És indiscutible que per ser professor cal tenir vocació. És una de les professions més boniques però també carregada de responsabilitat i de moments complexos. Constantment s’apunta als professors com a peça clau per a què el sistema educatiu funcioni i doni bons resultats.  Hem volgut preguntar a tres experts quines eines i capacitats creuen indispensables en la formació del professorat, i sobretot, què millorarien del sistema formatiu actual.

Javier Tourón

Vicerrector d'Innovació i Desenvolupament Educatiu a la Universidad Internacional de La Rioja-UNIR

Més enllà de conèixer, fins i tot manejar amb competència, l’últim producte del canvi tecnològic, cal reflexionar sobre la seva utilitat en l’entorn educatiu i, en particular preguntar-se, canviar per a què? Vull assenyalar amb això que no hem de perdre de vista que en educació les finalitats són abans i més importants que els mitjans.

Per això, posaria gran interès a analitzar amb profunditat els models pedagògics subjacents a les activitats formatives, particularment les vinculades amb l’ús de la competència digital, perquè els mitjans no acabin sent finalitats. És bastant obvi que, en moltes ocasions, la profusió de mitjans tècnics no ha portat a una millora o canvi de les estratègies pedagògiques i didàctiques a les Escoles i en les Universitats.

Julio Rogero

Caldria analitzar detingudament l’actual formació inicial i permanent del professorat. Considero que ambdues estan en una situació de gran feblesa i molt allunyades del que seria desitjable per a una educació de qualitat avui. Tant una com una altra requereixen un gir radical.

La formació inicial hauria de significar l’obertura a la capacitat de conèixer en profunditat les infàncies i les adolescències amb les quals el futur professor ha de tractar. Es precisa una formació científica, humanística, artística, ressò social i antropològica, emocional i espiritual que ha de significar la iniciació en el desenvolupament professional posterior i constant en la formació permanent, en la reflexió i en la pràctica al llarg del seu treball docent.

La formació permanent, centrada avui en la implantació del bilingüisme, les TIC i la gestió empresarial de les escoles, s’ha deteriorat en fer-se virtual i deslligar-se de la pràctica docent. Enfront de la formació online, que ha incomunicat als docents entre si, hem de proposar la formació entre iguals, en espais i temps de trobada (una cosa similar als antics Centres de Professorat) lligats a l’activitat a l’aula, on mirar-se als ulls, treballar i aprendre en equip i dir-se que la tasca que fem té tot el sentit i val la pena.

José Blas García-Pérez

Mestre i Professor Associat a la Facultat d'Educació de la Universitat de Múrcia. Activista inclusiu i CO del Bloc de reflexió educativa Transformar l'Escola.

És complicat poder respondre a aquesta qüestió en poques línies. De manera general crec que fa falta diàleg, coordinació i coherència entre la formació inicial del professorat, la formació exigida per a la incorporació a la professió i la formació contínua, en honor d’una millor cultura educativa i de desenvolupament professional coherent i motivador per al professorat.

En la formació inicial és precisa una reflexió del que s’ensenya en la Facultat d’Educació i el que es necessita a l’aula. I no parlo sol de competències pràctiques. En la formació contínua és obligat ja un canvi de model descentrat dels tradicionals models de formació docent (cursos, tallers, conferències…), i que viri per altres camins com les tutories guiades, les visites a altres centres, les xarxes de docents o l’aprenentatge entre iguals… per exemple.

En realitat  és una qüestió de  inversió (que no de despesa) en el desenvolupament del professorat.

Per exemple, amb  els nous professors apostaria per un suport estructurat i sistematitzat com a mesura d’introducció en la professió, que contemplés pràctiques o assignació d’un tutor triat i gratificat per la seva tutoria, en els seus primers anys de docència. Això, que en principi pot semblar  un procés costós, no ho és tant si entenem que tot el personal d’un centre, en docència col·laborativa, tutorada i planificada, seria un efectiu molt útil per descendir les ràtios, per millorar l’atenció a l’alumnat, per desenvolupar projectes de qualitat educativa i de millora de la convivència o els sistemes d’avaluació. Si en medicina passa i funciona per què no en educació?

Compartir: