Probablement, pocs autors han jugat un paper tan crucial en la història de les lletres espanyoles com ho va jugar Emilia Pardo Bazán. Dona d’incomparable talent i d’una extraordinària erudició, la Pardo Bazán –com solien anomenar-la– va ser una pionera inqüestionable que va causar admiració, sorpresa, desconcert, escàndol, enveja, entusiasme, i no poques controvèrsies, i que va obligar a molts a reflexionar sobre la condició de la dona en la societat del seu temps. No sols va ser una dona que es va atrevir a posar-se al nivell de l’home –quelcom inconcebible en aquell moment–, sinó que a més ho va fer sense subterfugis, i no va tenir por de qüestionar la moral vigent tant en la seva obra com en la seva vida.

Pardo Bazán va ser una persona intel·ligentíssima i plena de matisos tan aguts que a vegades arribaven gairebé a la contradicció. Així, va poder ser al mateix temps conservadora i feminista convençuda; o defensora del realisme i de la crítica social, però de la mateixa manerauna vehement carlista. El seu pensament era complex i no es prestava a reduccions. Sigui com sigui, la seva presència i les seves gestes no van passar desapercebudes entre els seus contemporanis, i la van convertir en una figura de gran relleu públic, estimada i detestada a parts iguals. La seva importància va ser tal, que a la seva mort, la notícia va ocupar la portada dels principals rotatius espanyols. Tot el país va plorar la pèrdua de la gran escriptora gallega.

7 fets essencials sobre Emilia Pardo Bazán

Enguany, es compleixen 100 anys de la mort d’Emilia Pardo Bazán, i 170 anys del seu naixement, que va tenir lloc tal dia com avui de 1851. Volem aprofitar l’ocasió per a reivindicar aquesta brillant i indispensable escriptora, i us proposem fer-ho tot recordant alguns dels aspectes més significatius de la seva carrera i del seu pensament. Som-hi!

Va ser la primera gran feminista espanyola

Emilia Pardo Bazán, malgrat néixer en el si de l’aristocràcia gallega (era comtessa), va rebre una educació liberal i generosa per part del seu pare, que va ser alcalde i diputat a Corts per al partit liberal. Per a ella, l’educació era precisament una eina fonamental perquè les dones poguessin emancipar-se de la tutela dels homes i de la seva opressió, i demostrar la seva efectiva igualtat amb ells. Per aquest motiu, va aprofitar tots els espais que la seva rellevància social li va oferir per aplanar el camí d’aquesta igualtat. Ho va fer escrivint articles en premsa, donant conferències allà a on se li brindava l’oportunitat… Es va convertir així, juntament amb Concepción Arenal, en la primera gran valedora del feminisme espanyol.

També la seva obra reflecteix aquesta crítica social. En ella, denúncia especialment les diferents formes d’opressió de l’home sobre la dona, bé sigui per part de marits, de pares o de tot el cos social. A vegades, aborda fins i tot temes tan espinosos i delicats com el de la violència de gènere. Així succeeix, per exemple, en el brillant conte “El indulto”, en el qual una dona viu amb terror el retorn a casa del seu perillós marit després d’un breu pas per la presó per assassinat.

Entre 1892 i 1914, Pardo Bazán va finançar i va dirigir un projecte editorial propi que va anomenar “Biblioteca de la dona”, un conjunt de textos de diferents disciplines escrits per dones o que giraven entorn de la figura de la dona. En ell, va publicar a autores com George Elliot, María Zayas, Harriet Beecher Stowe o Madame de Stäel, entre d’altres, i obres com La esclativud femenina, de John Stuart Mill.

Va introduir el naturalisme en España

Emilia Pardo Bazán va viatjar àmpliament per Europa, i va passar llargues temporades a París, on va acudir a les famoses tertúlies dels germans Goncourt i va conèixer escriptors com Victor Hugo o Zola. Molt sensible a les tendències estètiques del seu temps, va endevinar en el naturalisme un nou corrent estètic amb un gran potencial social, per la qual cosa va advocar per ella –encara que no sense certes reserves– en una sèrie d’articles més tard recollits en el llibre La cuestión palpitante. En aquest llibre fundacional defensava també l’obra dels seus contemporanis Galdós i Clarín, i assenyalava la necessitat de mirar cap a França i Rússia.

La cuestión palpitante va causar una gran impressió –i un gran escàndol– en la societat intel·lectual espanyola del seu temps, i va contribuir decisivament a la introducció del naturalisme a Espanya. Tanta va ser la seva repercussió, que el marit d’Emilia Pardo Bazán li va demanar que deixés d’escriure per tal d’evitar el desprestigi; petició que, per descomptat, l’Emilia no va acatar i que va portar a una separació concertada però irrevocable del matrimoni.

Émile Zola, per cert, va apreciar el llibre, encara que les paraules que li va dedicar donen una idea novament més dels prejudicis de l’època: «És llibre molt ben fet, de fogosa polèmica: no sembla llibre de senyora. Aquelles pàgines no han pogut escriure’s en el tocador». Probablement va ser arran d’aquestes apreciacions que l’autora de Los pazos de Ulloa va trencar amb Zola i el va convertir en blanc de nombrosos dards i crítiques.

Va ser la primera escriptora professional a Espanya (i una de les primeres a Europa)

Emilia Pardo Bazán va fer sempre el possible per viure segons les seves conviccions. No és d’estranyar, per tant, que l’autonomia i la llibertat fossin una prioritat fonamental, sens dubte coherent amb les seves reivindicacions. En aquest sentit, en una carta a un amic, va deixar escrit: «M’he proposat viure exclusivament del treball literari, sense rebre res dels meus pares, ja que si m’emancipo en certa manera de la tutela paterna, haig de justificar la meva emancipació no sent en res dependent».

D’aquesta manera, l’escriptora gallega es va convertir en la primera escriptora espanyola que va poder viure del seu treball intel·lectual. Que no va ser poc, si tenim en compte que va escriure més de 1.500 articles periodístics, unes 40 novel·les, prop de 600 contes i una vintena d’assajos, a més de les conferències que va pronunciar i d’altres activitats limítrofes.

Va mantenir una relació romàntica amb Galdós

La seva apassionada relació amb l’escriptor Benito Pérez Galdós era un secret a veus en la societat de l’època. I també està ben documentada, perquè es conserven gran part de les cartes que Pardo Bazán va escriure a Galdós (encara que no a l’inrevés: es diu que quan Franco es va apropiar del pazo de Meirás, antiga residència de l’escriptora, la seva dona, Carmen Polo, va cremar totes les cartes escandalitzada pel seu contingut indecorós).

Els amors de Pardo Bazán i Galdós van ser fervorosos, segons mostren les cartes que es conserven, però es van basar sobretot en l’apreciació mútua de la intel·ligència i en el respecte. Probablement, tots dos van trobar en l’altre una cosa no gaire fàcil de trobar: un interlocutor a l’altura del seu geni. Encara que el més sorprenent sigui potser l’esperit liberal i despreocupat amb el qual els dos escriptors es van enfrontar als prejudicis morals del seu temps: «Davant la moral oficial –va escriure Emilia Pardo Bazán–, no tinc defensa, però tu i jo se’m figura que anem una mica per a nihilistes en això. Li hem fet la mamola al món neci, que prohibeix aquestes coses».

Va ser la primera dona en ser sòcia de l’Ateneu de Madrid

Entre les fites que va aconseguir Emilia Pardo Bazán, es troba la de ser la primera dona en formar part de l’Ateneu de Madrid, el principal centre cultural de la capital en aquell moment. Encara que l’escriptora havia donat conferències en la prestigiosa institució, no va ser fins el 1905 que li va ser permès inscriure’s com a sòcia. Fins a quin punt aquest precedent va ser important, ho mostra que, just després de ser admesa, dues altres prestigioses feministes, Carmen de Burgos i Blanca de Ríos, es van atrevir a presentar les seves pròpies peticions d’ingrés, que per descomptat tampoc no els van poder ser denegades. Una vegada més, la comtessa de Pardo Bazán havia esbrossat el camí per a les que la seguien.

Emilia, per part seva, no es va limitar amb aquest èxit, sinó que el 1906 va ser nomenada presidenta de la secció de literatura de l’Ateneu. Cosa que no ha d’estranyar-nos si tenim en compte que les classes de Literatura contemporània que havia donat a l’Escola d’Estudis Superiors del propi Ateneu en el curs 1896-1897 van comptar amb el nombre gens insignificant de 825 alumnes inscrits, superant amb escreix les inscripcions per a cursos d’altres insignes intel·lectuals de l’època.

Li va ser negat l’ingrés a la Real Academia Espanyola en tres ocasions

Encara que pocs espanyols havien reunit tants mèrits com ella per ingressar a la RAE, la institució havia prohibit explícitament, l’any 1853, l’entrada a qualsevol dona a l’Acadèmia. Pardo Bazán, tanmateix, no es va acoquinar amb això, i quan va saber que dues butaques havien quedat vacants, va decidir presentar ella mateixa la seva pròpia candidatura, contravenint els procediments habituals. Encara que la resposta va ser òbviament negativa, la situació va ser objecte d’un intens debat.

L’escriptor i acadèmic Juan Valera va ser un dels principals opositors a la idea que la polígrafa gallega entrés a l’Acadèmia. En el pla públic, va justificar la seva resposta –encara que sota pseudònim– en el fullet “Les dones i les acadèmies”, en el qual argumentava que no era un problema de mèrits, sinó de les probables incompetències entre homes i dones en la institució. En el pla privat, no obstant això, donava una justificació diferent i de bastant pitjor gust: les butaques de l’acadèmia, deia, eren molt antigues i no podien canviar-se, i la circumferència de doña Emilia sens dubte no cabia en elles.

Va ser la primera dona catedràtica a Espanya

Encara que Emilia Pardo Bazán no havia pogut anar ella mateixa a la universitat (vetada a les dones), i la seva formació havia estat per tant essencialment autodidacta, el 1916 va ser nomenada per a la càtedra de literatures neollatines contemporànies de la Universitat Central de Madrid. La càtedra va ser creada a mesura per a ella pel ministre d’Instrucció Pública Julio Burell, encara que no li va arribar sense trobar-se abans amb la forta oposició de gran part del claustre universitari, incloent intel·lectuals com Menéndez Pidal o Ortega Gasset. Mèrits, no obstant això, no li faltaven: Pardo Bazán llegia correntment en francès, anglès, alemany, italià, portuguès i català, i pocs contemporanis seus podien presumir de tenir un coneixement tan ampli i profund de la literatura estrangera que s’estava escrivint en aquell moment com el tenia l’autora gallega.

A diferència d’en les seves concorregudes conferències, pocs alumnes es van inscriure a la seva assignatura de la universitat. Això pot atribuir-se probablement a la novetat de la matèria (era la primera vegada que la literatura contemporània entrava en la universitat) i també al fet de ser aquesta de pagament i reservada a doctorands. En tot cas, per evitar que fos cancel·lada, hi acudien nombroses dones de l’alta societat i admiradores de l’escriptora, a més d’un vell bidell de la universitat, qui estava convençut, segons s’explica, que l’immens talent de donya Emília no podia quedar-se sense públic.

Emilia Pardo Bazán va ser una dona extraordinària i una lluitadora nada i d’incomparable tenacitat. Va arribar fins allà a on es va proposar per dret propi, encara que li costés el doble del que li hauria costat a qualsevol home. L’escriptora, però, era molt conscient del fet que estava obrint camí, i per això mai va deixar que la seva ambició flaquegés. D’aquesta manera, l’autora gallega va obrir molts camins que encara avui són i han de ser transitats.

Esperem que aquestes breus notes sobre Emilia Pardo Bazán i la seva influència decisiva en la història de l’Espanya contemporània t’hagin resultat interessants. Per descomptat, una figura tan profunda i complexa com la de Pardo Bazán no s’esgota en unes poques anècdotes, fins i tot en el cas d’anècdotes tan substancials com aquestes. Sigui com sigui, aquest aniversari que celebrem ens dona l’excusa perfecta per rendir-li el millor homenatge que podríem brindar-li, que no és un altre que el de llegir i rellegir la seva obra i endinsar-se en el seu pensament fecund.

Si tha agradat aquest article, no et perdis Centenari d’Emilia Pardo Bazán: una realitat social per reflexionar, 4 portes d’entrada a la literatura de Benito Pérez Galdós i 8 grans dones que van canviar el món.

Compartir: