Cada vegada són més les iniciatives educatives que aprofiten el potencial pedagògic que té el teatre, com sostenen nombroses recerques i el contrasten diverses experiències a l’aula. Al cap i a la fi, en parlar de teatre educatiu es tracta d’aprofitar els beneficis que ja coneixem de l’activitat teatral. 

No significa que haguem de renunciar al teatre de qualitat. Al contrari, moltes experiències d’èxit a les diferents etapes educatives han recorregut a tota mena d’obres, clàssiques o contemporànies, per desenvolupar competències i habilitats i fomentar valors comunitaris. 

Claus del teatre educatiu de qualitat 

Per a conèixer-lo de primera mà, hem parlat de teatre educatiu amb els dramaturgs del projecte Fila Jove: una iniciativa pionera de teatre per a joves que et permet portar a l’aula obres actuals de qualitat, de manera àgil i efectiva. 

Es tracta d’un projecte per treure partit a tot el potencial pedagògic d’aquestes obres amb recursos didàctics, activitats dissenyades per millorar la comprensió, propostes de creació escènica, il·lustracions d’artistes reconeguts… 

Per què són atractives aquestes obres per a l’alumnat? La dramaturga Helena Tornero, autora de El futur sosté que si per alguna cosa els pot resultar interessant la seva obra als joves, és perquè “s’adreça a ells sense tractar-los com a criatures”. I afegeix: “Em preocupa quan la gent s’adreça als joves com si fossin criatures i no éssers adults capaços d’una mirada crítica i un criteri propi.” Una obra que Tornero defineix com una tragicomèdia i “un viatge geogràfic i emocional”.

Precisament, sobre el procés creatiu de El futur, ens explica: “Crec que la primera imatge que vaig tenir va ser la d’una noia jove, que acaba de complir els divuit anys. És aquell moment en què la teva vida adulta té molt de futur i gens de passat. I vaig començar a reflexionar sobre el concepte del futur i del que podia suposar per a cada persona. És un concepte curiós i molt esmunyedís”.

Per què treballar amb textos contemporanis? “Està molt bé llegir textos clàssics, però si no has llegit res abans i de cop i volta et posen un text clàssic per la lectura del qual no tens les eines… doncs el més probable és que l’acabis avorrint”. I recorda, que “jo vaig tenir la sort de tenir uns professors de llengua i literatura que ens feien llegir textos de tota mena, no tenien prejudicis i això em va obrir moltes portes.”

De la mateixa manera, el dramaturg francès Dominique Richard considera que “un text ha de ser complex, ha de fer preguntes vitals; als nens i joves els hi agrada enfrontar-se a textos exigents, fins i tot inquietants, que els revolucionen”, sense oblidar que el text sigui “prou divertit com per a donar-los el simple plaer de la rondalla, del joc amb paraules, de l’absurd de les situacions. És un dels reptes de l’escriptura i un dels plaers de la lectura, passar pel joc, l’emoció, el riure… per fer-nos les preguntes essencials que ens travessen a tots, preguntes íntimes que ens retornen a nosaltres mateixos, preguntes col·lectives que es submergeixen en la nostra capacitat d’estar atent als altres i de trobar-nos amb ells”.

En aquest sentit, el teatre educatiu no es distingeix essencialment del teatre per a adults: “Podem tractar tots els temes amb gent jove i seguint totes les estètiques possibles. Només cal ser conscient de la responsabilitat que això comporta, i que no es pot dir qualsevol cosa”. Per això, “has de ser capaç de respondre a totes les preguntes que es fan i tractar aquests problemes d’una manera complexa i matisada”, com la qüestió sobre el llenguatge i la retòrica actual, per a la qual no hi ha millor espai que el teatre: “és el lloc essencial per aquesta pregunta, redescobrint la singularitat del llenguatge, els seus poders i les seves ambigüitats. El llenguatge s’ha banalitzat tant, estem tan atrapats en les xarxes del llenguatge (per la publicitat, el discurs polític, tots els clixés que ens envolten) que ja no percebem la seva singularitat.”

La seva obra Els discursos de la Rosemarie -Gran Premi de literatura dramàtica per a joves 2017-, és interessant per als joves perquè “els parla de democràcia, del món en què hi viuen. Els perills de la democràcia i la seva fragilitat, sempre a la mercè de demagogs i populistes.” Una obra fantàstica per treballar a l’aula per la seva riquesa temàtica: “És abans de res un text sobre el llenguatge i els seus poders de manipulació, violència, dissimulació. Es tracta de tota la retòrica del llenguatge. És també un text sobre la fascinació del poder, el desig d’autorealització costi el que costi i la voluntat de venjança. Planteja aspectes foscos de l’ésser humà però de manera distanciada, humorística, excessiva. Per descomptat, també parla de la política i l’estratègia de conquesta del poder”. 

També Roc Esquius, autor de iMe, considera que no es tracta de fer teatre exclusivament per a joves. El teatre educatiu pot ser, com iMe, una obra per a un públic adult, “que els joves s’han fet seva perquè s’han vist reflectits en el discurs, la temàtica i la problemàtica, però és lluny d’una obra “adult-ensenya-a-jove”, si no que és més aviat una obra “adult-no-sap”, que crec que connecta més amb els dubtes, passions i reflexions que pot fer un adult de curta edat.”

D’aquesta manera, en escriure iMe, Esquius s’ha proposat reflexionar sobre les formes actuals de comunicació: “Volia posar sobre la taula tot el que la tecnologia ens dóna per comunicar-nos i com nosaltres ho utilitzem, moltes vegades, per in-comunicar-nos. Moltes vegades podem tenir converses profundes amb algú des de la fredor d’un aparell electrònic, però no cara a cara. Moltes vegades preferim enviar un missatge a una amistat, que no trobar el temps per trobar-nos, parlar i respirar-nos”. 

Per això, anima a docents a “que facin la prova de deixar llegir els quatre papers a quatre alumnes en veu alta, i que vegin els resultats. Com, sense adonar-se’n, la vida es va creant davant seu, com l’alumnat es va ficant dins la història, els companys i companyes també, i com sorgeixen les reflexions de forma empàtica i no purament mental o abstracta, si no a partir d’una vivència real.” I afegeix que “en un món on l’atenció, l’empatia i la socialització sembla anar a la baixa (com a iMe), el teatre és, sens dubte, una eina que és un pou sense fons de recursos, activitats, reflexions i creixement.”

Per la seva part, un dels autors de Brainstorm (M’esclatarà el cervell), Ned Glasier, afirma que en treballar en l’obra volien “que els adults comprenguessin millor allò que succeeix en el cervell dels adolescents. A la societat existeix la idea que els adolescents són adults a mig fer, però nosaltres volíem que sapiguessin que els cervells dels adolescents són diferents i que, de fet, la ciència demostra que hi ha una raó perquè sigui així.” 

Portar l’obra a l’aula, a més, no ha de representar cap dificultat per al professorat, perquè “és molt senzilla i tot el que has de fer és seguir les instruccions i escoltar els teus alumnes amb molta atenció. Pot ser que canviï la teva manera de pensar sobre els adolescents”. 

Glasier considera que una obra de teatre educatiu ha de ser “audaç, valent, reflexiva, amable i plena d’idees interessants” i ha d’oferir eines als joves per aprendre sobre allò que ocorre en el seu cervell. Per això, Brainstorm “els hi proporciona una estructura per a parlar d’ells mateixos, de les seves experiències i dels seus sentiments. No hi ha moltes obres de teatre que ajudin els joves a parlar de les seves vides de manera tan honesta i oberta, així que esperem que sigui una experiència única per a ells”. 

Si encara no ho has fet, descobreix Fila Jove i totes les seves claus pedagògiques!

Compartir: