“El desig evident i en augment per una educació basada en l’evidència ha coincidit amb un període de progrés tremend en el camp de la neurociència que ha captat un enorme interès públic general amb els seus assoliments, i això ha portat a un debat, ja en marxa, sobre la potencialitat de la neurociència  per propiciar una reforma de l’ Educació” (Stern, 2005) (1).

En primer lloc, el terme de neuroeducació podríem substituir-lo pel de Neurociències aplicades a l’Educació o Neurociència educativa. Perquè el concepte de neuroeducació, encara que clar i concís, pot ajudar a disminuir l’essència i importància de la influència de la neurociència en l’Educació, almenys com puc entendre-la, com l’estudi del cervell i la seva relació amb el procés d’Ensenyament- Aprenentatge.

Incorporant i promovent la integració de les Ciències de l’Educació amb les que s’ocupen d’estudiar el funcionament del cervell, ha generat cert avanç en el binomi ensenyament-aprenentatge, ajuda a potenciar les capacitats neurocognitives i emocionals dels alumnes a l’aula, dels seus professors, referents directes.

La Neuroeducació brinda a l’educador major coneixement sobre què succeeix en el cervell dels alumnes i indica quins factors influeixen en el seu creixement, desenvolupament i funcionalitat.

Autors com Francisco Mora (2013) (2) parteixen de la premissa de “només es pot aprendre allò que s’estima”, sota conceptes com neuroeducació o funcionament del cervell, Mora (2013), defensa la necessitat d’integrar mecanismes sota la partícula neuro a la realitat educativa de l’aula. Així, segons assenyala aquest autor (Mora, 2014)(3).

“El binomi emoció-cognició és indissoluble, intrínsec al disseny anatòmic i funcional del cervell” Sabem que només pot ser veritablement après allò que genera una emoció, la qual cosa significaria que el modelatge neuronal estaria reservat a l’educació a través de les emocions.

Estaríem parlant llavors de Neuroeducació? Existeixen els neuroeducadors?

Neurociència educativa a l’ aula

En aquest sentit, David Bueno (Rodríguez, 2015)(4), professor de genètica de la Universitat de Barcelona, exposa un exemple representatiu, “quan em toca explicar-los, el triangle de Tartaglia, una fórmula matemàtica que necessiten per resoldre problemes de genètica, els explico que el matemàtic italià que la va formular no es deia  artaglia, sinó Niccolò Fontana. Era tartamut, tartaglia, en italià. Aquest malnom va acabar donant nom a la fórmula. Aquesta anècdota fa esclatar de riure als estudiants, i el millor és que ja no s’obliden de la fórmula”.

Seguint aquest fil argumental, s’entén que els docents han d’aprofitar el que es coneix del funcionament del cervell per ensenyar millor. Usant arguments de divulgadors de l’Educació com Sir Ken Robinson, planteja de manera entretinguda i commovedora la necessitat de crear un sistema educatiu que nodreixi (en comptes de soscavar) la creativitat, l’Escola o sistema que la descriu, ha de definir-se des d’un altre prisma.

“Necessitem mestres que preparin als nens per afrontar els nous reptes. Ells són capaços de transformar el cervell dels alumnes, tant física com químicament, de la mateixa manera que un escultor amb el seu cisell és capaç de crear una figura tan bella com el David” (Mora, 2014).

Es pot interpretar la necessitat i interès de generar qualitat en la instrucció dels docents, el context educatiu i d’aula, lloc en el qual l’alumne passa una gran part del seu temps, per aquest motiu sigui considerat com un lloc motivador, innovador i de treball autònom i social.

La Neuroeducació, en permetre que el docent conegui i entengui les característiques del sistema nerviós i del cervell i, al seu torn, relacioni aquesta informació amb el comportament i actituds dels seus alumnes, manera o estratègies d’aprenentatge, actitud, ambient de l’aula… es podria considerar un primer esglaó a pujar en la formació i preparació docent, que marcarà la diferència en la qualitat de la educació (Kandel, Jessell i Schwartz, 2005)(5).

La necessitat d’integrar la importància de l’estudi del cervell en l’Educació és de gran rellevància, fent-se de recursos, habilitats, actituds per a un major desenvolupament cognitiu, habilitats en l’aprenentatge, maneig d’emocions…, a l’aula.

A més de neurociència educativa, altres articles dels nostres col·laboradors són Cal seguir aprenent-se les capitals del món o Música i creativitat el el desenvolupament cognitiu i emocional.

1 Stern, E. (2005). Pedagogy meets neuroscience.  Science, 310, p. 745. 
2 Mora, F. (2013).  Neuroeducación. Madrid. Alianza Editorial.
3 Mora, F. (2014).  ¿Cómo funciona el cerebro?. Madrid. Alianza Editorial.
4 Rodríguez, P. (16 de abril de 2015). La mirada de aprobación del maestro es más gratificante que un 10. El Diari de l’Educació. 
5 Kandel, E; Jessell, T. & Schwartz, J. (2005). Neurociencia y conducta. Madrid. Pearson Prentice Hall.

Compartir: