Oferir ajuda: La bastimentada docent.

L’any 1976, David Wood va publicar, juntament amb Bruner i Ross, un article sobre el rol del tutor (entès com a docent) en la resolució de problemes pel Journal of Child Psychology and Psyquiatry, on es va presentar per primer cop el concepte de “bastimentada docent“. A aquest ens remetrem. Aquest concepte, extremadament afortunat, considera quelcom que, com a docents, hem experimentat a classe sovint.

Com saber la quantitat, el moment i la qualitat de l’ajuda que hem de donar als alumnes per resoldre un problema, de manera que afavorim la seva autonomia i, al mateix temps, atenguem les seves dificultats? Es tracta, sense dubte, d’una pregunta crucial en l’aprenentatge, donat que si donem l’ajuda adequada, potser no podran avançar i si donem massa o en el moment inoportú, potser no els hi permetem ser suficientment autònoms i acabin confiant en el fet que no és necessari esforçar-se perquè l’ajuda vindrà a suplir el seu propi esforç.

La metàfora de la bastimentada docent és mot visual. Quan es construeix un edifici, es va aixecant progressivament una bastida que ajuda a l’aportació dels materials de forma progressiva, per ser retirat tan aviat com l’edifici s’hagi acabat perquè se sostingui per si mateix.

Així ha de ser l’ajuda docent: oferir el suport necessari en la construcció de l’aprenentatge, per anar retirant aquesta ajuda en benefici de l’autonomia del educant.

Segons les idees de Wood, comprenem que l’ésser humà té, de forma innata, la predisposició a ajudar a un altre ésser humà en una feina que domina, quan veu que l’altre no podrà aconseguir, per si mateix, el seu objectiu. Les neurones mirall que han descrit els neurobiòlegs, ens predisposen a imitar les conductes d’èxit dels nostres semblants i, també, a empatitzar amb ells.

És cert que la força d’aquest impuls és molt intensa en uns éssers humans i no tant en altres. Per aquest motiu, el treball col·laboratiu entre iguals, pot ser una bona forma de construir la bastimentada sense obviar que la pregunta que plantegem se seguirà donant.

El concepte de bastimentada introdueix a més una altra reflexió molt pertinent. Hem d’ensenyar als i les alumnes a desenvolupar les seves habilitats per demanar o sol·licitar ajuda, en quantitat, qualitat i temps adequats. Les mateixes investigacions de Wood van posar de manifest una conclusió que ha de fer-nos reflexionar als docents: els nens i nenes amb més dificultats d’aprenentatge, són, de fet, els que menys ajuda sol·liciten, perquè no els hem entrenat per això.

El professor Wood no es refereix, a les seves investigacions, a l’ajuda col·lectiva, al grup, sinó a l’ajuda individual, més difícil de detectar i oferir a les classes. Aquest concepte d’ajuda no parteix d’una concepció passiva de l’alumnat sinó tot el contrari. Hem d’entrenar els nens perquè detectin quan necessitin ajuda, la busquin al nivell i intensitat adequats i els adults, en particular els docents, hem de refrenar el nostre poderós desig d’ajudar sempre.

Només s’ha d’ajudar quan i en la mesura que convé, i detectar aquestes variables és certament un procés complex, quasi un art.

Sovint, ho hem de reconèixer, els docents, conduïts per la vocació de servei, ens deixem portar pel nostre impuls d’ajuda i promovem respostes d’acomodació  en l’alumnat que no desitjàvem en absolut. Els hi donem la solució abans que permetre’ls que la busquin i la pensin per si mateixos.

Per tot això, els docents hem d’aprendre i practicar la bastimentada que consisteix a promoure una ajuda a temps, per anar, a poc a poc, esvaint-se, i això casa perfectament no només amb el coneixement profund del repte proposat a emprendre, sinó també amb el coneixement profund de l’alumne que requereix l’ajuda. Als docents ens resulta essencial, en la nostra professió, posar-nos en el lloc dels dissidents per poder promoure una ajuda que sigui útil i no contraproduent.

Quan entrem a classe, promovem sempre una feina que intentem que sigui un repte manejable, ni massa fàcil perquè no sigui un repte, ni massa difícil perquè no hi hagi possibilitats d’èxit. A continuació, tractem que parin atenció als aspectes focals de la feina fins comprendre, en profunditat, què es demanda d’ells i elles.

En aquest aspecte s’ha de remoure els distractors que poguessin apartar-los del focus i ajudar-los a recordar els objectius bàsics. Hem de tenir present que les investigacions de Wood van posar de manifest que l’alta activitat psicològica, necessària per a l’aprenentatge, comença a decaure passats uns trenta minuts.

Com a docents, quan acumulem una certa experiència, comencem a observar que alguns alumnes tenen dificultats per continuar amb la feina assignada. El més convenient és graduar l’ajuda que se’ls hi dona. Podem començar assenyalant-los que poden trobar la bastimentada en el seu grup d’iguals.

No obstant això, si aquesta no és suficient, hem d’intervenir, bé assegurant-los verbalment que van per bon camí, o bé rectificant la ruta que segueixen. Si això no és suficient, podem en un segon pas, indicar-los la ruta que no estan percebent i si, amb tot i això, no s’aconsegueix, podem facilitar-los una disjuntiva (seria com això o com allò?). Si inclús així no fos suficient, seria necessari oferir la seqüència de passos completa fins a la solució.

Hem d’entendre que entre cada un d’aquests passos hem de deixar el temps necessari perquè l’alumne progressi per si mateix/a. Només sobre l’èxit final es pot seguir aprenent, encara que en el procés es donin molts fracassos.

Com dèiem anteriorment, és necessari evitar la dependència excessiva de l’ajuda, però sense que per això decaigui la confiança en la qual es rebrà aquesta. En el primer cas es pot produir una falta d’esforç per part del dissident; en el segon, una pèrdua de motivació del mateix per no entreveure cap possibilitat d’èxit.

La docència i l’ajuda aquí descrites són sempre col·laboratives amb l’alumnat i, en certa manera, un camí pel qual avançar, donat que el seu èxit absolut és extremadament difícil.

El temperament de l’alumne, la seva capacitat d’atenció i concentració, són algunes d’entre moltes variables que venen a dificultar la viabilitat de l’ajuda, al que cal afegir que els nens i nenes que tenen dificultats d’aprenentatge troben realment més dificultats per ensenyar-se a si mateixos i regular el seu propi aprenentatge.

Per aquest motiu hem d’entrenar-los en la cerca d’ajuda, tant en diverses fonts, com en diverses persones del seu abast; hem d’animar-los a prendre’s el temps que necessiten per pensar per si mateixos, sense avançar-nos al seu procés d’aprenentatge.

Si t’ha interessat aquest article sobre la bastimentada docent t’agradarà llegir La necessària reflexió dels alumnes per a un aprenentatge significatiu i Neurociència educativa en els processos d’ensenyament-aprenentatge.

Compartir: