Heike Freire

Entrevistem a Heike Freire, filòsofa, psicòloga, pedagoga i activista. És considerada un referent internacional en l’establiment de les bases pedagògiques per a l’educació en contacte amb la naturalesa i creadora de la “pedagogia verda“. Es mostra en total desacord amb els protocols que s’han aplicat a les escoles als nens i nenes durant la pandèmia.

La infància de Heike Freire va transcórrer entre dues escoles. La primera era un col·legi modern, que tenia un hort, en el qual no els posaven deures, ni tenia llibres de texts. La segona va resultar ser més dura, amb pati de ciment, una disciplina estricta i en la qual fins i tot s’aplicaven càstigs. Des del primer moment i sense haver aprofundit ni conèixer teories sobre educació, va tenir molt clar quina de les dues escoles era millor per a ella. Va viure aquella experiència com una transformació, i va decidir que volia ser pedagoga per a estudiar l’ésser humà.

En què se centra l’educació en verd?

L’educació en verd cerca el camí del que considerem la renaturalització de l’ésser humà. Parteix d’una necessitat profunda de transformació humana, social, econòmica i cultural. Ens hem desviat de la naturalesa situant-nos per sobre de qualsevol ésser viu i hem decidit que la nostra espècie pot dominar el món. Però necessitem restablir el contacte amb la naturalesa i l’amor per la vida, que és innat en les persones.

Amb tots els seus anys d’experiència, què és el que més li ha sorprès del seu treball de terapeuta?

El que més m’ha marcat durant tots aquests anys han estat les transformacions, els canvis profunds que s’han produït en les persones amb les quals he treballat la connexió amb la naturalesa. És una experiència que m’ha donat molta força. Acompanyant nens i nenes he pogut observar com el contacte amb la naturalesa els ajuda a superar els problemes i els límits que s’havien imposat ells mateixos.

Com poden promoure les escoles el contacte amb la naturalesa?

L’educació té una cosa molt important a aportar, un granet de sorra que és essencial, perquè tracta amb persones. Moltes escoles pensen que renaturalitzar consisteix en tenir un hort i posar aigua, sorra i bancs al pati, però això és molt superficial. El procés és molt més complex: cal retrocedir molts anys enrere per descobrir com era l’hàbitat on s’han edificat les escoles. Sobretot, en el cas de les escoles urbanes, que són les que més ho necessiten. Cal recordar que abans s’ensenyava en plena naturalesa, perquè no existien edificis dissenyats per estudiar.

Quins altres aspectes ha de contemplar la renaturalització?

També és molt important tenir en compte el projecte educatiu. La manera en la qual les escoles organitzen els espais i els temps, posant en primer lloc l’essència humana i l’espai natural. Una escola renaturalitzada ha de ser oberta a les necessitats dels nens i nenes i requereix d’una transformació molt profunda.

Com repercuteix el contacte amb la naturalesa en el rendiment escolar?

Hi incideix positivament. Està demostrat que té un efecte restaurador sobre l’atenció de l’ésser humà, i que ens ajuda a aconseguir que els nens i nenes puguin concentrar-se en les tasques escolars durant més temps. És important que durant la jornada escolar es vagin fent pauses i que els estudiants surtin al pati, ja que un breu contacte amb la naturalesa permet superar la fatiga atencional que genera la formació acadèmica i ajuda a què, en tornar a l’aula, es pugui seguir rendint. Però, d’altra banda, cal revisar i abolir el que entenem com a rendiment escolar, ja que tal com ho plantegem actualment, fa molt mal a nens i nenes.

Com es planteja a les escoles?

Els col·legis s’han convertit en fàbriques de producció en massa, d’individus normalitzats i, en general, bastant ferits en el seu ésser. Les escoles han passat a ser institucions burocràtiques i desconnectades del veritable sentit d’educar. La paraula escola en grec és σχολή (‘scholé’), que significa oci i diversió, tot el contrari a rendiment. Educar és acompanyar els nens i nenes en el ple desenvolupament de la seva autonomia en contacte amb la naturalesa. La necessitat d’encaixar els estudiants en patrons iguals ha fet molt de mal. Els hem categoritzat com a mals estudiants, com a desobedients o fins i tot els hem diagnosticat problemes físics i psicològics, simples efectes secundaris d’una societat i una escola tòxiques.

Com ha afectat la pandèmia a l’educació en verd?

Ha afectat de diverses maneres. L’aspecte positiu és que existeix una major consciència de la necessitat d’estar en contacte amb la naturalesa. Moltes escoles han fet el pas i han començat a impartir algunes de les seves classes en l’exterior, en boscos, parcs o platges. S’ha utilitzat la situació per a crear grups de convivència, on els nens i nenes poden relacionar-se de forma molt positiva. Els docents han comprès (o recordat) la importància de la relació, de la connexió personal amb els seus alumnes. A més, molts pares s’han adonat que estar connectats a les pantalles no satisfà les necessitats dels seus fills. Però d’altra banda, en el costat negatiu, trobem els protocols i plans de contingència que s’han aplicat, que han estat i són desproporcionats i molt perjudicials per al desenvolupament harmònic i ple dels nens.

S’han tingut en compte els drets dels nens i nenes durant aquest període?

No sols no s’han tingut en compte, sinó que no s’han respectat i s’han violat alguns dels seus drets fonamentals, com per exemple el dret a la salut. Per als nens i nenes aquest dret implica poder moure’s, sortir, tenir contacte amb el sol, relacionar-se, etc. Molts nens van a escola per trobar-se amb els seus companys i no perquè els interessin els continguts que els ofereixen.

Com creu que han viscut els estudiants durant els mesos de quarantena la “educació en línia”?

L’educació en línia no és educació, ja que amb ella desapareix la relació humana. La veritable educació es centra en el contacte entre persones, no s’educa rebent exclusivament continguts acadèmics. Un nen o nena en l’etapa infantil, no té els recursos necessaris per a reconèixer als seus companys i mestres a través d’una pantalla.

Els professors han estat a l’altura per a gestionar una situació tan complicada?

Han fet el que han pogut, tenint en compte les circumstàncies. Els millors docents han estat aquells que s’han oblidat de l’aspecte acadèmic i s’han preocupat per l’estat emocional dels seus alumnes. La pandèmia ha estat un moment per a recuperar la humanitat. Per l’altre costat, considero que els professors que han bombardejat a les famílies amb exigències centrades en aspectes curriculars, en lloc de donar-los als nens i nenes eines per a ajudar-los a educar-se en família, no han actuat correctament.

Quins valors considera que estan transmetent els docents als seus alumnes?

És molt difícil respondre a aquesta pregunta, hi ha de tot. Particularment m’agradaria que en aquesta situació tan complexa, es transmetessin valors humans, com la comprensió, empatia, afecte, autonomia… ja que considero que és el tipus d’aprenentatge que pot salvar a la nostra espècie. Quan som adults i pensem en els professors que ens han marcat, sempre recordem especialment a aquells que ens van transmetre algun valor personal.

Considera que la volta a la normalitat posarà en valor la importància d’entrar en contacte amb la naturalesa?

Espero que aquesta crisi no ens instal·li de tornada a la normalitat d’abans. La pedagogia en verd hauria de formar part de la “nova normalitat”. Hauríem de ser capaços d’aprofitar l’oportunitat de començar a construir una humanitat amb més sentit i un món que recuperi la naturalesa per ajudar-nos a ser conscients del que som i del que ens envolta.

Si t’ha agradat aquesta entrevista a Heike Freire, no et perdis Roser Boix: “L’escola multigrau porta a utilitzar estratègies didàctiques més actives”, Francesco Tonucci: “Tenir un bon docent hauria de ser un dret fonamental dels nens” i Shabana Basij-Rasikh: “El lideratge femení es pot educar”.

Compartir: