Sense l’obra de Benito Pérez Galdós, de la mort del qual es compleixen cent anys, no s’entén l’Espanya del segle XIX. Això va escriure Manuel Tuñón de Lara, que sabia perfectament com la literatura d’aquest canari que va arrelar a Madrid reflectia la vida i la mentalitat de la seva època.
També podríem dir que l’Espanya del XX, ja que va ser una figura amb un peu en cada segle. Considerat en moltes ocasions el pare de la novel·la moderna espanyola, els seus textos mostraven tota la complexitat social i psicològica d’un temps canviant.
I és que aquest és un altre dels molts valors de la seva obra, capaç no sols de ser un reflex estàtic, sinó el retrat d’una realitat en moviment. Galdós creia en un projecte per a Espanya que es va truncar en el XX: el de la modernització i renovació nacional.
“Intento pedir auxilio á la erudición, á esa fácil y somera sabiduría que en los modernos centros de cultura puede encontrar quien se tome el trabajo de buscarla.” Són paraules de Galdós en el Discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia de la Llengua el 1897.
Abans de ser Pérez Galdós, quan era Benito, estudiava música, escrivia poemes, es dedicava a pintar escenes i era un gran observador, dotat des de jove d’una fina visió satírica de tot allò que l’envoltava.
Comparat amb Victor Hugo, Balzac, Tolstoi o Dickens, com tot gran escriptor Galdós no admet ni necessita comparació, feta a vegades per compatriotes amb un complex que els impedia homologar la cultura espanyola a l’europea.
Si alguna cosa tenen en comú tots ells, és que si vols conèixer en profunditat la història del seu temps, la lectura de la seva obra és indispensable. Es tracta d’aquesta ficció versemblant, que amb ofici en la ploma i treball ardu de documentació, serveix de font als historiadors.
Galdós va ser sens dubte, i malgrat els intents de menyspreu i oblit des de membres de la Generació del 98 fins al franquisme i l’antifranquisme, un dels novel·listes més importants de tots els temps.
4 novel·les per a entrar en la literatura de Galdós
Les efemèrides haurien de servir per a revitalitzar obres i continuar dialogant amb elles, o fer-ho si encara no s’ha fet. Per això, et volem proposar quatre grans novel·les de Galdós per acostar-te a la seva obra.
Tot amant de la novel·la històrica hauria de llegir a Galdós si no ho ha fet. Podríem dir sense més, tot amant de la novel·la, de la qual l’escriptor ens va deixar una magnífica definició en el mateix discurs d’ingrés a la RAE citat abans:
“Imagen de la vida es la novela, y el arte de componerla estriba en reproducir los caracteres humanos, las pasiones, las debilidades, lo grande y lo pequeño, las almas y las fisonomías, todo lo espiritual y lo físico que nos constituye y nos rodea, y el lenguaje, que es la marca de raza, y las viviendas, que son el signo de familia, y la vestidura, que diseña los últimos trazos externos de la personalidad: todo esto sin olvidar que debe existir perfecto fiel de balanza entre la exactitud y la belleza de la reproducción.” 
Potser la novel·la més personal de Galdós. Una història entranyable i tràgica, a primera vista entorn d’una heroïna de fulletó, però que acaba retratant les tensions ideològiques i els conflictes socials de l’Espanya vuitcentista.
Sobre la història d’una jove de setze anys que serveix de pigall i a la qual tots menyspreen, es despleguen al·legories de profunditat filosòfica, sobre la ciència, la societat o l’educació.
Degut al seu èxit, amb aquesta novel·la s’inicien els inoblidables Episodis Nacionals, i la seva connexió amb la història es pot reconstruir des de la pròpia genealogia de l’obra.
A principi dels 70, Galdós es troba a Santander, on el seu amic Amós d’Escalante li presenta l’últim supervivent de la batalla: Pedro Galán. Es tractava d’un grumet que va ser al galió Santísima Trinidad i que a la novel·la serà Gabriel de Araceli.
A més de la derrota de la flota franc-espanyola enfront dels britànics, Trafalgar fa una anatomia literària de les seves causes i assenyala als responsables polítics amb tota l’atracció d’una narració èpica que és, al mateix temps, un al·legat contra la guerra.
Només per aquesta novel·la, Galdós podria entrar en la història de la literatura espanyola. Tristana és una magnífica novel·la per si mateixa, però també ho és per la seva capacitat per desencadenar debats entorn del paper de la dona a la societat espanyola.
També per oferir molt d’espai hermenèutic al lector. Precisament és una història que va captivar a Luis Buñuel, qui la va portar al cinema en 1970 fent una adaptació lliure i prenent-la gairebé com a punt de partida per a un refinat drama psicològic.
- Misericordia (Clásicos Hispánicos)
Benina és un d’aquests personatges inoblidables en la literatura de Galdós; una llavor d’esperança, dotada de gran dignitat i sentit moral. Aquesta és una de les últimes novel·les d’una enorme producció literària, i té tant el sabor de l’ofici com el de la reflexió.
Ambientada a Madrid i a una Espanya decadent on la hipocresia burgesa campa a plaer, bé podria servir, com deia María Zambrano, del gran assaig en castellà sobre el concepte de misericòrdia.
Si t’ha agradat, et semblarà interessant llegir 10 llibres per aprendre història o aquesta proposta didàctica de Madame Bovary.
Sense comentaris