Possiblement no existeix res més complex que l’aprenentatge. Necessitem models teòrics per a entendre’l i millorar-lo, fins i tot al preu de reduir puntualment aquesta complexitat en pensar l’educació. Per això, són molts els filòsofs que han alimentat teories pedagògiques.

De fet, en la seva transversalitat, la pedagogia es nodreix d’una infinitat de disciplines més enllà de la tradició filosòfica; psicologia, sociologia, antropologia… I al mateix temps, ha influït en totes elles. També en filòsofs!

Vivim una època de crisi de paradigma i transformació de l’ensenyament. En aquest sentit, conèixer els fonaments dels models educatius contribueix a enriquir el debat i evita que les propostes sobre innovació educativa siguin superficials. 

• Plató, el primer

En què no ha influït Plató, el primer autor que desenvolpa una teoria pedagògica? Estem davant un d’aquells filòsofs que ha definit la nostra cultura. No importa si l’has llegit o no, gran part de la manera en que penses té a veure amb la seva aportació i la dels seus seguidors. 

Plató va abordar el tema de l’educació especialment en un dels seus diàlegs més influents, República, on desenvolupa gran part de la seva teoria política. I això és perquè l’educació, la paideia, és la tasca més important que ha d’afrontar una societat. 

És l’educació la que ens allibera de les cadenes i ens permet sortir de la caverna! Una tasca col·lectiva, que per a Plató han d’administrar els governants, perquè l’educació ha de ser l’eina per posar els ciutadans al servei del bé comú. 

Podríem esmentar a tots, però entre els pedagogs que s’han nodrit especialment del pensament platònic, es troben molts que ni tan sols saben que Plató guarda les seves espatlles teòriques.

Ningú escapa a la seva influència. Grans reformadors i humanistes, des de Thomas More a Joan Lluís Vives, o més tard una figura innovadora com Comenius, han basat les seves teories educatives en l’aportació inesgotable de Plató.  

• Spinoza, el repudiat

Baruch Spinoza és un dels maleïts del pensament occidental. Format com a rabí, des de jove es va mostrar crític amb l’ortodòxia, la qual cosa li va costar ser expulsat de la sinagoga i excomunicat als 24 anys, a més de ser desterrat d’Amsterdam acusat de blasfèmia.

Se li va aplicar la simbòlica condemna de desitjar-li totes les morts possibles. La seva obra va ser condemnada i anatematitzada per tots. I malgrat això, es manté com un dels autors més influents de la modernitat.  

La seva concepció de les passions, enteses de manera autònoma i lligades al coneixement (no a la problemàtica relació entre cos i ment com ho va fer René Descartes) ha estat l’aspecte que més ha alimentat teories pedagògiques.

I això especialment a partir de la influència que va tenir sobre Lev Vygotsky, gran lector de Spinoza, en les seves contibucions en el camp de la psicologia del desenvolupament. El teòric rus basa la seva aportació en la concepció de llibertat i autodeterminació que tenia Spinoza.    

Aquesta era molt diferent a la tradicional i separava llibertat i voluntat: és lliure qui actua d’acord amb la seva naturalesa. Per tant, entesa com a conquesta d’autonomia i no com a lliure albir. La seva importància radica en el fet que en aquests conceptes Vygotsky posa els fonaments de la seva teoria del desenvolupament de la ment en un entorn social determinat.

• Marcel, el cristià

La filosofia havia fet volar massa ocells amb el desenvolupament de l’idealisme durant el segle XIX, la qual cosa havia portat a oblidar l’existència concreta, situada en una circumstància (Jo sóc jo i la meva circumstància! deia Ortega y Gasset).

Contra aquesta tendència, sobresurt el pensament de Søren Kierkegaard: ell va procurar parar esment a l’existència d’aquest subjecte concret, que de fet és el fonament del pensament, contra la dissolució que tenia lloc en grans sistemes com el de Hegel. 

El pensament de Gabriel Marcel ha estat catalogat dins de l’existencialisme cristià. Una de les seves idees centrals és l’encarnació” de la identitat en un cos, que només es desenvolupa de manera completa en la comunitat i vinculació amb un altre ésser.        

Es tracta d’un dels filòsofs que va exercir una sòlida influència sobre Paulo Freire i la seva “pedagogia de l’oprimit” qui va basar la seva proposta en el diàleg i el compromís amb l’existència. L’educació, per a Freire, hauria de posar en el centre la qualitat relacional de l’ésser humà.

En aquest sentit, ha de desenvolupar-se en una comunitat d’estructura horitzontal que alhora ha de fomentar, assumint un posicionament polític. Amb això, s’estaria oferint una educació alliberadora, crítica i capaç de dotar d’eines per agafar les regnes de la pròpia existència.   

Cadascun ha obert camins per continuar pensant i transformant l’educació, però falten molts i moltes en aquesta petita selecció!

Si t’ha resultat interessant, potser t’agradarà llegir sobre Neurociència educativa en els processos d’ensenyament-aprenentatge o Com redissenyar l’aula per millorar l’aprenentatge.

Compartir: