treballen en el sector públic o privat. Existeix una clara relació entre els qui aposten per l’escola privada o pública, en funció de si ells treballen en un o altre àmbit. Els professionals d’empreses privades que compten amb recursos econòmics tendeixen a portar als seus fills a col·legis privats, mentre que els pares que treballen a sectors públics, acostumen a decantar-se per l’ensenyament que finança l’estat.

Existeixen diferències en el rendiment acadèmic en funció de si el model és públic o privat?

El que ha succeït a França és un fenomen interessant. Durant molt de temps, les escoles públiques han estat molt prestigioses i selectives, en canvi, des de fa ja alguns anys, es comencen a percebre diferències en el rendiment i els resultats acadèmics que obtenen els estudiants en una escola pública o a la privada. Aquesta diferència pot fonamentar-se en que els centres privats acaben tenint a la seva plantilla a professors amb més experiència.

Durant els últims anys ha estat treballant en la transició entre l’educació obligatòria i postobligatòria. Existeixen les mateixes desigualtats a tots dos cicles?

Efectivament, en aquest últim temps he estat treballant en l’accés a l’ensenyament superior. I moltes de les desigualtats amb les quals m’he trobat, tenen a veure amb com s’han desenvolupat els sistemes. Alguns dels temes principals de la meva recerca tenen a veure amb com les escoles preparen als alumnes per a l’ensenyament superior o  sobre les grans diferències entre les escoles per a la preparació de l’ensenyament superior. Tot i que cada vegada un major nombre d’alumnes accedeixin a cicles superiors, no és un indicatiu que els estudiants de classes més desfavorides no continuïn patint desigualtats respecte als altres. El “tipus” de desigualtats canvia i es mostren en la qualitat dels estudis i la formació que reben, així com a les universitats a les quals tenen accés.

La pandèmia ha accentuat les desigualtats en el sistema educatiu?

Encara tenim poc recorregut per observar els resultats de les recerques fetes durant la pandèmia, però la poca informació que tenim detecta que les desigualtats s’han accentuat durant aquest període. Les escoles no estaven preparades i, malgrat que van fer un gran esforç per adaptar-se a la situació, no van exercir una formació digital apropiada. Els pares van tenir un paper molt important respecte a l’atenció que li podien prestar als seus fills i, en aquest sentit, algunes famílies de classe baixa, no van poder adaptar-se a la modalitat en línia per manca de recursos.

Per saber-ne més…

Van Zanten subratlla el paper que ha de tenir l’educació a combatre les desigualtats. Si vols conèixer projectes que fomenten la participació social, promouen la igualtat i afavoreixen la relació entre família i escola, et convidem a conèixer Goguis per a l’Educació Infantil, Comunitat Zoom per a l’Educació Primària, o Comunitat en Xarxa per a l’Educació Secundària i el Batxillerat.

Compartir: