L’any 2020 s’han complert 100 anys del naixement i 40 anys de la mort del gran pedagog Gianni Rodari (1920-1980). Al blog de Vicens Vives, ens sembla una bona ocasió per celebrar la figura d’aquest imaginatiu educador i continuar amb ell la nostra sèrie dedicada a grans docents de la història, que vam començar fa unes setmanes amb la nostra entrada dedicada a Maria Montessori.

Si bé Rodari és conegut avui principalment com a escriptor, la veritat és que va ser, per sobre de tot, un mestre compromès amb la causa educativa, i així ho prova la seva gran tasca i tots els testimoniatges que ens ha deixat. Va ser un pioner de la nova pedagogia del seu temps, i sens dubte un dels seus caps més visibles a Itàlia. Va escriure en nombrosos diaris i va aparèixer sovint en premsa o televisió, on va exposar les seves conviccions sobre la infància, la relació dels adults amb els nens, i sobretot la preeminència de la fantasia com a eina pedagògica.

Esbós biogràfic

Gianni Rodari provenia d’una família humil, marcada per la primerenca mort del pare. Rodari es va mostrar des de molt jove tímid i introvertit, però brillant i apassionat per l’aprenentatge. Després de graduar-se en magisteri, va començar a fer classes en escoles, sovint rurals. La situació d’escassetat durant la guerra ho va portar a demanar treball a la feixista Casa del Fascio, on per a assignar-li un lloc com a mestre el obligaronn a inscriure’s al partit. Inscripció que va ser únicament nominal, com prova el fet que Rodari col·laborés activament amb la resistència fins i tot des d’abans d’aquest episodi.

Una vegada finalitzades la guerra i la dictadura, Gianni Rodari s’afilia al partit comunista, i a partir d’aquí comença una intensa etapa com a periodista, ocupació que anirà alternant amb la de mestre i escriptor. Col·laborarà amb publicacions com el comunista L’Ordine Nuovo, L’Unità, el setmanari juvenil Pioniere (que cofunda en 1950), Avanguardia, Paese Sera o Il giornale dei genitori (El Diari dels Pares), que va dirigir entre 1968 i 1977.

En els seus últims anys, ja com a escriptor consolidat, va viatjar per les escoles d’Itàlia mantenint xerrades amb els nens i impartint formacions docents als mestres dels centres.

Gianni Rodari i els nens

La pedagogia de Gianni Rodari podria descriure’s com una pedagogia militant que s’inscriu en (i es converteix en centre de) un pensament social més ampli. Per a Rodari, en un món cada vegada més canviant, els desacords culturals intergeneracionals i la incomprensió mútua són inevitables. Però quan aquests es donen, assevera, és culpa dels adults, que no han estat capaços d’entendre un món que cada vegada és menys seu i més dels joves i nens. En aquest sentit un dels trets més constants de la seva producció teòrica, publicada fonamentalment en premsa, és la seva decidida voluntat de posar-se sempre de part dels nens.

La incapacitat dels adults per entendre els nens (encara que alguns puguin aconseguir-ho més que d’altres) es deu sovint, segons Rodari, a una certa nostàlgia del passat –del propi passat–. Però és absurd, avisa, confrontar als nens amb un passat que no és el seu. En aquest sentit van per exemple els seus cèlebres nou manaments per fer que els nens odiïn la lectura (Il giornale dei genitori, 1966): des de la ironia, Gianni Rodari denúncia que assegurar als joves que abans es llegia més (quelcom que és estadísticament fals) o bé menysprear les seves diversions contemporànies (com la televisió o els videojocs) no només farà més ampla la bretxa entre adults i menors, sinó que des d’un punt de vista pedagògic serà absolutament improductiu (o pitjor encara, contraproduent).

La potencialitat de la fantasia en els nens és tan preeminent, assenyala Rodari, que condiciona totes les seves diversions, fins i tot aquelles que els aduts menyspreen. El pedagog italià observa, per exemple, que mentre que per als adults veure la televisió sol ser una acció passiva, els nens tendeixen en canvi a allargar les històries que veuen més enllà del visionat mitjançant la imaginació i jocs inventats per ells mateixos. La seva comprensió del món passa per un llenguatge diferent del que usen els adults, i cada vegada més involucrat en l’audiovisual. Si vol arribar a comprendre aquest univers infantil, l’adult ha d’acostar-se als nens amb la ment lliure de prejudicis i amb un gran esforç de la fantasia.

La nova i la vella escola

La bretxa entre adults i nens, insisteix Rodari, ha de superar-se no sols dins de la família, sinó molt especialment a l’escola. El model de l’escola tradicional és un model que busca l’homogeneïtzació, una cosa contrària a la naturalesa humana i molt especialment a la naturalesa dels nens. Pupitres, aules estàtiques, nens callats mentre el mestre parla, exercicis que manquen de sentit des de la perspectiva dels nens, però que han de ser fets perquè així els ho ordenen els adults… Tot això són deixs d’una concepció autoritària i jeràrquica del món que estableix clarament qui mana i ordena, i qui simplement ha d’obeir. Però en una societat que es vol democràtica aquest model manca de sentit.

Gianni Rodari era conscient dels canvis que s’estaven produint a l’escola del seu temps, i que donaven més espai al joc i a la fantasia. Però el problema de fons, segons ell, persistia, i fins i tot persisteix encara avui en gran part: l’error d’entendre la fantasia o la imaginació com quelcom contraposat a la lògica i a l’aprenentatge. Percebre els jocs com un descans, com una pausa, de les activitats serioses d’aprenentatge és no comprendre la naturalesa de la fantasia ni el funcionament de la ment infantil, que se serveix d’ella sovint per a conèixer millor allò que l’envolta. En el món real, i especialment en el món dels nens, joc i lògica no es contraposen, sinó que es complementen o fins i tot s’entreteixeixen sense fissures.

La pedagogia segons Gianni Rodari

L’escola tenia, segons Rodari, una gran feina de renovació per davant. L’ensenyament autoritari que va encarnar perfectament l’escola feixista (en la qual Rodari va créixer) havia de  ser completament abandonat i substituïda per una escola que impulsés l’educació del nen en tota la seva plenitud i en totes les seves potencialitats, no només en aquelles que interessessin al sistema educatiu. I el contingut curricular havia de ser atentament revisat, partint de la premissa que el coneixement no és un valor quantitatiu: no es tracta d’ensenyar tot el que es pot aprendre (cosa que és impossible) com de donar les eines adequades per poder continuar aprenent en el futur.

En aquest sentit, Rodari va ser un gran defensor del Moviment de Cooperació Educativa (MCE), inspirada en el mètode Freinet. En el MCE “l’escala de “valors escolars” tradicionals (notes, informe escolar, preguntes, disciplina, silenci, imitació individual, etc,) han anat perdent progressivament tots els seus esglaons podrits. S’imposen altres valors: la col·laboració, la solidaritat, el plaer de treballar junts, l’actitud de cerca oberta sobre tots els aspectes de la realitat, la mentalitat científica” (Educació i passió, Il giornale dei genitori, 1966). L’escola ha d’ensenyar als nens “a mirar i a criticar el món sense prejudicis i sense por”, transmetre passió i sobretot dotar als alumnes de capacitat de revolta davant les injustícies.

L’escola de la fantasia

Segons Rodari, en definitiva, “l’escola de l’atenció i de la memòria ha esgotat el seu temps, i es precisa una escola en la qual entrin la creativitat i la imaginació” (“Scuola di Fantasia”, Riforma della Scuola, 1981). I és a aquesta nova escola de la fantasia i de la creativitat que Gianni Rodari fa les seves aportacions pràctiques i teòriques.

El seu text sobre pedagogia més conegut és sens dubte La gramàtica de la fantasia (1973). Encara que a priori podria semblar un manual per a inventar històries, ell mateix s’encarrega d’assenyalar que és molt més que això. Es tracta principalment d’un manual dirigit a docents i pares que “il·lustra algunes tècniques per a inventar històries, però va també a la cerca de criteris per llegir les històries que inventen els nens, per entendre el que han volgut dir, per trobar un sentit en el que aparentment no en té (…) i per a llegir els seus jocs, que són històries actuades” (Riforma della Scuola, 1981).

Totes les tècniques que explica en aquest text, algunes d’elles cèlebres (com el famós binomi fantàstic, que consisteix a plantejar una parella de conceptes aparentment no relacionats entre si com a punt de partida per inventar una història, com per exemple la parella ocell-bombeta, o cocodril-teatre) són per tant, en última instància, intents de fer el salt cap a l’imaginari infantil, d’ensenyar als adults a procurar entendre als més petits en comptes d’imposar-los la manera en què segons ells haurien de ser. I una reivindicació, sobretot, del món dels nens, amb la seva fantasia i els seus jocs, com un món ple i complet en si mateix, i no com a mera baula per a arribar a l’edat adulta.

Per a conèixer més sobre la pedagogia de Rodari, us recomanem veure en aquest vídeo com era un dia a l’escola amb Rodari. Malgrat la barrera lingüística, creiem que el seu valor documental és impagable per a qualsevol docent interessat en innovació pedagògica:

Si t’ha agradat aquest article, probablement també t’interessaran els posts Decàleg per transmetre l’amor a la lectura als teus alumnes, Quin és el paper de la creativitat en la innovació educativa? i Sir Ken Robinson: el legado del pedagogo de la creatividad.

Compartir: