Juan de Vicente Abad

Juan de Vicente Abad és professor i orientador a l’Institut Miguel Catalán de Coslada (Madrid) i membre de l’equip de mediació i tractament de conflictes de la Universitat d’Alcalà de Henares. L’any 2016 va ser distingit amb el Premi al Docent més Innovador d’Espanya en el certamen D+I impulsat per la Plataforma Proyecta. És un dels més grans referents espanyols en convivència escolar i interculturalitat, en gestió de conflictes i en aprenentatge-servei (APS). És autor dels llibres 7 ideas clave. Escuelas sostenibles en convivencia i Los sistemas de apoyo entre iguales en la escuela.

Juan de Vicente Abad explica que en la sessió d’acolliment d’enguany en el seu institut van estar treballant sobre les normes COVID. Van explorar amb l’alumnat què necessitaven per sentir-se segurs a l’institut i quines dificultats podrien sorgir per a complir certes mesures. Van parlar de distanciament interpersonal, i una noia va plantejar com podrien felicitar una amiga sense abraçar-la o com consolar-la si es trobava malament. Una altra companya li va respondre: “Crec que haurem d’aprendre a recolzar i a consolar més amb les paraules”. La participació, diu, és una meravellosa font d’aprenentatge.

Què significa per a vostè “aprenentatge inclusiu”?

Per a mi, inclusió significa que tots els nens, independentment del seu punt de partida, puguin tenir accés a l’aprenentatge, i que tinguin les mateixes oportunitats d’aprendre sense que el punt de partida de cada nen sigui un obstacle. És una qüestió d’equitat. Ara bé, a les escoles normalment hi ha barreres o dificultats que impedeixen que alguns alumnes aprenguin o desenvolupin el potencial que tenen. De manera que, si parlem d’inclusió, hem de plantejar-nos què ha de canviar a l’escola perquè tothom hi càpiga i perquè l’aprenentatge sigui real per a tothom. 

En el cas de la convivència i la gestió de conflictes, com es dona aquesta inclusió?

Des del punt de vista de la convivència, hi ha diferents enfocaments pedagògics. D’una banda, hi ha enfocaments més retributius, que plantegen una sanció davant l’incompliment de la norma. I crec que aquests sistemes expulsen de l’escola a una certa mena de nois i noies que tenen més dificultats per les seves característiques personals, per la seva història o per qualsevol altre aspecte. D’altra banda, hi ha enfocaments més restauratius, que estan més centrats en ajudar els nens i adolescents a prendre consciència de l’impacte que la seva conducta té en els altres perquè puguin canviar-la i puguin resoldre les situacions reflexionant i reparant el que han deteriorat. El plantejament restauratiu, en aquest cas, és a la convivència el que la inclusió és a l’aprenentatge. La idea és la mateixa: què hem de fer per a poder prevenir els conflictes i, en cas d’haver-ne, fer d’ells una font d’aprenentatge? Així, la convivència es converteix en objecte d’aprenentatge personal a l’escola.

Quins aspectes són clau per tenir una bona convivència en un centre educatiu?

Al meu parer, té molt a veure amb teixir vincles entre les persones. I té molt a veure també amb potenciar el coneixement, les xarxes de suport… Es tracta de trobar maneres d’estar vinculats, de crear un ambient en el qual tothom se senti reconegut com a persona i en el qual es valori cadascú per com és i pel lloc que ocupa. Quants més vincles hi hagi dins de la comunitat educativa —i no només entre l’alumnat, sinó també amb el professorat i amb les famílies—, més minimitzarem les possibilitats que hi hagi situacions d’exclusió. En aquest sentit, una de les claus d’una bona convivència és la prevenció i la creació d’aquest vincle. Això significa, per exemple, posar molta energia en l’acolliment, en la creació d’equips i de grups, dedicar temps a poder parlar del que ens passa… Tot això ens vincula, i en la mesura en què estem vinculats, és més difícil que sorgeixin conflictes que facin que unes persones danyin a altres persones. Quan un grup es coneix més, és menys probable que hi hagi tantes situacions d’exclusió o d’assetjament escolar. Crear una convivència més inclusiva passa per promoure els vincles entre les persones.

Si el conflicte ja s’ha produït, quina seria la millor resposta?

La idea és, des del meu punt de vista, entendre el conflicte, més que com un incompliment de les normes, des de la perspectiva de l’impacte que pugui tenir en els altres. Hi ha gent que defineix el conflicte com l’expressió d’una necessitat no coberta, i cal treballar per aquí. Podem ajudar als nois que impacten en els altres —sigui perquè incompleixen les normes o simplement perquè fan coses que no estan bé— a prendre consciència de com el que fan té un efecte negatiu en el seu entorn i en si mateixos, i al conscienciar-los d’aquest impacte és més fàcil fer que abandonin aquest comportament i busquin una conducta alternativa. És més fàcil d’entendre que el que jo faig té un efecte negatiu sobre els altres, que no entendre que el que jo faig incompleix una norma abstracta que potser comprenc o potser no. Si entenem l’incompliment de les normes des d’un punt de vista relacional, es veu millor com el que jo he fet afecta a l’altre, i això crea obligacions envers aquesta persona. Perquè les meves accions han impactat sobre els altres, i jo puc i haig d’assumir aquesta responsabilitat i fer alguna cosa per a reparar aquest mal.

No es tracta de castigar o de no castigar, sinó de prendre consciència, de generar responsabilitat i d’assumir la reparació del que he trencat. Si la gent repara el que ha trencat, si repara el mal que ha fet, podem reconstruir el que s’ha deteriorat. El problema no és que hi hagi conflictes, sinó què es fa amb aquests conflictes que hi ha i com, quan apareixen, es pot reconstruir i reparar el mal ocasionat. Una sanció, en realitat, parteix de la hipòtesi que, si has fet alguna cosa malament, t’imposo un càstig, i una vegada complert el càstig, ja està: no genera una responsabilitat ni genera necessàriament una comprensió del fet ni del seu impacte. I el que plantegem és que pugui haver-hi una comprensió més profunda i una reparació que hagi d’assumir-se. La reparació podrà ser una disculpa o d’un altre tipus, en funció de la situació, però en tot cas exigeix compromisos, i no passar de puntetes davant d’allò succeït. El simple càstig no produeix un aprenentatge.

Quin rol hauria d’adoptar el docent davant del conflicte?

La classe ha de ser un espai en el qual s’exerceixi de manera sana un poder, en el sentit d’ocupar un lloc; les classes poden comptar molt amb els alumnes, i els alumnes poden tenir un paper actiu, però la responsabilitat del professor o professora és generar les condicions perquè puguin participar. El professor és qui defineix les regles del joc, en el sentit del que es permet i el que no. És important que, abans d’arribar a situacions de descontrol, es tingui clar el que no es tolerarà. I si hi ha coses que no es permetran, per exemple el maltractament entre els companys, cal donar-li la importància que té perquè no passi desapercebut que és greu.

Però hem de deixar clara la diferència entre persona i comportament. La mala conducta o el mal comportament no és tolerable: no permetré que aquesta conducta es doni en la meva classe. Però a la persona, la volem rescatar. No es tracta de fer fora a qui ha actuat així, de manera que se’n vagi la persona i amb ella la conducta. No tolero la conducta, però vull parlar d’això, posar el conflicte sobre la taula. Cal dir-li a la persona que aquest comportament no és acceptable, però sobretot intentar que adquireixi consciència de a qui afecta aquesta conducta. I afecta a la persona insultada o agredida, per descomptat, però també m’afecta a mi, i pot afectar els pares, per la idea que puguin tenir dels seus fills. És a dir, una conducta de menyspreu o d’exclusió té impacte sobre un tot. I també hem de fer-li veure a aquest alumne o alumna com pot reparar aquesta situació. Idealment, el professor hauria de tenir estratègies per a manejar aquestes situacions. Sovint falten eines en el professorat per gestionar conflictes simples, però hi ha maneres molt senzilles de resoldre aquests conflictes de manera relativament àgil i fàcil. Penso que hauríem d’aprofundir més, durant la formació del professorat, en la gestió de conflictes, perquè veig que és una dificultat important.

Vostè parla de la necessitat d’implicar els alumnes en els processos de resolució de conflictes i també en l’aprenentatge. Com s’aconsegueix aquesta implicació?

Al meu entendre, la idea clau és no treballar per a l’alumnat, sinó treballar amb l’alumnat. En tots els estudis sobre personalització de l’aprenentatge, en tota la pedagogia més recent i interessant, es parla del protagonisme de l’alumnat, sobre que l’alumnat pugui prendre decisions sobre el seu propi procés d’aprenentatge, com a gran element motivador. Decisions sobre com treballarem, sobre quin tema pot triar pel seu treball, sobre com pot investigar… Perquè els professors coneixem molt bé els nostres objectius, però hi ha mil maneres d’aconseguir aquests objectius, o de treballar les competències que volem desenvolupar. Un major grau d’elecció entre els estudiants genera una major motivació.

I tot això que sabem sobre l’aprenentatge, fa anys que ho vam descobrir també en relació amb la convivència. Quan l’alumnat participa en la reflexió sobre quines normes volem establir a l’aula, hi ha un major compromís, perquè comptes amb una reflexió dels propis estudiants sobre què és important i per què és important, sobre com pot afectar els altres fer unes certes coses o no fer-les, o sobre com gestionar les normes i els conflictes. Com més partícip fem a l’alumnat d’aquesta reflexió, més fàcil serà que hi hagi un compromís major tant amb l’aprenentatge com amb la convivència. I això com es fa? Doncs parlant amb ells i donant-los oportunitats per a decidir. La setmana passada vam estar avaluant en una classe quines coses estaven funcionant del nou sistema d’aprenentatge semipresencial i quin coses no. Vam poder escoltar als alumnes, sentir les seves opinions, saber què era el que més els costava… i ara podem buscar solucions pensant en ells. Quan els alumnes senten que se’ls escolta i es compta amb ells, tenen una actitud absolutament participativa i molt més favorable.

Al centre on treballa s’aplica la metodologia d’Aprenentatge-Servei (APS). En què consisteix i com ha estat la seva experiència amb aquesta metodologia?

L’aprenentatge-servei té molt a veure amb la idea que l’escola no és l’únic lloc en el qual s’aprèn i que podem treure profit dels recursos de l’entorn, i no solament perquè un dia puntual fem una sortida o vingui algú a l’escola per a explicar-nos la seva feina. Hi ha una cosa molt atractiva en la possibilitat d’entendre l’entorn com un lloc en el qual existeixen necessitats no cobertes, i en el qual podem generar un servei a partir del que aprenem a l’escola. De manera que l’aprenentatge-servei és vincular aquests aprenentatges amb la prestació d’un servei que atén una necessitat o un dret conculcat en l’entorn social. Amb això aconseguim transmetre la idea que aprenem en tots els contextos; hi ha una nova ecologia de l’aprenentatge, com diria César Coll, segons la qual l’escola no és l’únic lloc on s’aprèn. La riquesa de tenir diferents entorns en els quals aprendre és una cosa que no hem de menysprear. A més, donem funcionalitat a l’aprenentatge. El que ens interessa dels aprenentatges no és tant la llista de continguts, com que la gent aprengui a fer coses, desenvolupi competències… Les competències són la manera en què els continguts es concreten i canvien la teva manera de relacionar-te amb el món.

Dins d’aquest plantejament, l’aprenentatge-servei em permet donar-li sentit al que estic aprenent amb l’objectiu de transformar una realitat del meu entorn, la qual cosa resulta especialment motivador. Si puc incidir en les taxes de donació de sang del meu hospital de referència perquè estem treballant en l’institut sobre aquest tema, l’aprenentatge m’interessarà moltíssim més, perquè veig que és útil i que pot incidir positivament en la meva comunitat i millorar la qualitat de vida de les persones. En aquest sentit, l’aprenentatge-servei té una idea molt potent d’acció, d’aprendre fent, vinculant els continguts didàctics amb la vida.

Com es poden implicar les famílies en aquests processos d’aprenentatge?

Les famílies han d’estar en tots els processos d’aprenentatge, i crec que moltes vegades no els tenim prou en compte. Les famílies tenen un paper clau, com s’ha pogut veure durant la pandèmia. Els alumnes que han tirat endavant millor són els alumnes més autònoms i els alumnes que tenien més capital cultural, familiar, recolzament… Pensar en l’escola sense comptar amb la complicitat i l’aliança amb les famílies em sembla el mateix que treballar amb les mans a l’esquena. En aquest sentit, hauríem de buscar formes de col·laboració més eficaces. Per exemple, la meva experiència és que quan hem convocat reunions virtuals en el context de la pandèmia, ha vingut moltíssima més gent que quan les fèiem presencials, de manera que alguna cosa estàvem fent malament, o no estàvem trobant unes bones claus de participació. En tot cas, les famílies poden jugar  un paper molt rellevant en qualsevol procés d’aprenentatge, fins i tot a l’hora de teixir xarxes de suport social al voltant dels alumnes, tant dels que tenen una estructura familiar més sòlida com dels que no. Poden aportar elements determinants en general per a l’aprenentatge, per a la convivència i per a qualsevol projecte. També en l’aprenentatge servei, perquè poden posar-nos en contacte amb entorns que no coneixem, poden participar, col·laborar, etc., com per exemple en el cas dels quals els joves treballen amb persones majors. Crec que és un recurs fonamental, i que tanmateix l’aprofitem poc. 

En què hauria de consistir un bon acompanyament?

Les taxes de fracàs escolar que tenim al nostre país indiquen que hi ha gent que no aprèn a l’escola, i no aprenen perquè l’escola té un plantejament excessivament rígid que expulsa a qui no s’hi ajusta. I no parlo únicament d’aquella gent que queda literalment fora del sistema educatiu perquè no té el títol mínim i indispensable que és el de l’ESO, sinó també d’aquells que el tenen però aprenen menys del que haurien d’aprendre. En aquest sentit, existeix un moviment centrífug d’expulsió, però al mateix temps existeix també un moviment centrípet, que tendeix a cuidar de la comunitat cuidant de la seva gent. Durant la pandèmia, per exemple, jo crec que hi ha hagut una dificultat centrífuga a l’hora de mantenir l’equitat en l’entorn virtual —que tendeix a ser més desigual que l’educació presencial a causa de la bretxa digital—; però juntament amb aquesta dificultat, hi ha hagut un esforç per part de la comunitat educativa per cuidar de cadascun dels seus membres i interessar-se per les seves condicions personals, la seva situació familiar, etc. I s’ha posat molta atenció en què ningú es quedi fora. Crec que hi ha hagut en aquest pla un gran esforç per part dels claustres de cada centre educatiu. I aquesta idea que ningú es quedi fora, de tenir cura i d’acompanyar, és una idea clau en l’aprenentatge.

En els últims anys hem après també que la complexitat de l’alumnat és una font d’aprenentatge, i que les dificultats que ens plantegen els alumnes ens permeten repensar l’escola perquè hi càpiga tothom. La meva experiència, per exemple, amb els alumnes TEA [Trastorn de l’Espectre Autista] és que quan atenem les seves necessitats no de manera individual, sinó incorporant solucions a les rutines del centre, millorem la seva atenció, però millorem també la de tot l’alumnat. L’alumnat TEA, per exemple, necessita una certa idea d’anticipació, de saber el que passarà, que si s’aplica a classe resulta beneficiosa per a tots els alumnes. L’avantatge de la diversitat a l’aula és que ens permet formular respostes bones per a tots. I el mateix passa amb la convivència. Si aconseguim donar respostes més flexibles, tenint més en compte el que necessiten els alumnes, l’acompanyament és evidentment molt millor. I crec que els equips docents cada vegada estan més preparats per a aquesta mena de respostes i per donar-la d’una manera grupal, treballant en equip. La clau està molt més en quina és la proposta de centre i en com ens organitzem d’una manera compartida, que en el que pugui fer un professor a la seva aula.

Creus que el sistema actual dona eines per a aquest tipus d’acompanyament, o la necessitat de complir amb certs currículums suposa més aviat un obstacle?

Jo aquí hi veig diversos plans. Veig d’una banda un pla més institucional, amb un currículum molt extens, però molt primet, on veiem de tot però amb molt poca profunditat, i això no facilita les coses. Haver de cobrir tant de contingut i amb tan poc sentit no facilita l’aprenentatge, com no el facilita la falta de previsió de les administracions, o la falta d’una legislació per exemple en temes de convivència que incentivi la participació de l’alumnat. D’altra banda, tenim un altre pla que es correspon amb el professorat dels centres, i aquí crec que hi ha molt bones experiències, amb diferents maneres de treballar en co-docència, de treballar en equip, d’atendre la diversitat… Hi ha propostes molt innovadores. A mi m’interessa la innovació en la mesura en què sigui una cosa que serveixi per a generar més equitat i fer que l’aprenentatge sigui alguna cosa per a tothom. I em sembla que s’estan fent coses molt interessants en aquesta direcció, que estem aprenent molt, i que s’està progressant. És una cosa general? Bé, potser encara no, però crec que hi ha molt bones pràctiques al nostre país en docència inclusiva, en dissenys universals de l’aprenentatge, en experiències col·laboratives d’aprenentatge entre iguals, en gestió restaurativa de conflictes… Cada vegada es va avançant una mica més cap a aquest ensenyament més flexible i més personalitzat que dona resposta a més gent i que aconsegueix que més gent pugui tirar endavant.

Quins consells els donaria als docents o centres que es plantegin involucrar-se en l’aprenentatge servei?

El primer que els diria és que es posessin en contacte amb la xarxa d’aprenentatge-servei que hi ha a cada comunitat autònoma, dins de la xarxa estatal d’aprenentatge-servei —que, per cert, convoca uns premis anuals de projectes interessants en diferents etapes educatives—. El primer pas seria conèixer aquesta xarxa, perquè els facilitarà el contacte amb altres centres i amb entitats ja inscrites. És una xarxa que alberga centres educatius, entitats no governamentals i administracions locals, i que és un lloc de trobada de persones de diferents procedències.

A partir d’aquí, els suggeriria que comencessin a teixir el seu projecte, buscant aliances i connectant amb les necessitats del seu entorn. I que dissenyin un petit projecte que atengui una necessitat que sigui real i d’una manera que pugui fer partícip l’alumnat. Els projectes dissenyats pels professors, per molt interessants que siguin, corren el risc de no comptar amb l’alumnat en el seu disseny, i crec que és molt important aquesta participació. Sí que es pot tal vegada plantejar què es vol abordar, però la clau és construir el projecte, almenys en part, amb l’alumnat, per així comptar amb ells. Sovint projectes tancats com ara, diguem, fer una col·lecta per fer arribar material a una escola del Senegal demanen de l’alumnat només una participació passiva. Són potser projectes solidaris, però no d’aprenentatge-servei. Hem d’aprofitar per a treballar projectes que siguin potents, que no siguin de paper, sinó de fusta noble. Que els permetin aprendre coses importants sobre motivacions o necessitats humanes, sobre política internacional, sobre l’ús de la tecnologia… Si parlem d’Àfrica, per exemple, plantejar-nos d’on surten els minerals que s’usen per als mòbils, treballar tot el que té a veure amb l’empobriment, etc. Es tracta de formular projectes que els ajudin a comprendre el món i a poder incidir d’alguna manera sobre ell. No ha de ser una cosa revolucionària, pot ser senzill, però ha de servir-los per a aprendre, no per fer una acció solidària. No es tracta de plantejar un voluntariat: si volem que sigui una acció en la qual es pugui aprendre, cal donar-li aquesta qualitat. I aquí els alumnes tenen molt a dir també.

Si t’ha agradat aquesta entrevista a Juan de Vicente Abad, no deixis de visitar les nostres entrevistas a Nélida Zaitegi i a Shabana Basij-Rasikh.

Compartir: