Per fer front a la incògnita de com serà l’educació després de la pandèmia, un bon punt de partida pot ser reflexionar a partir de les paraules de Meirieu, P. (2020) qui afirma:

“Si encara hi haguera cap mena de dubte sobre la naturalesa ridícula de les profecies sentencioses sobre el nostre futur, la crisi que estem travessant l’hauria eliminada. Per descomptat, tothom està d’acord que «hi haurà un abans i un després», però ningú sap de què estarà fet aquest «després».”[1]

Evidentment, aquesta pregunta és un dels interrogants que més ressona en els últims temps, al cap d’educadors, famílies i estudiants. Al meu entendre, una categoria senzilla d’anàlisi, que ens permeta respondre-ho, hauria de basar-se simplement en el passat, present i futur o millor dit en: abans de la pandèmia, durant la pandèmia i l’educació després de la pandèmia.

Amb la possibilitat de contemplar diferents matisos, animar-se a realitzar aquest exercici en principi pot resultar una tasca relativament simple. D’alguna manera, promou la creativitat i no troba limitacions acadèmiques o antecedents per l’exclusivitat i característiques d’aquests temps, fins i tot crec que és possible realitzar una aportació significativa i innovadora en el plantejament de nous escenaris.

Abans de la pandèmia

En caracteritzar el passat pròxim de l’educació en un rang no gaire extens, uns 10 anys almenys i fins i tot tenint en compte la multiplicitat de nivells, modalitats, maneres de gestió i finançament de l’educació, tots podem imaginar-nos o recordar els hàbits i els costums d’un dia de classes en la “normalitat” prèvia a l’aparició mundial del COVID-19.

En general, podem recordar adults eixint a fer tasques habituals, (entre ells,  docents, treballadors de l’educació, personal auxiliar, etc.), estudiants de tots els nivells anant en determinats horaris (segons torn) a establiments educatius; alguns acompanyats, uns altres posant en pràctica la seva autonomia. Molts probablement, concorrien a escoles dins d’un radi no major a 10 o 15 quadres, uns altres en canvi, havent de recórrer major distància amb mitjans propis o utilitzant transport públic.

L’ arribada a les institucions, suposava emplenar els horaris d’entrada, eixida, esbarjos, canvis de torn o matèria. Les classes pròpiament dites, dictades en una aula o saló, amb mobiliari especial per a estudiants i docents, la vell i volguda pisarra, encara que ja en moltes institucions van anar sent reemplaçats per les pissarres de marcadors i les més modernes podien comptar amb pantalles interactives. Fins ací, el possible resum d’una mirada compartida per tots els membres de la comunitat educativa.

• Des de l’enfocament dels educadors, les planificacions de les classes, correccions, tutories, assessories, solien ser realitzades en hores institucionals o espais destinats per a tal fi. Entre classes i classe o en algun esbarjo, era possible la trobada amb algun col·lega, beure alguna infusió o simplement descansar una mica abans de reprendre la tasca. Després en finalitzar la jornada, el retorn a les seves obligacions personals, potser alguna capacitació, una mica de recreació i descans reparador.

• La perspectiva dels estudiants pot ser molt variada segons l’edat d’aquests, no obstant això crec que és possible resumir-la en alguns moments específics com: la trobada amb els seus companys, l’exercici d’una convivència, situacions de joc, espais d’alimentació, contextos d’intercanvi i vinculació afectiva. Arribant a la fi de la jornada, emprendre el retorn a les seves llars, a realitzar altres activitats extraescolars, festejos socials, esplai i el necessari descans.

Descrita així l’escena de la vida quotidiana escolar, constituïa una estructura sòlida, moltes vegades patida, i d’altres criticades, a les activitats diàries, als hàbits professionals, personals i familiars, a l’existència dels qui d’alguna o una altra manera transiten per una institució escolar.

Es disposava d’un ordre temporal i espacial: tot sempre era abans o després de la institució escolar; sigui quin sigui l’actor que esmentem. Temps i espais estructurats que posaven ordre i armaven les nostres rutines, condicionava els nostres hàbits i fins enfortia vincles.

També és veritat que la conjuntura de Pandèmia es va fer present en un escenari en el qual el sistema educatiu, no sols del nostre país sinó d’Amèrica Llatina en el seu conjunt, estava travessat per grans i profunds problemes estructurals: baixos nivells d’aprenentatges, alts nivells d’abandó, pràctiques docents sense reflexió, acompanyats d’una greu inequitat i desigualtat en tots els nivells; però sobretot en els més desfavorits.

Durant la pandèmia

El moment en què es va declarar l’ “Aïllament social, preventiu i obligatori” almenys a l’Argentina, dels molts hàbits o costums esmentats, el primer desafiament que crec ens va interpel·lar a tots els actors del sistema educatiu, va ser el d’adequar les pràctiques escolars habituals a un format digital que permetia rescatar, en principi, la continuïtat dels processos d’ensenyament i aprenentatge. Davant de l’aïllament, va prevaldre la sensació i la creença de la peremptorietat en un temps proper.

L’ extensió d’aquest aïllament va anar impactant de diferents maneres els esdeveniments i sentiments que acompanyen la situació d’excepcionalitat. Primer, la desorientació, la paràlisi que l’ explicitació de crisi implica. Després de l’impacte, els primers intents de reorganitzar el que era present en la presencialitat sense la materialitat física que ho sustenti. Difícil tasca. Per a tots.

• Les famílies en general es van veure forçades a modificar el ritme habitual de manera abrupta, amb angoixes i ansietats lògiques enfront del desconegut i sense poder brindar moltes respostes als estudiants fins que “l’escola” pogués posar-se en contacte.

• Els docents, no aliens a aquestes sensacions vam haver de recórrer a una formació immediata (alguns ja la tenien, uns altres degueren aprofundir) sobre plataformes, educatives, aplicacions i recursos digitals que pogueren servir a tal propòsit. Gràcies al gran esperit de treball i compromís de cada docent, més primerenc que tard, fins i tot havent de superar moltes dificultats, amb la necessitat d’establir els primers contactes i canals per mantenir als estudiants comunicats amb l’escola, van començar a arribar diferents activitats, propostes i treballs en diversos formats (àudio, text, vídeo) de manera sincrònica o anacrònica; utilitzant variats recursos i suports digitals com: WhatsApp, Facebook, Instagram, twitter, blogs, llocs web, per esmentar alguns.

• Els estudiants que ja per si mateix emmalalteixen del seu temps evolutiu, van veure com el context d’aïllament els allunyava dels seus parells, de l’Escola (que, encara que manifesten el seu desinterès, la requereixen), dels seus hàbits i experiències; aqueixos propis que només sorgeixen i es recreen en els temps i espais escolars. Així van veure de poc com els seus vincles amb l’Escola tota i amb els seus referents escolars adults, amb els altres estudiants, amb les seves famílies, amb la seva pròpia experiència vital i vincular, a poc a poc es van anar enfonsant.

Model d’Acompanyament Educatiu d’Emergència Mediat

En aquest punt van començar a sorgir diferents veus de catedràtics, especialistes i mitjans de comunicació, a favor i en contra de les accions adoptades. Per a molts “tot està perdut”, per a uns altres, va sorgir l’oportunitat d’establir una nova “presencialitat”. Conceptualment alguns van denominar aquest moment com: Educació o Ensenyament a Distància,  Remota, Virtual, Digital o Híbrid. En el personal ho defineixo com un model d’Acompanyament Educatiu d’Emergència Mediat (ACEDEM). Pensant en un acompanyament entès com el “bastir ponts de vinculació, ser present i sostenint la relació entre l’escola, la família i els estudiants”.

En referència a  l’educatiu ho concebo com un procés integral que sumat a l’anterior té la pretensió de posar en joc, habilitats i competències que permeten superar els obstacles presentats per la conjuntura. La mediació expressada en aquest context la contemplo com una cosa imprescindible, a causa de la necessitat d’establir i mantenir un distanciament social. Aquesta mediació en alguns casos es va produir a través de dispositius tecnològics i en uns altres va ser necessari encara el recurs del suport en paper.

L’espai i el temps

El cert és que tota la societat degué realitzar adequacions en la seva rutina de manera que li permetrà una “adaptació” a les noves condicions. Primer assimilar l’impacte i la contingència, per a després intentar adaptar-nos, i mai acabar d’acomodar-nos. Al meu entendre, el primer obstacle es va centrar en la provisió o condicionament de dispositius tecnològics i la tan necessària connectivitat, situacions que fins i tot hui no es troben del tot resoltes. La modificació dels límits físics i els temps es va transformar en un punt de tensió en comú per a tots. Ja no hi ha “escola”, tampoc hi ha “casa” hui les fronteres estan desdibuixades.

Així mateix, el temps va patir una desregulació social i institucional passant a ser una variable per altre flexible, on ja quasi no existeixen els horaris de treball, “torns” escolars, horaris de descans, caps de setmana, etc. havent de respondre a totes les obligacions “a demanda” i això es percep des de la perspectiva de qualsevol dels actors. A aquesta caracterització parcial, podria agregar altres obstacles o pendents que considero importants tindre en compte com per exemple: les mancances en matèria d’alfabetització digital, tant d’estudiants com d’educadors; el treball, capacitació i formació permanent en ciutadania digital. I en aquest punt m’agradaria aclarir que moltes vegades sorgeixen confusions interpretant que l’alfabetització digital aconsegueix per ser “ciutadà digital”.

Ciutadania digital

En el personal estimo que pensar en una formació integral en ciutadania digital implica el coneixement i practica del conjunt de normes i pautes que demanda la bona convivència i l’adquisició d’habilitats, competències, cures i responsabilitats que comporta l’exercici ple del rol de ciutadà en els termes que s’apliquen en el món físic, adequats el nostre recorregut com a transeünts de l’univers digital.

La incertesa es va fer imminent i tan sòlida com les parets de les institucions escolars. No sols va caldre ajustar i regular el termòmetre laboral, familiar i personal sinó també aprendre a fer focus entre l’incert.

A tot això, considere fonamental mantindre en tot moment el caràcter profundament humà que ha de sustentar i nodrir tot procés d’ensenyament i aprenentatge. Quan ensenyem utilitzant la tecnologia, no hem de deshumanitzar els processos d’ensenyament i aprenentatge, és a dir, d’igual manera que en la presencialitat hem de dispensar el mateix tracte, aclarint els dubtes que sorgeixin, responent les inquietuds, respectant els temps que requereixen i les necessitats de cadascun dels nostres estudiants entenent que ocupar-nos de mantenir la “humanització” del vincle pedagògic, la comunicació entre estudiants i docents, és justament enfortir la potència transformadora de l’Educació.

L’Educació després de la pandèmia

L’ impacte de l’excepcional, la incertesa del context, el mai abans transitat i experimentat poden ser font d’una profunda crisi que ens submergeixi en l’immobilisme o una oportunitat per avançar cap a camins que, encara que desconeguts, sumen al moment de pensar l’Educació després de la pandèmia i tots els seus components.

L’esperat és que siga una construcció històrica, social i cultural. Estem doncs davant l’enorme desafiament que implica construir una “altra” normalitat. Forts impulsos ens portaran al conegut i segur, al que va ser. Sense deixar-nos véncer per aqueixa força, també podem avançar en la construcció del que ve. Amb el millor del passat, el millor del temps de Pandèmia i l’avenir, el camí és llarg però no impossible. Com tota construcció implica un procés; anades i voltes, tensions, temors, avanços, reculades.

En aquesta construcció de la nova normalitat és necessari re pensar:

• vincle docent-estudiant i escola-família
• reconfiguració curricular
• acompanyament i monitoratge d’aprenentatges
• y, fonamentalment, prendre l’oportunitat que apareix per repensar l’avaluació com a part mateixa del procés d’ensenyament i d’aprenentatge.

I en aquest punt ens endinsem en la reflexió final sobre com serà l’educació després de la pandèmia? i convido als lectors a meditar sobre dos aspectes principals en els quals considero, coincidirem.

• El primer és que, definitivament, no serà com  els fenòmens abans esmentats és a dir, no es tornarà al model conegut fins al 16 de març de 2020 i el model actual no té fonaments sòlids com per projectar-se en el temps.
• El segon aspecte és que al costat dels “nous hàbits” deurem entre tots, construir i instal·lar una “nova normalitat” on entenc, hi haurà una alta probabilitat d’establir un model mixt amb regles més clares, on es combina la presencialitat i l’educació digital.

Una altra consideració mereix la situació dels mitjans de transport per arribar a les institucions, molt dependrà d’això. Així mateix, els horaris tant de trasllat com d’estudi i esbarjos segurament seran un tema d’anàlisi institucional per evitar aglomeracions i regular el flux de persones en circulació en els diferents espais.

En referència a les cures i les accions preventives, crec que molt dependrà de la responsabilitat ciutadana, sense eximir per això la responsabilitat pròpia que correspon a funcionaris i autoritats,  sumat a l’àrdua tasca que cada escola haurà de realitzar com “articuladora” d’aquestes responsabilitats, entre les quals hauran de ser presents la higiene dels espais compartits prèvia, durant i posterior a cada jornada, els protocols d’actuació davant diferents situacions que puguin sorgir, entre altres esdeveniments possibles.

Sens dubte, el context de pandèmia produït pel COVID-19, va irrompre de manera intempestiva modificant tot el fins ara conegut i superar aquesta conjuntura demandarà una mica més de temps i paciència de l’esperat.

A manera de reflexió final voldria compartir amb vostès la frase d’una companya i amiga, que en oportunitat de presentar un treball em va dir:

“Són temps difícils. Que el difícil no es faci impossible; que l’impossible no es torni inexorable. Estem davnt d’un gran impacte; que no ens paralitzi. I que el millor que ens pass, quedi instal·lat per sempre…”

[1] Meirieu, P. (2020). La escuela después… ¿con la pedagogía de antes? Movimiento cooperativo de escuela popular. //www.mcep.es/2020/04/18/la-escuela-despues-con-la-pedagogia-de-antes-philippe-meirieu/

A més de reflexionar sobre com serà l’educació després de la pandèmia, també et pot interessar Una escola virtual: el mur contra la desmotivació, la ràbia i la tristesa o  Gamificació online: un poderós aliat.

Compartir: