En el dia a dia del que fem, parem esment en els sentiments que puguin expressar les persones o només atenem allò bàsic del comportament que veiem? Parar esment, és anar més enllà de la ràpida avaluació funcional del moment social en el qual estem, és mirar amb el cor; com va dir la guineu al Petit príncep en la seva trobada, oferint-li la més important de les lliçons: “l’essencial és invisible als ulls”. Però per què demorar temps en el que fem per atendre allò que no veiem? Per què gastar del nostre valuós recurs anomenat hores del dia per mirar detingudament, uns segons més, als qui ens envolten?

Crec que la resposta és una invitació a reflexionar sobre quina mena de ciutadania som; prenc les paraules del sociòleg polonès Z. Bauman, en relació al desenvolupament social contemporani, aportant amb la seva convençuda idea que “estem destinats a comunicar amb i per a l’altre”; atendre els sentiments que puguin estar expressant les altres persones al nostre voltant, té a veure justament amb això, amb rebre correctament el que ens volen comunicar i amb aprendre també, a comunicar-los el que volem des del cor, en consciència, per connectar-nos amb aquella essència que, a simple vista, no veiem. Un missatge ben donat i ben llegit, és una relació social més efectiva. L’escriptor polonès al·ludeix en una línia similar, a la necessitat de sortir de la manera egocèntrica en actuar, d’arriscar-nos a conèixer a l’altre, a ocupar mirades, a connectar-se.

Per això és que a estones podríem reflexionar, des d’aquesta essència fonamental de la vida social, sobre la importància d’anar fent una revisió de la manera en què hi som, o com ensenyem l’expressió comunicacional des de l’ús de les xarxes socials; semblaria que atendre l’invisible als ulls, és un nou desafiament ocupant la tecnologia, per a no caure només en una lectura superficial, però tampoc, llegint el que no es diu; aquest recurs tan valuós, és també part de la formació ciutadana rellevant des d’un sentit humanista científic.

Si tan sols incloguéssim en els nostres currículum educatius, en col·legis i educació superior, espais programàtics obligatoris per aprendre a connectar-se amb els sentiments que ens volen dir en realitat les altres persones, podríem almenys, evitar judicis i prejudicis, sent menys injustos i més intel·ligents, sobretot, emocionalment parlant; podríem apostar que hi haurien menys conflictes ciutadans, si entenguéssim que davant de cadascú, hi ha una persona que sent.

Podríem educar en l’expressió comunicacional directa com també quan accedim a les xarxes socials. Almenys, faríem un esforç més per no passar per alt, com si res, allò que ens distingeix com a espècie; hi hauria més sentit humà en l’acte social. Amb allò bo i dolent dels sentiments, almenys, podríem ensenyar als nostres nens i joves, que independent del motiu, del temps que tinguem i de la raó que ens mogui, és necessari, per principi, parar esment al sentiment que expressa cada persona, perquè això ens fa veritablement humans i no pot ser aliè al món formador de noves generacions.

Podríem fer un simple exercici, demanar en un aula, que tanquem els ulls, que en silenci repassem l’última escena abans d’arribar on som, repassem les imatges, gestos i paraules de les últimes persones que hem vist. Quin sentiment podrien haver estat expressant? Aquesta silenciosa resposta personal, ja connecta amb l’essencial de ser persona i amb això, avancem un pas més; així potser, pot entendre’s allò especial i valuós de la lliçó, la més important de totes, que va donar la guineu al Petit príncep. Desconec si Bauman haurà estat admirador de la creació de Saint-Exupéry, però si no ho va ser, implícitament, hi ha molt d’ell en el seu discurs.

Compartir: