“Fantasia és una terra perillosa, amb paranys per als incauts i masmorres per als temeraris.”

J.R.R. Tolkien, Sobre el conte de fades (1947)

Després d’un llarg procés, ha arribat a la gran pantalla Tolkien. El biopic d’un dels grans mestres de la literatura fantàstica durant el segle XX, protagonitzat per l’actor britànic Nicholas Hoult qui fa un parell d’anys va encarnar un altre novel·lista, J.D. Salinger.

La pel·lícula, que arriba demà divendres 14 a les nostres sales, reconstrueix aspectes de la seva vida des de la infància i els anys d’estudi a Oxford fins l’etapa adulta, la seva vocació per la literatura i la seva vida afectiva, i l’experiència de la Primera Guerra Mundial com a punt d’inflexió.   

Una obra sens dubte marcada per les seves recerques filològiques i el seu bagatge en l’estudi de diferents tradicions mitològiques, tant com pel seu instint poètic i imaginatiu que li va permetre desenvolupar una literatura fantàstica de culte que ha transcendit generacions i països.  

Tolkien va ser un apassionat de les llengües antigues i de les llegendes que s’expliquen i transmeten des de l’antiguitat. Aquesta va ser la seva font més que científica creativa, per construir una fantasia èpica que ha captivat milions de lectors a tot el món.

Així ho reconeixia ell mateix, quan a la seva conferència Sobre el conte de fades deia que en el món fantàstic havia estat “un explorador sense rumb (o un intrús) ple de sorpresa però no de preparació”.

És a dir, els mons de fantasia oferien a Tolkien material d’imaginació literària que cal saber administrar per conservar la fe literària. I no es tracta d’analitzar la seva estructura o procurar definir-los perquè és impossible.

Com ho expressava el mateix escriptor, “no hi ha forma de fer-ho. Fantasia no pot quedar atrapada en una xarxa de paraules; perquè una de les seves qualitats és la de ser indescriptible, tot i que no imperceptible”.   

La fascinació per la literatura fantàstica. La lliçó de Tolkien  

No podem explicar-ho amb paraules però la nostra vivència de la literatura fantàstica és intensa i real. En aquest sentit, és possible descobrir per què ens fascina la literatura fantàstica?

Tot i que sembli paradoxal, el que més ens agrada d’ella és el seu contingut de veritat. La literatura fantàstica és capaç de construir una realitat consistent i més intensa que qualsevol tractat científic. Des dels primers jocs infantils, com ara jugar amb nines o a policies i lladres, construïm mons de ficció i els hi donem consistència perquè siguin versemblants.

Són aquells jocs infantils els que ens permeten d’entendre la fascinació humana per la literatura fantàstica, perquè és llavors quan aprenem els límits entre els mons de ficció i la realitat física i ho fem en un exercici de imaginació mitjançant el qual construïm un entorn, un “decorat” que sosté la nostra fantasia.

En aquest sentit, el mons de ficció que després trobem a la literatura fantàstica no són superficials ni insignificants; ben al contrari, són decisius per relacionar-nos amb el nostre entorn, donar sentit al món i fer front a tot allò que no entenem, o fins i tot ens fa por.   

Per tant, no només ens agrada capbussar-nos i viure als mons que construeix la literatura fantàstica sinó que ho necessitem. Ara bé, perquè la immersió sigui completa i ens faci perdre el sentit de la realitat durant un temps, aquests han de ser mons coherents. Per interessants que siguin, si no acceptem mons como els de Kafka o aquells on hi viuen les figures impossibles dels quadres de M.C. Escher no és perquè siguin impossibles, sinó perquè són contradictoris.                                      

De fet, el propi Tolkien estava interessat en la qüestió quan El Senyor dels Anells encara no s’havia publicat. I a la conferència que hem esmentat, tot fent referència a El príncep granota dels Germans Grimm, Tolkien afirma: “Si els homes no fossin capaços de distingir granotes i homes, els contes de fades sobre prínceps granotes no haguessin existit”.    

És a dir, són mons coherents que juguen amb la nostra lògica i coneixement previ de la realitat. Per això els contes, la literatura fantàstica o la ciència ficció ens impacta i fascina.

I Tolkien va saber donar-li forma literària. L’univers fantàstic de El Senyor dels Anells és tan consistent com qualsevol mitologia fins al punt que no només ens commou, sinó que s’ha convertit en objecte d’investigació universitària al més alt nivell.

En això rau la fascinació que ha despertat i segueix despertant en generacions de lectors arreu del món.

I a tu, per què t’agrada la literatura fantàstica?

Si t’ha agradat segur que t’interessarà Tolkien, Lee, Parcerisas: tres noms propis en una edició de luxe d’El Senyor dels Anells o bé Alan Lee, de la imaginació al paper.

Compartir: